La necessària reforma fiscal

Antonio Argandoña

Professor de IESE

La progressivitat de l'IRPF no és el més just, perquè s'aconsegueix més redistribució amb la despesa

Les crítiques al Ministeri d'Hisenda per les pujades d'impostos dels últims anys han estat generalitzades. I amb raó, perquè l'impacte ha estat molt dur per a les famílies i les empreses, i ha donat com a resultat un sistema poc racional, desordenat, injust en alguns aspectes, ineficient i no sostenible. En descàrrec del ministre es podria al·legar que havíem de demostrar als nostres creditors que érem capaços de reduir ràpidament el dèficit públic, que el Govern tenia la voluntat política de fer-ho i que s'havia de donar als ciutadans un missatge clar d'austeritat.
Allò ja és aigua passada; ara el que fa falta és plantejar una important reforma del sistema fiscal, que afecti no alguns tipus impositius, sinó el conjunt. Per a això convé tenir en compte uns quants criteris. El primer és que el sistema impositiu ha de ser suficient per cobrir les despeses necessàries, amb l'objectiu a mitjà termini de reduir el percentatge de deute sobre el PIB. Per tant, ha de ser, a més a més, eficient a l'hora de la recaptació i tallar les nombroses vies que hi ha ara per a l'evasió fiscal, el frau i l'economia submergida.
La situació ideal és que la recaptació creixi automàticament en proporció al creixement del PIB. També s'ha de tenir en compte els canvis permanents en l'estructura productiva que s'han produït els últims anys. Per exemple, el sector immobiliari, que era una sucosa font d'ingressos per al sector públic, ara ha perdut importància; però si els ingressos han de ser inferiors, no queda cap més remei que reduir les despeses o augmentar altres ingressos, i això va molt més enllà de l'austeritat que hem patit.
El sistema ha de ser equitatiu, tant verticalment (els que tenen més han de pagar més) com horitzontalment (els que tenen el mateix han de pagar més o menys el mateix, una vegada considerades les peculiaritats familiars, d'edat, etc.). Ja sé que no ens posarem d'acord en què significa equitat fiscal, però sí que podem aconseguir-ho en termes generals. En tot cas, més progressivitat no significa necessàriament més justícia: la redistribució és més gran per la via de la despesa (pensions, sanitat, educació) que per la de l'impost sobre la renda.
Els impostos han de ser estables (no han de canviar cada dos per tres, perquè això interfereix en les decisions dels ciutadans), senzills d'entendre i de recaptar, transparents, coherents, neutrals. Els que tenim ara no ho són, de manera que n'hem de fer una profunda reforma, no un simple rentat de cara.
I una reforma explicada, dialogada, debatuda i entesa, perquè ens hi juguem molt. No només si tindrem una mica més de deute, sinó quines activitats es veuran afavorides i quines no (consum, vivenda, estalvi, inversió: totes són importants, però no totes es poden aconseguir a la vegada). El sistema fiscal genera incentius: un impost sobre la renda elevat, per exemple, desanima a treballar més i anima l'evasió fiscal, i un tractament fiscal poc generós de l'estalvi generarà pensions futures inferiors.
D'aquí uns mesos es publicarà l'informe d'un comitè d'experts nomenat pel ministeri per fer propostes sobre la reforma fiscal. Serà bo que aquest informe sigui àmpliament difós i comentat, igual que altres que ja han circulat (del Cercle d'Empresaris, de la FAES, del REAF, dels assessors fiscals, de FUNCAS, de FEDEA). Trobo que hi ha certa convergència en les seves propostes.
En l'IRPF, tipus més baixos (menys progressivitat), bases més àmplies (menys deduccions) i millor fiscalitat per a l'estalvi. En l'impost sobre societats, tipus més baixos i bases més àmplies (els tipus alts desanimen l'activitat i les bases àmplies mantenen la recaptació), menys deduccions, reduir els incentius al finançament aliè i l'esglaó entre pimes i la resta d'empreses (que ara afavoreix les primeres, però suposa desincentivar-ne el creixement). Pel que fa a l'IVA, sembla que es confirmaran els tipus alts, amb menys règims especials. Proposen pujades en els impostos mediambientals, alcohol, tabac. I, planant sobretot això, cotitzacions socials més baixes per reduir pressió fiscal sobre el treball.
Les reformes fiscals no són fàcils, perquè afecten directament la butxaca dels ciutadans, i, en aquests casos, tots tenim la temptació d'assenyalar cap a un altre dient: que pagui aquest, que jo ja pago molt. Però una reforma ben feta pot ser una benedicció per a l'economia i la societat. I no ens podem permetre el luxe de desaprofitar aquesta ocasió. No hem d'oblidar que la societat espanyola es va prendre la reforma de 1978 com un senyal que ja era hora de complir els nostres deures fiscals. I una actitud així torna a fer falta.