RECENTRALITZACIÓ

A hores d’ara tots sabem (segur) que Espanya és un estat centralista i, darrerament, recentralitzador. I sinó, que li pregunten al catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona, el casenc Germà Bel. En un dels seus llibres (Espanya capital París) explica com es va concebre la xarxa de comunicacions de l’estat espanyol, tan de carreteres, com les dels ferrocarrils.

Fins l’Edat mitjana, la xarxa ibèrica de carreteres era pràcticament la mateixa que havien construïts els romans durant la seva època de colonització de la península. Però des de que Felip II va instaurar la capital a Madrid, tot va canviar. I com per a mostra un botó, només cal recordar que a la Puerta del Sol de Madrid es troba el Km 0, el suposat origen de les carreteres radials de l’Estat.

Però el poder establert a la capital de l’estat, sempre ha volgut exercir la seva màxima influència així que ha pogut. La concentració de poder a Madrid és tan gran que es fa difícil imaginar-se una altra capital (potser amb l’excepció de París) que n’acapari tant. Durant el franquisme fins i tot albergava la seu del Ministerio de la Marina, quan el més lògic hauria estat situar-lo a una ciutat banyada per la mar y no per un riu com el Manzanares on només hi ha barquetes recreatives.

Amb l’arribada de la democràcia, part d’aquest poder va passar a les comunitats autònomes, però el disseny que es va fer va ser molt dolent, ja que a la pràctica, no acontentava quasi a ningú. Va ser el que s’ha anomenat cafè per a tothom. La llei va voler equiparar totes les comunitats: les històriques i les no històriques.

Amb l’arribada al poder del PSOE l’any 1982 hi va haver una descentralització de l’administració de l’estat. Segurament que el màxim exponent va ser la progressiva creació de les administracions d’Hisenda (des de 1991 Agència Tributària)

A partir del moviment antitransvasament que va liderar la Plataforma en Defensa de l’Ebre, la Generalitat de Catalunya també va haver de descentralitzar la seva administració per mirar de calmar els ànims del territori. Així va crear la figura del Delegat del Govern i també de les delegacions de la majoria dels departaments. Però a la pràctica han estat uns delegats sense territori, ja que després de 13 anys, la reivindicada Vegueria de l’Ebre, encara és més fictícia que real.

L’actual govern del PP, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, es a dir, l’actual etapa de crisi econòmica i, amb l’excusa de reduir despeses, està eliminant administracions de l’AEAT (es remoreja que es vol tancar la de Vinaròs), però també es pretén concentrar tots els jutjats a les capitals de província.  

Així, els jutjats de la demarcació (Tortosa, Amposta i Gandesa) que poc a poc es van anar ampliant i assumint noves competències a la vegada donaven cabuda a nous jutjats de Primera Instància i Instrucció, però també Social, com en el cas de Tortosa, si finalment no es posa una mica de seny, tenen els mesos comptats.

La recentralització de l’administració crea un problema doble. És cert que les oficines virtuals permeten fer tràmits amb agilitat i eficàcia, però no tothom està preparat per a fer-ho. La qual cosa vol dir que, al menys que acabis pagant a un gestor o assessor, has d’acudir personalment a l’oficina més propera (en el cas de Vinaròs, si al final acaba tancant, haurien d’anar a Castelló, on per cert, han tancat una administració que hi havia a part de la delegació provincial)

La segona part del problema és que, quantes més traves hi poses, més li compliques la vida al ciutadà. Aquest extrem es fa palès a l’administració de justícia on, la majoria de les vegades, hi has d’anar personalment i si a les molèsties del viatge li has de sumar les taxes judicials (o viceversa), fa que molts ciutadans renuncien a dirimir segons quins casos.

Segurament la recentralització estalvia diners a l’erari públic, però perjudica greument als ciutadans i, sobre tot, a aquells que vivim més allunyats de les capitals de província.