dilluns, 30 de juny del 2014

ORFES DE PARTIT




A ningú sé li escapa que dintre d’una mica més de mig any s’hauran de configurar les candidatures per a concórrer a les eleccions municipals del mes de maig de 2015.
Ara mateix ens troben en un moment encara molt embrionari. Segurament alguns dels alcaldes i alcaldesses encara no han decidit si repetiran o donaran pas a un altre candidat que encapçali un nou projecte amb renovades idees.
En canvi n’hi ha d’altres que ja han anunciat públicament la candidatura, com és el cas de Paco Miró, alcalde de Godall durant els darrers anys i que ara vol donar el salt a l’alcaldia d’Amposta.
La candidatura de Miró va ser votada durant una assemblea general de militants de l’agrupació local, a la que jo no hi vaig assistir. No havien passat 24 hores que em va trucar per a dir-me que volia parlar amb mi. Varem quedar per a uns dies més tard.
La nostra reunió va ser cordial i distesa. El candidat em va demanar suport i la meva resposta va ser:
-Ara per ara, la decisió que acabi prenent, no tindrà tant a veure amb tu com amb el context general de la situació del partit (PSC)
Era el mes d’abril i en aquell moment ningú podia imaginar-se que la situació interna del PSC patís un deteriorament tan gran com el que hem viscut durant les darreres setmanes.
Els esdeveniments es van precipitar després de les eleccions europees el 25 de maig, on tant el PSOE com el PSC van treure els pitjors resultats de la història recent. Rubalcaba va anunciar ràpidament que plegava i Pere Navarro ho va fer unes setmanes després al veure (no ens enganyem), que no tenia el suport suficient dintre del partit; ni tant sols d’aquelles persones que el van proposar i li van donar confiança durant bona part del seu mandat.
El PSC de l’època de Navarro es recordarà per haver perdut l’essència a l’abandonar els principis del catalanisme militant. La foto amb la lideressa del PPC i d’altres càrrecs institucionals del PP a Catalunya celebrant amb cava el dia de la Constitució, no li va fer gens de bé, sinó tot el contrari. Aquest gest que, en un altre temps, podria ser totalment innocent, es va interpretar com una traïció a molts militants que havíem donat suport incondicional a Pasqual Maragall i varem votar el nou Estatut pensant que seria una bona eina per a encarar el futur més proper. Però primer els polítics i més tard els magistrats en nom de la Constitució, van retallar sensiblement les legítimes aspiracions d’obtenir més autogovern.
A partir d’aquell moment els esdeveniments es van precipitar a un ritme de vertigen: consultes, actes, manifestacions, votacions, eleccions... La conseqüència de totes aquestes mostres de sobiranisme ha estat la convocatòria d’un referèndum per al poper 9 de novembre on s’haurà de votar quin estatus es vol per a Catalunya: seguir formant part d’Espanya o no.    
La renuncia del PSC al dret a decidir del poble de Catalunya va desencadenar els fets. L’escenificació de les desavinences internes va venir de la ma dels tres diputats (Elena, Tura i Ventura –exalcaldessa d’Ulldecona-) al trencar la disciplina de vot, per la qual cosa van ser apartats dels càrrecs orgànics que tenien al si del partit.
Si no arriba una solució aviat, la divisió del PSC serà imminent, tal i com em van anunciar fa pocs dies (de moment, Joan Ignasi Elena ja s’ha donat de baixa del partit i ha abandonat el grup parlamentari)  
I a partir d’aquí ve el gran dilema: A quants pobles es presentaran candidatures socialistes amb les sigles del PSC? Segurament només en aquells on sigui més fàcil assolir la victòria com el Mas de Barberans.  
I és que molts socialistes ens hem quedat orfes de partit i prendre una decisió no serà fàcil. De fet, serà molt complicat.

L'AMPOSTA DESCONEGUDA. EL CARRER D'AGUSTÍ MIRÓ

Sortint d'Amposta en direcció a la Ràpita, l'últim carrer porta el nom del ciclista ampostí Agustí Miró Caballé.
Com veieu la placa del carrer porta perfilada la cara d'aquest ciclista ampostí. 
Molts pocs carrers d'Amposta tenen aquest honor.


LA FRASE DEL DIA 30-06-2014

 

 El Govern planteja un simple ajust de les taules de tributació dels que no es poden escapar d'Hisenda.

 

On l'he llegit? Al Periódico de Catalunya d'avui dilluns. 

Qui l'ha dit? El consultor José Antonio Bueno, millor dit, l'ha escrit al seu article Impost per a uns quants. 

I a més sentencia: Al pas que anem, l'IRPF acabarà sent només el tribut de la classe mitjana assalariada.  

L'article sencer no es podrà llegir a Internet fins demà (avui només per a subscriptors del portal digital del diari)   


PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA RIBERA VERDA I FLORIDA



















XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. LA CALA. pd4s









diumenge, 29 de juny del 2014

LA CONTROVÈRSIA DE COLOM




Sembla impossible que després de més de 500 anys encara es desconegui l’origen del navegant que va descobrir Amèrica. Recordo que durant la meva època d’estudiant de primària, als llibres de text posava que era genovès. O sigui, tenia un origen italià.
Darrerament són mols els qui han posat en dubte aquest procedència, ja que per Gènova no s’ha trobat cap partida de naixement ni cap document que acrediti l’existència d’un tal Cristòfol Colom (o Colón, tal com sortia als llibres de text, en aquell temps en castellà, naturalment)
Tampoc s’ha trobat cap text escrit en italià de l’època ni al diari de bord (o diari de navegació) ni  al quadern de bitàcola que usen els mariners per a fer les anotacions sobre el temps, les dificultats de la navegació, etc. En canvi, sembla ser, que a dits documents s’hi troben sovint expressions i paraules en català, la qual cosa indicaria un origen català, valencià o mallorquí.
El que sembla prou evident és que no era un qualsevol. Per a poder obtenir el suport dels Reis Catòlics havia de ser una persona de família benestant o, en tot cas, comptar amb padrins els suficientment influents com per a ser rebut en audiència pels Reis i, posteriorment, sufragar les despeses de les seves campanyes.
Entre totes les teories que hi ha, m’inclino per la de que Colom era mallorquí, fill del Príncep de Viana i una dama de la burgesia de les illes o, al menys, d’una posició elevada.
I qui era el Príncep de Viana? El Princep Carles, fill de Joan II Rei d’Aragó i germanastre de Ferran d’Antequera, de sobre nom el Catòlic. O sigui, de ser certa aquesta teoria resultaria que Ferran el Catòlic seria tiet de Cristòfol Colom. Des del meu punt de vista, després de les pèssimes relacions que van mantenir les dues branques de la família (el pare Joan II i el fill Carles van arribar a enfrontar-se en lluita armada), el fet de el Rei Ferran el Catòlic donés suport a Colom, representaria un acte de reconciliació i reconeixement cap el seu nebot.
I a què ve tot això? Dimecres passat, el Periódico de Catalunya informava sobre una ruta per Barcelona que, suposadament, recorreria una sèrie de llocs relacionats amb el navegant descobridor d’Amèrica. Segons Jordi Bilbeny, un controvertit escriptor i investigador nascut a Arenys de Mar i que defensa que la veritable identitat de l’almirall era la de Joan Colom, un personatge històric i de qui existeix força documentació.
Però de teories n’hi ha moltes més. Fins i tot n’hi ha que diuen que va néixer a l’illa de Gènova de Tortosa (que en l’actualitat estaria unida al barri de Ferreries) o, al menys, hi va viure des de ben menut.
El meu atreviment em va portar a escriure dos articles sobre Cristòfol Colom que van ser publicats a la revista digital Vinaròs News, així com al meu blog la Via Augusta. 



http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2009/08/era-colom-de-tortosa.html

http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2009/08/mes-sobre-el-critofol-colom-tortosi.html
 

L'AMPOSTA DESCONEGUDA. LO MAS DE MARMAÑA

A Amposta no són Valmaña, som 'Marmaña'.  Així, Joan Valmaña és 'Marmañeta'.
Aquest mas, avui totalment reformat i integrat al cas urbà, està situat al carrer Saragossa, en ple cor del barri de Valletes.





ROIG DESTENYIT



Al trist paper de la Roja al Brasil sé li ha de sumar el penós tracte que van dispensar als pocs aficionats que van desplaçar-se fins l’aeroport de Barajas per a donar-los la benvinguda i mostrar-los el seu suport.
Vist el que es va veure, és evident que no s’ho mereixen. La Roja a Brasil es va destenyir i en arribar a Madrid van donar la seva pitjor imatge sortint per una porta del darrere per evitar els aficionats. Lamentable!
Però més lamentable encara va ser l’actuació del jugador del Barça Jordi Alba. Sembla ser que un periodista va criticar l’actuació dels primers partits del mundial, els que, precisament, la Roja va perdre en front d’Holanda i Xile. I Alba no ho va saber encaixar en esportivitat. Vaja, que es va molestar...
Un dia, un periodista espanyol va apropar-se al jugador del Barça per a fer-li unes preguntes i es va mostrar groller. Una actitud impròpia d’un personatge públic que deu part de la seva fama a la premsa esportiva i els mitjans de comunicació. Però el pitjor de tot és que el periodista esbroncat no era el mateix que havia escrit la crònica criticant el seu joc.
Uns fets lamentables i que ni en el pitjor dels casos haurien d’haver passat.  
Igual estaven empipats per no rebre la prima de 600.000 euros que havien exigit per revalidar el títol de campions del món.
Què es fotin!!  

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. LA CALA. 3d6a