Exaltació monàrquica. Fa uns dies,
la delegada del govern de Madrid Cristina Cifuentes va prohibir una manifestació
republicana per a dijous coincidint amb els actes de coronació del nou
monarca Felip VI.
Ahir es va saber que l’alcaldessa de
Madrid (i durant uns anys presidenta consort d’Espanya) va enaltí a la
població madrilenya a donar mostres de suport al nou monarca col·locant
estendards i altres símbols patris per a donar-li la benvinguda.
El primer que vaig pensar és que l’Ana
Botella la pot armar grossa. I no perquè els madrilenys atenen les seves
recomanacions puguin ornamentar les façanes dels seus habitatges, sinó
perquè hi pot haver un rebot republicà d’aquells que van veure com es
coartaven la seves llibertats (expressió, manifestació, reunió...) en una
mostra més del autoritarisme que els govern del PP ve demostrant des de
que Rajoy va prendre possessió de la presidència del govern d’Espanya.
Si dijous, a Madrid hi ha aldarulls entre
monàrquics i republicans, la gran part de la culpa estarà compartida per
l’alcaldessa i la delegada del govern, encara que, segurament (com sempre)
els més perjudicats siguin aquells que seran detinguts per la Policia Nacional
acusats de manifestar-se il·lícitament i tal vegada empresonats per ordre
judicial. Això sí, tots del costat republicà, dels que mostrin un
fervor monàrquic, per desmesurat que sigui, ja veureu com no els passa
res.
Tocata y fuga. Si esperpèntica
va ser la fugida de l’Esperanza Aguirre de la policia local de Madrid
a l’haver estat identificada quan va aparcar a un carril bus de la capital
d’Espanya, no menys esperpèntica va ser la del fill d’Alberto Ruiz-Gallardón,
Ministre de Justícia del Regne d’Espanya.
Efectivament, un fill del Ministre de
Justícia va tenir un accident de transit al centre de Madrid i abans de
que arribessin els municipals es va donar a la fuga, amagant-se
a casa del seu pare. Per aquest motiu, la policia local, no va poder fer-li
la proba d’alcoholèmia que es realitzar en casos d’accident.
No hi ha res com ser fill de papà.
Vius a costa seva mitja vida i, al final, quan t’independitzes, si et
surt cap problema, sempre pots acudir a ell per a que et tregui les castanyes
del foc.
No patiu que no li passarà res al fill
de Gallardón i si li passa, tranquils que es farà justícia: el seu papà
l’indultarà. Això si, després de castigar-lo sense comprar-li el cotxe
esportiu que li va demanar el darrer aniversari... Penós!
Només Iceta. Amb l’eslògan Reconstrucció,
el que va ser Vice-primer Secretari del PSC en tems de José Montilla, ha
estat l’únic que, de moment, ha presentat candidatura per a dirigir el
PSC.
De moment ha rebut el suport de l’aparell
i d’Àngel Ros, l’alcalde de Lleida, que s’ha desmarcat del partit en
temes com el de la consulta sobiranista.
En canvi, els sector crític, amb Joan
Ignasi Elena, líder del corrent Avancem, al cap davant, ja ha mostrat les
seves reticències a que Iceta encapçali el nou projecte socialista català.
Des del meu punt de vista no és la persona
que necessita el partit actualment. Les seves simpaties amb el PSOE fan
pensar que aplicarà una línia continuista i allunyada del que una bona
part de les bases del partit està demanant: un gir catalanista i social.
Es remoreja que Elena pugui presentar
també candidatura dintre de poc. Tampoc ho veig factible. Amb ell tampoc
retornarà la unitat al si del partit, ja que durant aquest temps, hi ha
agut massa desavinences internes per a que pugui ser possible la reconciliació
de les parts.
Si ara per ara no existeix la persona ideal per a dirigir el partir, s’haurà d’inventar. Aquesta persona ha de representar i dirigir el canvi necessari que permeti remuntar el vol del partit.
Però molt em temo que hi ha massa fricció per a que aquesta missió es pugui portar a terme.
L’única solució passa per una refundació
del partit, amb gent jove que puguin pujar des de les Joventuts
Socialistes i que aportin aire fresc al clima enrarit que hi ha a l’actualitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada