EL CIVISME ESCOCÈS

Normalment es parla de fair play, una denominació típicament britànica, però voler escriure en anglès alguna cosa més és per a mi missió impossible. Per tant, us parlaré, com sempre, clar i català i us diré que, a part del que us explicava ahir, una de les grans diferències entre el procés d’Escòcia i el català, ha estat el civisme que ha caracteritzat l’escocès en contra del nostre.

Segurament els meus lectors, molts d’ells grans entusiastes de l’independentisme català, apel·laran al civisme que hi ha hagut en totes les manifestacions que s’han convocat fins ara el civisme per un costat i les ganes de festa i gresca per l’altre, han estat les notes més destacades. I és veritat. Per tant, estic entrant en una contradicció? En absolut. Si ho he dit per alguna cosa és.

Certament només puc fer menció dels comentaris que he llegit per les xarxes socials. Un missatges excloents i fins i tot insultants. Tampoc el comportament de l’altre costat és exemplar. Fins i tot és pitjor: crema de banderes independentistes, amenaces constants que van augmentant de to tal i com està avançant la campanya.

Jo em pregunto què passaria si poséssim als uns davant dels altres o ben mesclats tal com passava a Escòcia on es trobaven sovint els pro unionistes i els secessionistes fent campanya al mateix lloc. És que no vull ni pensar-ho!

Dit això, coincideixo en que, malgrat el resultat, el guanyador absolut ha estat Alex Salmond. Primer perquè durant la campanya electoral del seu partit va prometre que es convocarien unes eleccions per a decidir si el futur més immediat d’Escòcia era separar-se del Regne Unit i perquè per a que els escocesos no marxessin, des de Londres, els principals líders polítics es van comprometre per escrit dotar-los de més autogovern. Per tant, si Salmond guanya, Escòcia guanya. Potser uns més que els altres, però no crec que ningú hi hagi sortit perdent.

Això si, ara el govern britànic es trobarà amb una gran disjuntiva. Previsiblement, els altres territoris que conformen el Regne Unit (Gal·les i Irlanda del Nord) demanaran per al seus països el mateix estatus que obtindran els escocesos.

Una cosa així també va passar quan s’havia d’aprovar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Els valencians (i crec recordar que també els andalusos) també van promoure un nou estatut per al seu territori i hi van incorporar un article on hi deia una cosa així: I si Catalunya aconsegueix més que nosaltres, volem el mateix. Poc importa si uns tenen unes conviccions molt més nacionalistes, a l’hora d’obtenir beneficis, tots igual: cafè per a tots versió dos.

Aquest matí he pogut escoltar les declaracions enregistrades de Rajoy. Evidentment es felicitava per la victòria del no i deia que això era bo, tant per al Regne Unit com per a Europa. Sense dir-ho, Rajoy espera que els resultats escocesos desactivin la consulta catalana primer i a veure si els desànim entre els partidaris de la independència el hi fa abandonar la idea per una llarga temporada.

En canvi, sembla que els discurs del Primer Ministre britànic David Cameron ha estat brillant. Tan brillant que una contertuliana dels Matins ha opinat que segur que en un futur s’estudiarà a les facultats de ciències polítiques d’arreu del món.

El que deia només començar: el fair play britànic. Aquí segur que no passaria. I reitero: tan seria qui foren els guanyadors.

S’entendria que hi hagués malt rotllo entre ciutadans de Catalunya i de fora, però el que no puc entendre és perquè l’ha d’haver entre els mateixos ciutadans d’aquí.

No volen estar sotmesos al domini espanyol, però si que volen imposar la seva manera de pensar sobre els que no pensen igual. Des del meu punt de vista, així, Catalunya mai serà un gran país.