Malgrat els avisos perquè no em fiqués en el niu franquista, fa 51 anys vaig arribar a l’estació de França per quedar-me, casar-me i treballar. Els primers anys van ser difícils, i mantenir els meus principis envers la demo- cràcia i la llibertat em va portar més d’un cop a la comissaria de la Via Laietana. El 1968 vaig optar per canviar de nacionalitat pel bé de la meva família. El debat principal entre els meus amics sempre girava sobre el futur de Catalunya en la nova Espanya després de la mort de Franco. Així és com vaig aprendre a entendre la història d’aquesta terra i a estimar-la. El retorn de Josep Tarradellas va semblar almenys obrir les portes cap a una Catalunya lliure, però quan es va construir una Espanya en democràcia repartint autonomies per acontentar a tothom la meva idea d’una nova Catalunya en un Estat federal es va esvair. Mai em vaig sentir còmode amb el pujolisme i la seva visió comercial de Catalunya. Amb la traïció del PSC a Pasqual Maragall vaig decidir apartar-me del joc polític, ja que començava a agafar un tuf insuportable. Tot això ens va portar a un Govern neofranquista amb una majoria absoluta que converteix el Parlament en la goma d’esborrar com aquelles Corts franquistes. Mentre això succeïa, vaig viure amb esperança les diades del 2012, 2013 i 2014, l’esperança que una nova Catalunya serà possible perquè ja no depèn dels polítics, sinó del poble català. Després de la V hi ha hagut de tot: sentiment catalanista, intents de buscar la millor posició per al seu partit, altres que dibuixen una Catalunya que només existeix a la seva imaginació. La meva postura és clara després de viure el desenvolupament de Catalunya des d’una transició ja caduca fins a la Diada del 2012. He participat en totes les diades, com ho han fet els meus fills i néts, perquè estimo aquesta terra i per això vull votar. I quan ho faci, el meu vot serà sí/sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada