dimecres, 22 d’octubre del 2014

EL REPTE DE CADA DIA


A tots aquells que donem la nostra opinió cada dia, ens trobem davant d’una difícil repte: el de la caducitat de les notícies.
En el meu cas, tinc un compromís personal (no he firmat ni cap contracte ni declaració) de publicar diàriament alguna cosa, quasi sempre en format d’article, encara que sovint les pretensions inicials queden força reduïdes.
Existeixen temes que no perden interès encara que puguin passar algunes setmanes, en canvi, n’hi ha d’altres que poden ser tan canviants com el temps.
La prova la tenim ara mateix amb el procés sobiranista. De fet, mesos enrere, els amors i desamors entre CDC i ERC canviaven quasi a diari. Tant que era difícil saber si en aquell precís moment eren amics o estaven divorciats.    
Para mi que sóc un animal polític, els vaivens de Mas no em venen de nou. Des de que Mas va ser escollit per Pujol per a dirigir el  destí de Convergència, sempre ha tingut el mateix objectiu: ser-ne el President de la Generalitat. Encara que per això hagi hagut de fer pactes contranatura (com Pujol) o marejar la perdiu (con Pujol) o trencar unilateralment la unitat del bloc sobiranista canviant el format de la consulta del 9-N.
A hores d’ara, Mas, sap millor que ningú que el seu càrrec té data de caducitat. Encara que es tracti d’una data incerta i que, en principi, només ell sap quan de temps durarà l’angoixa.
L’any 2012, després de la Diada, va convocar eleccions anticipades quan encara no portava un any de legislatura. Un any abans Mas havia pactat el seu nomenament amb el PP, tot i que l’any 2003 havia acudit al notari per a que donés fe que ell mai hi pactaria.
Però els aires sobiranistes sorgits d’aquella diada el van portar a pensar que si trencava amb el PP i pujava al carro de l’independentisme, guanyaria les eleccions amb una majoria molt més àmplia que l’any anterior. Si la jugada li hagués sortit bé, Mas al front del seu partit, haurien estat enredant la troca els 4 anys següents i si un cop de sort hagués fet que l’economia millorés sensiblement, ho hauria presentant com una fita assolida que li hagués permès optar per una nova reelecció. En definitiva, el que pretenia Mas era guanyar temps, com ara, que l’única cosa que mira és seguir al càrrec mentre li permeti la legalitat. Per tant, a hores d’ara, no descarto que, finalment, acabi pactant amb el PSC si això li garanteix l’estabilitat necessària que li permeti acabar la legislatura l’any 2016.
Dilluns es va produir una situació del tot surrealista. Pel matí, Quico Homs, reinterpretant unes paraules dels líders de les CUP a la seva conveniència. Sembla ser que les CUP van dir que estaven a favor de la consulta del 9-N, però que després ja es veuria (està clar entre les dues formacions no hi ha cap punt de coincidència més enllà de la pròpia consulta)
Hores més tar, des de les CUP es desmentia amb rotunditat les afirmacions d’Homs. És lògic que la CUP no tornaria a donar suport al govern (únicament en aquest punt, remarco) si no ho feien les altres dues formacions que conformaven el bloc unitari (ERC i ICV-EUA)
Ahir el moviment d’escac el van fer les altres formacions que miren com es pot salvar (amb el suport de l’ANC i Òmnium –representants de la societat civil-) la consulta del 9-N.
Fins i tot s’estava parlant que si Mas no s’avé a avançar eleccions, no li quedarà un altra opció al govern que prorrogar els pressupostos ja que ERC (el soci preferent de CiU en aquesta legislatura) no els hi pensa donar suport.
Així, ràpidament, se’m acut una cosa. Si es prorroguen els pressupostos del 2014 per al 2015, la promesa electoralista de CiU de retornar la paga extraordinària als seus treballadors, no es complirà.
Bé, com us he dit al principi, tot això pot canviar en qualsevol moment. El President pot fer un moviment imprevisible que li torni a donar una situació una situació d’avantatge amb l’únic propòsit de guanyar temps. No ho dubteu.