divendres, 31 de gener de 2014

POSAR-HI PORTES AL CAMP



Diu la dita que no es poden posar portes al camp. Això es diu perquè sempre es pot passar pel costat, salvant així l’obstacle.
A la realitat no sempre és així. Us posaré dos exemples molt clarificadors i que us podeu trobar un dia d’aquest quan sortiu d’excursió.
Si com jo sou d’aquells que preferiu agafar el cotxe i fer el darrer tram (com a molt!) a peu, si un dia voleu veure llocs tan emblemàtics com el Pi Gros o el Faig Pare (es troben a escassa distància), haureu d’anar primer a la Sénia i agafar la carretera del pantà d’Ulldecona. Una vegada passat el pont que salva el pantà, a ma dreta hi ha una pista forestal que porta als llocs esmentats.
La darrera vegada que hi vaig anar farà un parell d’anys, la pista estava en molt mal estat, fins al punt que varem que tenir que deixar el cotxe (no era un tot-terreny) abans de pujar una empinada costa. Una vegada dalt hi ha un petit aparcament per a vehicles i tot just al davant una porta que només permet entrar a peu, al menys que hi tinguis la clau. Per tant, si haguéssim pogut arribar fins allí amb el vehicle, també ens hauria tocat deixar-lo en aquell punt.
Aquesta situació la comprenc. La finca és particular i no volen que hi entrin vehicles a motor per a evitar danys a la natura. Però no deixa de ser un contratemps per aquells que vulguin gaudir de la flora i la fauna del Port i, pel motiu que sigui, no vulguin o no puguin arribar fins allí a peu.
L’altra situació la vaig viure només fa uns dies. Diumenge passat, amb la meva gosseta vaig sortir a fer fotos pel Delta. El Canal Vell, prop de Deltebre era una bona opció. Ja hi havia estat una vegada i des del seu mirador es por veure una llacuna i, a la distància, flamencs.
La meva sorpresa va ser que també em vaig trobar amb el pas barrat, però no només per a vehicles, sinó també per a vianants. 
 
Quan hi vaig ser l’altra vegada vaig deixar el cotxe prop d’una caseta que, sembla ser que fa uns anys va ser un restaurant. A partir d’aquell aparcament seguies per un camí vorejant un arrossar primer i uns aiguamolls plens de juncs cal al final del trajecte i, a l’altre costa, una séquia. El mirador estava a uns 100 metres.
El que no entenc és com es pot tallar un camí a un mirador construït, segurament pel parc natural del Delta de l’Ebre. Per molt que sigui un camí particular, imagino, en el seu dia es va d’haver d’arribar a un acord per a que es permetés el pas als visitants.
Son situacions d’aquelles un tant increïbles que, de tant en tant et trobes. So me’n recordo, quan trobi a Sisco Vidal, el director del parc, li preguntaré pel tema.

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. MONUMENT AL REGANT DE DELTEBRE









LA FOTO DEL DIA 31-01-2014


La irresponsabilidad de la izquierda

Luis García Montero

La épocas de crisis son momentos propicios para el nacimiento de alternativas.  Se sabe. Junto a las soluciones previstas por el sistema para encauzar el sufrimiento, pueden surgir ideas nuevas que cuestionen la rutina y busquen otro horizonte. Se sabe. El descrédito generalizado de la política propia de una época permite la consolidación de nuevas formas de hacer política, ilusiones que articulen la realidad de los ciudadanos y los procedimientos institucionales. Se sabe. Si no llegan a surgir alternativas, horizontes y nuevas formas de hacer política, no es sólo por el poder controlador del sistema, sino por la irresponsabilidad de la izquierda. Los errores de la izquierda son con frecuencia parte decisiva del sistema. Se sabe. Todo se sabe.
Vivimos una crisis profunda de la política. Su descrédito generalizado, más allá de la corrupción, se debe a que ha sido incapaz de ofrecer soluciones a los problemas de los ciudadanos. Tenemos tan claro que las decisiones económicas de los gobiernos se toman en los despachos de los banqueros y los especuladores, que tendemos a olvidar el poder que conservan todavía los gobiernos para enfrentarse a la realidad. Cambiar la política significa recordar ese poder.
¿Cómo puede recordarse? Valorar las condiciones concretas de cada situación histórica resulta imprescindible para buscar respuestas efectivas. Aquí, en España (no en EE.UU, Rusia o China), la historia política reciente viene marcada por un poderoso sistema bipartidista fundado en la Transición. Con la ayuda del nacionalismo catalán y vasco cuando ha hecho falta, este sistema impone una rotunda inercia neoliberal de privatizaciones, desmantelamiento del Estado y deterioro de los derechos laborales. El control bipartidista afecta al funcionamiento de sectores tan importantes como la justicia, la comunicación y la rabia cívica. El sistema necesita que el descrédito del PP se convierta en un granero de votos para el PSOE y los desencantos del PSOE en un caldo de cultivo para el PP. Sus peleas y sus errores son en el fondo un servicio de ayudas mutuas.
En esta situación, el PSOE es un partido experto en resucitar. Se sabe. Llega al poder, ofrece un respiro en derechos cívicos degradados por la derecha y luego vuelve a rodar en favor de los bancos, las leyes hipotecarias y las reformas laborales exigidas por los grandes empresarios. Se sabe. Claro que se sabe.
Pues si se sabe, ¿por qué no plantearse en serio una alternativa política que abra horizontes nuevos? Porque la irresponsabilidad de la izquierda forma parte del sistema. Tan del sistema son los que quieren pactar con el PSOE una lista electoral como los que taponan una alternavita real y se sienten cómodos en un testimonio minoritario.
La crisis política y económica ha sido tan grave en estos años que la indignación cívica y la rebeldía son ahora un factor poderoso. Con una ley electoral y una situación mediática y económica tan hostil a la verdadera representación popular, la única manera de hacer efectiva esta rebeldía contra el bipartidismo es la constitución de un frente amplio que permita un vuelco significativo del paisaje parlamentario. Las fuerzas a la izquierda del PSOE coinciden en un 90 % en su lectura de la realidad. Fragmentar, disgregar, romper, hacer inviable ese frente amplio es un acto de irresponsabilidad.
Las situaciones de crisis graves alientan el populismo. Héroes mediáticos, salvadores de la patria y personajes de carisma individual surgen para pedir el voto de los ciudadanos. A veces esas apariciones no son nada populistas y tienen incluso un significado sólido y mucho valor político. Pero tienen también una limitación y una irresponsabilidad: fragmentar, romper la unidad necesaria. Esta irresponsabilidad está causada casi siempre por otra irresponsabilidad más grave: el estancamiento de la fuerza mayoritaria de la izquierda, que prefiere convertirse en un tapón antes que poner en duda sus redes de control interno. ¡Mejor 5 diputados que 50 no controlados por mí! ¡Mejor ningún alcalde a 2 alcaldes no controlado por la dirección! Y así…
Izquierda Unida es hoy la fuerza mayoritaria en la representación de una posible alternativa política. De ahí su mayor responsabilidad. O de ahí su mayor irresponsabilidad a la hora de no buscar soluciones que eviten la parálisis y la fragmentación. Negarse a construir un marco cívico común para elegir a sus candidatos en unas primarias supone un error muy, muy grave.
En España (no en EE.UU, China o Rusia), el descrédito de la política se debe al deterioro de los mecanismos participativos de la democracia. Resulta poco alentador votar cada cuatro años para que después los partidos jueguen con nuestro voto en sus corrupciones, sus tratos con los poderes financieros y sus componendas. No puede haber transformación al marge de los cauces participativos. El grito de “no nos representan” define de forma muy precisa la situación. Por eso las primarias son algo más que un procedimiento democrático. Son una metáfora, el recurso para que los ciudadanos vuelvan a sentirse convocados, protagonistas de una política que solucione sus problemas y configure la rebeldía institucional contra la avaricia, la usura y la crueldad de las desigualdades. Significa también entender que los procedimientos son inseparables de los contenidos.
En esta situación concreta, en España, en enero del 2014, afirmar que un programa es más importante que el rostro de la persona que lo defiende supone estar fuera del mundo y no haber comprendido nada. Supone convertirse en mediocridad de aparato o en vividor de la política. Supone admitir que preferimos taponar el avance de la izquierda antes que perder el control interno y los sillones de un podercillo miserable.
Por favor, vamos a sumar, intentemos la unidad de un frente amplio. La irresponsabilidad política es inseparable de los egoísmos particulares. Se sabe. Joder, claro que se sabe.

dijous, 30 de gener de 2014

NOUS PARTITS ENTREN A ESCENA



L’escena política espanyola tindrà, properament, noves companyies, encara que, en alguns casos repetiran els actors.  
Des de fa uns anys, a l’escenari del teatre de Catalunya ja va entrar Ciutadans-Partit per la Ciutadania (anagrama C’s) i, a pesar de que li augurava una vida efímera, el resultats electorals que han obtingut, sobre tot en la darrera convocatòria electoral a Catalunya, s’han girat en contra meva. C’s s’ha alimentat, sobre tot, d’antics votants desencantats del PP i del PSC que han buscat refugi en la nova formació.
A Espanya ha passat una mica el mateix. UPyD de Rosa Díez també ha entrar en força i s’ha fet un lloc entre els dos grans, fins el punt de que la seva líder és, ara com ara, la més valorada entre els dirigents polítics espanyols i les enquestes electorals li auguren un gran creixement. De fer-se ara les eleccions, els seus diputats bé poden decantar la balança de la governabilitat cap a un costat o cap a l’altre.
Previsiblement, les eleccions europees que es faran el mes de maig seran més competides que mai. Per llavors, algunes noves formacions polítiques estan acabant d’ultimar-ne els detalls per a poder presentar-se. Estic parlant del Partit Pirata, Podemos i Vox.
El Partit Pirata és el partit més misteriós i, ara per ara, molt poc sé sap d’aquesta formació. La seva ideologia estaria inspirada en els moviments socials com el 15-M i la Plataforma antidesnonaments (PAH –deshaucios en castellà)
Al menys, Podemos té una cara coneguda amb un nom que recorda l’època de la revolució industrial quan els obrers es van d’haver d’unir per assolir uns drets que els patrons els hi negaven: Pablo Iglesias. Professor universitari i contertulià (a temps parcial amb tots dos casos), s’ha convertit en una espècie d’infant terrible per a la dreta mediàtica representada pel director de la Razón i el subdirector del Mundo (de cuyo nombre no quiero acordarme), entre d’altres espècies en vies d’extinció (suposo i desitjo) La seva ideologia és d’esquerres i partits com Izquierda Unida ja tremolen només pensant amb la possibilitat que s’acabin presentant.
El tercer partit és Vox que té una ideologia totalment contraposada als dos anteriors. Per dir-ho d’una manera més comprensible: Vox és una escissió del PP. O encara dit d’una altra: els fundadors del nou partit són excàrrecs i exmilitants del partit que lidera Rajoy, entre ells Ortega Lara i Alejo Vidal-Quadras.  
Al català Alejo Vidal-Quadras sempre sé l’ha considerat de l’ala dretana del PP i, en temes com l’actual situació catalana es mostra totalment bel·ligerant. De fet, fa molts d’anys que va deixar de militar al PPC i es va afiliar a Madrid. Per tant cal considerar Vox com un partit que buscarà pescar a l’aigua revolta dels populars.
A Youtube es pot veure un vídeo de comiat de Vidal-Quadras que, entre altres coses diu: Me’n vaig del partir per a quedar-me allà on he estat sempre.
Si quan veig els càrrecs del PP ja tinc un ensurt, a partir d’ara, quan veure els de Vox tindré ensurt i mig. Que Déu ens agafi confessats si hi ha un rebuf pel costat dretà del PP!    

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. HEMIDELTA ESQUERRE








Podemos como código abierto

Jorge Moruno Danzi

La iniciativa lanzada por Podemos ha conseguido recabar en un periodo de tiempo muy corto, muchos más apoyos de los 50.000 que se habían planteado de cara a verificar si entre la ciudadanía, existía la demanda de un proyecto con estas características. Podemos no es un partido, ni siquiera es todavía una apuesta electoral, se  presenta entonces como una iniciativa abierta al conjunto de la ciudadanía. Podemos propone un método participativo a través del cual se pueda incluir cualquier persona sin necesidad de contar con una afiliación. Esta apuesta tiene como principal objetivo encontrar su fuerza y razón de ser en el protagonismo de la población, para que la gente haga de ella algo suyo y propio y no un ente ajeno al que simplemente apoya como espectador. En la línea de la intención unitaria y de amplia convergencia con el conjunto de fuerzas sociales y políticas que se movilizan contra los recortes y a favor de la democracia, para participar en los círculos podemos, ya sean por territorios o por sectores, nadie tiene porqué renunciar a sus militancias y afinidades en organizaciones sociales y políticas. Círculos en las ciudades, en los barrios, en el trabajo, donde nadie quede excluido, ni nadie tenga por qué verlo como un proyecto cerrado, sino abierto. 

Mucho se ha comentado sobre si esta iniciativa  divide a la izquierda y favorece a la derecha. Creo que es una visión engañosa y profundamente ideologizada, porque se podría decir lo mismo pero al contrario, que uno no divide, sino que el otro no une y ubicar así “la culpa” en quien “no hace nada por unir”, en lugar de quien irrumpe en escena. Es una discusión que podría ser interesante en otro momento y en cualquier caso, lo mejor es siempre plantearla de la manera más sana y abierta teniendo en cuenta que las “verdades” no son eternas sino construidas, y nada se legitima per se al margen de la realidad material. Pero más allá de ese eterno debate que a veces adopta el tono de patio de colegio, lo que está encima de la mesa no es eso. Lo fundamental  no es “unir lo existente”, o “unir lo que ya  hay con lo que sale”, eso creo, supondría tener unas miras bastante  limitadas. El verdadero reto ideológico no se encuentra en los confines de lo conocido, sino en el desborde de lo hasta ahora posible. En superar nuestras propias barreras y conseguir ser y construir un catalizador que pueda irrumpir más allá de cualquier organización concreta: ser un código abierto, hacerse pueblo. Aquí es donde reside la verdadera importancia de la naturaleza abierta, desde donde se combinen y recombinen las gentes de cada territorio. Esto es crucial para ubicar el debate donde realmente debe estar. La iniciativa podemos no es interesante porque pueda dividir o unir a la izquierda, esas son batallitas insignificantes, su atractivo debe servir para dar cuerpo a la brecha ya abierta, la que separa al pueblo, al demos, del régimen de los ladrones. No se trata de unir lo existente, sino de superar los límites de lo que hasta ahora se presenta como el único horizonte conocido. No se trata de aglutinar a la izquierda, sino que los de abajo consigan poder y se produzca una escisión popular a favor de la democracia y en contra de la servidumbre. Hay que salir de la cueva, oxigenar el ambiente.

Por supuesto no todo cabe, los DDHH son un suelo mínimo común desde donde se van dibujando algunos puntos clave en los que trabajar: democracia y soberanía popular, método colaborativo, defensa y actualización de los servicios públicos y sociales, reparto de la riqueza y del empleo. La democracia siempre aparece como algo desmesurado y quien le tenga miedo, siempre aparecerá temeroso ante la política. Democracia, que no es otra cosa, tal y como decía Platón y nos recuerda el filósofo Rancière, que el desorden del dominio, el desorden de los deseos populares que expresa la potencia de la multitud construyendo un orden distinto.

 

dimecres, 29 de gener de 2014

EL PSC DE LES TERRES DEL SUD

No és una aparença, sinó un evidencia: El PSC de l’Ebre s’està desmembrant.
Alguns dels militants que han marxat ho han anunciat públicament com Josep Bayerri, un dels fundadors històrics del partit i apartat durant molt de temps. D’altres han preferit callar-ho, segurament per a no fer mal a un partit que encara consideren seu.
L’actitud de l’actual direcció nacional encapçalada per Pere Navarro no ajuda gens. L’altre dia opinava en privat que Navarro està mal aconsellat. Les companyies de Corbacho i Balmón no ajuden gens a l’hora de mantenir un partit cohesionat. Sembla ser que estan fent aquella política que sempre hem retret a d’altres rivals: O estàs amb mi o estàs en contra meva. I així no es va en lloc.
Dintre d’un partit polític sempre hi ha d’haver veus crítiques, la qual cosa no hauria d’impedir la cohesió interna, sobre tot en casos de dificultat màxima com el que estem vivint.
Perdre part de la força parlamentaria va significar un dur revés per a un partit acostumat a governar. Però encara diria més. La força del PSC, a part de la representació que havien aconseguit sempre a Madrid, era, sobre tot, municipal. Les principals ciutats i pobles de Catalunya havien tingut quasi sempre alcaldes o alcaldesses del PSC. Un bon exemple és Barcelona, amb governs socialistes des de 1979 a 2011 on CiU, finalment, va trencar-ne l’hegemonia. Però Barcelona no ha estat un cas aïllat: Badalona, Girona i d’altres també han passat a ser governades per partits rivals.
Però sembla ser que l’actual direcció ignora aquests fets. Tot indica que no volen veure la realitat del partit, un partit que si continua com ara, dintre de poc es convertirà en un partit residual amb molt poca representació institucional i totalment depenent del PSOE. És això el que volen els actuals dirigents?
Si, finalment la Comissió de Garanties del PSC acaba expulsant els tres diputats díscols, a saber, Geli, Elena i Ventura, el fet, marcarà un punt d’inflexió. En aquell moment serem molts (fixeu-vos que estic parlant amb primera persona) els que tindrem que entregar el carnet als nostres referents municipals.
Hi ha d’altres companys que ja o han fet. Aquest matí em deia un company de treball que a Tortosa ja s’han donat de baixa un centenar de militants del tres-cents i pico que eren abans de que s’iniciés el procés.
D’altres companys ha preferit, de moment, donar-se de baixa dels seus càrrecs orgànics, com per exemple Marc Mur, alcalde de Flix. I d’altres, com Joan Alginet de Deltebre escrivien a Internet: Sóc un socialista català sense partit.
Està clar que la majoria no ho diran públicament, però dintre d’uns mesos Joan Sabaté, com a president de la gestora, es pot quedar pràcticament sol.
Hi ha que veure com es premia la fidelitat d’alguns.
Per cert, sembla ser que fins i tot abans de marxar hi ha companys que han ocupat càrrecs importants que han pres la decisió de ignorar-nos. A mi em va passar l’altre dia. Recordeu que he dit al principi: estàs amb mi o estàs en contra meva. Lamentable!    

EL PODER INMERECIDO QUE OTORGA LA DEMOCRACIA

Un hombre compró una nevera nueva y, para librarse de la vieja, la dejó enfrente de su casa con un cartel que decía:
"Gratis. Si la quiere se la puede llevar".
La nevera  permaneció allí durante 3 días, sin que la gente que pasaba se dignara mirarla.
El hombre llegó a la conclusión de que la gente no creía en la oferta. Era demasiado buena para ser verdad, por lo tanto cambió el cartel: "Nevera en venta por 150,00 €".
¡Al día siguiente se la habían robado!
¡Cuidado! ¡Ese tipo de gente vota!

Mientras miraba una casa para alquilar, mi hermano le preguntó a la chica de la inmobiliaria dónde quedaba el Norte, ya que no quería que el sol lo despertase todas las mañanas. La chica le preguntó:
"-¿El sol sale por el norte?"
Cuando mi hermano le explicó que el sol sale por el Este (cosa que sucede desde hace bastante tiempo, además), ella le dijo:
"- Lo que pasa es que no estoy muy al tanto de ese tipo de cambios de esas cosas".
¡Ella también vota!

Mi colega y yo estábamos almorzando en el restaurante auto-servicio de la empresa, cuando oímos a una de las secretarias administrativas hablando sobre las quemaduras de sol que había sufrido, al ir en coche a la costa.
Estaba en un descapotable, por eso "no pensó que se iba a quemar, ya
que el coche estaba en movimiento".
¡Ella también vota!

Mi cuñada tiene una herramienta salvavidas en el coche, diseñada para cortar el cinturón de seguridad, si llegara a quedar aferrada a él. Pero....¡Ella guarda la herramienta en el maletero!
¡Mi cuñada también vota!

¡Esta es la mejor!
Salí con una amiga y vimos una mujer con un argolla en la nariz, agarrada a un aro por medio de una cadena a la oreja . Mi amiga preguntó: "- ¿No será que la cadena le da un tirón cada vez que ella gira la cabeza?"
Le expliqué que la nariz y la oreja de una persona permanecen a la misma distancia, independientemente de que la persona gire o no su cabeza.
¡Mi amiga también vota!

No conseguía encontrar mis maletas en área de equipaje del aeropuerto.
Fui entonces hasta el mostrador de equipaje extraviado y le dije a la señorita que atendía que mis maletas no habían aparecido.
Ella sonrió y me dijo que no me preocupara, porque ella era una profesional entrenada y yo estaba en buenas manos.
"- Solamente dígame una cosa: ¿su avión.... ya llegó?".
¡Ella también vota!  


Y claro...... ¡¡así nos va!!


Per acabar un de collita pròpia. 

Els Serveis Territorials d'Educació estan fent uns certificats per a que els directors dels col·legis puguin fer la firma digital/acreditació electrònica/certificat d'usuari (digueu-li com vulgueu)
Aquests certificats només serveixen per a fer aquest tràmit i, evidentment, volem l'original. Un director ens ha portat una fotocòpia i l'original se'l ha deixat a l'escola. Quin ús ne farà si caduca als 10 dies?
Igual se'l emmarca.  

El director també vota!

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. EL PONT DELS MOROS DE DELTEBRE
















L'exemple de Gamonal

Ignacio Escolar

El que ha passat al barri burgalès de Gamonal no és un atemptat terrorista, per molt que ho digui la relaxing alcaldessa de Ma-drid. No és una rendició de la democràcia davant la violència, per més que ho argumentin els qui no hi veuen més enllà del nas. No és vandalisme ni gamberrisme ni un «aquelarre veïnal», com ha assegurat al seu editorial un dels diaris de Burgos, El Correo, propietat d'un imputat en el cas Gürtel per corrupció. No és tampoc una victòria de la «santa inquisició autoproclamada progre», com publica el Diario de Burgos, propietat d'un altre constructor, Méndez Pozo, condemnat a la presó els anys 90 per corrupció i director d'obra del famós bulevard.
El que ha passat a Gamonal és la demostració que els veïns sempre guanyen quan estan units i tenen raó. És una altra prova que es pot, com ja va demostrar la PAH contra els desnonaments o la marea blanca contra la privatització de la sanitat. És un altre exemple que la manipulació informativa avui no cola com abans; que fins i tot a la vetusta Burgos la llibertat d'expressió ha deixat de ser un monopoli en mans d'aquells que poden pagar una impremta. Avui internet i les xarxes socials permeten que arribi la informació a llocs on fins ara manaven el silenci, la censura i l'omertà.
No és la violència
Gràcies a Gamonal, molts ciutadans han dit que ja n'hi ha prou. En una setmana, l'alcalde ha passat d'enviar les excavadores i els antiavalots a la seva rendició incondicional. Hi haurà qui creurà que ha estat per la violència, i no és veritat: els episodis violents van ser molt espectaculars per televisió, però anecdòtics. Els veïns van començar pel bulevard i volen continuar netejant la seva ciutat, constituïts en un moviment contra la corrupció. Tenen feina. L'Ajuntament de Burgos està gairebé arruïnat, amb un deute per habitant superior fins i tot al de Madrid. Durant dècades va ser la capital de província -només per darrere de Madrid, Barcelona i Sant Sebastià- amb la vivenda més cara d'Espanya, malgrat que està situada enmig d'un altiplà, sense límits orogràfics i gairebé sense augmentar la seva població. La festa s'ha acabat, i la factura la paguen els de sempre, aquells que no la van poder disfrutar.
La història de Burgos, amb els seus senyors del totxo i els seus dòcils alcaldes i mitjans de comunicació, és calcada a la de molts altres llocs del país, d'aquells on no passa mai res, fins que passa. Diu la vicepresidenta que el Govern no té por de les protestes perquè les dades macroeconòmiques van millor. Oblida una cosa: on més va baixar la prima de risc i més va pujar la borsa el 2013 no va ser a Espanya sinó a Grècia, aquell model de país.

dimarts, 28 de gener de 2014

ASSEMBLEA AMB LIMITACIÓ DE TEMPS



Seguim amb els despropòsits de la casa gran d’Amposta.
Si ahir vareu llegir el meu comentari sobre com es fan les convocatòries per a les reunions i vareu trobar la situació un tant surrealista, avui us explicaré una nova situació inversemblant.
Com sabeu, divendres varem tenir l’assemblea general de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. Imagino que la majoria de vosaltres haureu assistit alguna vegada a una assemblea ja sigui d’alguna entitat, associació, club, etc. o, al menys, teniu una idea de com funciona.
A totes les assemblees hi ha un ordre del dia prèviament establert pel president amb els diversos punts a tractar: aprovació de l’acta de la darrera assemblea, renovació de càrrecs orgànics, memòria del passat exercici, objectius per l’actual, aprovació de pressupost, pressupost per a l’any en curs, altres temes, precs i preguntes... Tots aquests i algun més eren els que formaven part del ordre del dia de la nostra assemblea que, a sobre, té la peculiaritat de que hi ha dues juntes: la de govern i la tècnica. Pe tant, s’ha d’aprovar la gestió per partida doble i també els objectius per a la temporada.
Duració de l’assemblea? Indefinit, ja que no depèn només de l’extensió de l’ordre del dia, sinó també de les intervencions dels socis amb els consegüents torns de rèpliques i contrarèpliques que hi sol haver en aquests casos.
Com a president de la colla vaig demanar el passat 6 de gener l’auditori de l’edifici el Casal per al dia 24 a partir de les 7 de la tarda, ja que l’assemblea estava fixada per a les 7:30 en primera convocatòria i a les 8:00 en segona, tal i com és perceptiu.
En cap moment es va rebre cap comunicació oficial per part del responsables de l’ajuntament. Extraoficialment ens ho va comunicar la conserge de l’edifici que, a més ens va fer demanar els equips necessaris per a portar-la a terme: projector, pantalla i equip de so. Així es va fer.
Tot anava segons el previst i, de cop i volta, la conserge se’m apropa i em diu: Hauríeu d’anar acabant ja que el local només el teníeu concedit fins les 9 i ja són quasi les 10.
Com podeu pensar, la meva reacció va ser de sorpresa, però em va servir d’excusa per a demanar a l’assemblea diligència en les seves intervencions.
Remarco que, per part de l’ajuntament no se’ns va comunicar res: ni si se’ns havia concedit el local ni molt menys que ens limitessin el temps, ja que el segon punt implicaria per força l’existència del primer.
Finalment l’assemblea va acabar a les 10:30 després de donar les gràcies als assistents i emplaçant-los, segurament, a una propera assemblea general ordinària per aprovar el Reglament de Règim Intern de la colla.    

A Neymar també li pagues tu

Ignacio Escolar

I a Ronaldo. I a Messi. I a Bale. Encara que no vagis al camp, encara que canviïs de canal quan apareix una pilota. Una part del sou que guanya Neymar surt de la teva butxaca, estimat contribuent. I també pagues als seus representants, entrenadors, intermediaris i altres fauna i flora del futbol espanyol, un espectacle que per al que vol és un negoci privat i, per al que no, un sector públic protegit pel vaporós concepte de l'«interès general». No parlo només del fitxatge de Neymar i el possible frau fiscal que investiga l'Audiència Nacional. També dels diners públics que les diferents administracions han regalat a aquest esport en el qual tan car ens surt ser potència mundial.
Alguns números. El deute amb Hisenda que acumulen entre tots els equips de primera i segona divisió suma 596 milions d'euros. Per comparar, és l'equivalent a 33 anys de l'actual pressupost del Govern per a les beques Erasmus, o el que gasta en deu anys el CNIO, el punter centre d'investigació espanyol contra el càncer, que està passant per un ERO. O el doble del que cobren durant un any els 15.000 investigadors i científics contractats pel Consell Superior d'Investigacions Científiques, el CSIC. Només amb el que deu a Hisenda el futbol també es pagarien 12 anys de les qüestionades ajudes al cine espanyol.
Falten fons públics, però no per a la pilota. La Comissió Europea ha obert una investigació a Espanya per desviar diners dels contribuents als equips més importants del país. Europa qüestiona per què l'Estat permet que clubs com el Barcelona o el Reial Madrid no siguin societats anònimes esportives, com mana la llei. No és irrellevant, perquè implica avantatges fiscals: ara paguen el 25% en impostos, en lloc del 30% que haurien de pagar. Europa també investiga el pelotazo urbanístic protagonitzat pel Reial Madrid amb la permuta d'un terreny que l'ajuntament va valorar en 22,7 milions quan abans estava taxat en poc més de mig milió. La UE també pregunta per València, la zona zero del desastre espanyol, on els clubs de futbol són entitats sistèmiques, massa grans per caure, i han estat rescatats per l'arruïnada Generalitat Valenciana.
Europa, o algun jutjat, també hauria d'investigar els ruïnosos contractes de televisió que van regar de diner públic -tret de Telemadrid i de la fallida Caja Madrid- l'Atlètic d'Enrique Cerezo, el mateix senyor que apareix en la investigació de l'àtic d'Ignacio González. O quina necessitat tenia TV-3 de gastar 25 milions en cinc anys per anunciar-se a les samarretes del Barça i de l'Espanyol.
Igual que amb l'Església, no discuteixo sobre la fe verdadera dels qui adoren la pilota. Però, per favor, que el sou de Neymar l'hi paguin els creients, no jo.

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. ARENYS DE LLEDÓ (Comarca del Matarranya turolenc) II






L'agent involuntari

Juan Villoro -escriptor-

Shenon revela en el seu llibre un cap per lligar sobre l'assassinat de Kennedy vinculat a Mèxic

Llegir les 659 pàgines de JFK: Caso abierto produeix l'aclaparadora impressió d'haver format part de la comissió Warren que fa 50 anys va indagar l'assassinat del president Kennedy.
En forma tan apassionant com opressiva, el llibre de Philip Shenon reconstrueix la feina dels advocats encarregats de resoldre el cas. Gairebé tots havien sortit de Harvard i Yale. La seva formació no estava en dubte. Tampoc ho estava el prestigi d'Earl Warren. Com a governador de Califòrnia i president de la Cort Suprema, havia ampliat els drets civils. Republicà a la corda de Lincoln, era un home de confluència. Va refusar fer-se càrrec de la comissió fins que Lyndon B. Johnson li va muntar un melodrama de guerra freda: si es provava que el magnicidi era obra de la Unió Soviètica, es desencadenaria la guerra atòmica («has d'impedir que morin 40 milions de nord-americans», va dir Johnson).
UNA CADENA DE males decisions va tacar la indagació des del seu inici. La policia de Dallas va suprimir proves i l'autòpsia de Kennedy es va fer en un hospital de la Marina perquè ell havia pertangut a aquest cos (els forenses navals van destrossar el cos i van dificultar la prova).
La comissió es va integrar amb experts en jurisprudència, a la manera d'un tribunal, però van haver de fer una complexíssima investigació per a la qual no estaven capacitats.
La desaparició de dades a l'interior de la CIA i de l'FBI sense coneixement dels alts càrrecs; la suficiència del llegendari jerarca de l'FBI, Edgar J. Hoover, per fingir que tenia informació i distorsionar-la amb veritats a mitges, i la pugna del fiscal Robert Kennedy amb Johnson van entorpir més la indagació.
Els afectes a la teoria de la conspiració disposen de nombroses causes per a l'assassinat: Robert Kennedy planejava matar Castro i els cubans se li van avançar; la Unió Soviètica va liquidar el seu principal enemic; la CIA es va venjar del càstig rebut després del fracàs de Bahía de Cochinos; el vicepresident Johnson, que ironitzava sobre la mortalitat dels titulars del càrrec, va trobar una manera de governar sense sotmetre's a eleccions. Malgrat la seva mil·limètrica reconstrucció, Shenon no pot aclarir res sobre això.
El principal cap per lligar que descobreix té a veure amb Mèxic. Poc abans de cometre el magnicidi, Oswald va ser al Districte Federal i va visitar les ambaixades de Cuba i la Unió Soviètica. Va ser seguit de prop per la CIA, que estava al cas de la seva filiació comunista. Oswald havia passat tres anys a la Unió Soviètica, on es va casar i va aconseguir amb insòlita rapidesa autorització perquè la seva dona tornés amb ell als Estats Units. Les seves despeses no es podien pagar amb el seu mòdic salari. Una mà d'ombra el recolzava.
A Mèxic va conèixer l'escriptora Elena Garro en una festa on van ballar twist, i va ser amant de Silvia Durán, que tenia vincles amb la diplomàcia cubana. Quan va saber l'assassinat, l'autora de Los recuerdos del porvenir va alertar l'ambaixada dels Estats Units de les activitats d'Oswald a Mèxic. El diplomàtic Charles Thomas en va escriure reports, però van ser ignorats, i la seva carrera es va truncar de manera arbitrària, fins a portar-lo al suïcidi.
Shenon segueix aquesta pista perduda. L'estació de la CIA a Mèxic era un baluard del contraespionatge i comprava informació a nombrosos membres del Govern mexicà. Curiosament, les fotografies i els informes sobre Oswald van desaparèixer dels arxius. Una altra dada ben singular és que la CIA va deixar de vigilar-lo a Dallas durant la visita presidencial.
¿QUÈ PODEM treure en clar? Resulta difícil acceptar la hipòtesi d'una conspiració internacional comissionada a un home de caràcter incert, amb l'elevat risc de produir l'última guerra del planeta. Les indagacions de Shenon confirmen que un grup intern de la CIA estava al cas de les intencions d'Oswald i que li van permetre actuar. Si hi va haver un operatiu, el seu fi va ser ajudar un assassí «solitari».
En una nota a peu de pàgina Shenon informa que Manuel Calvillo, exfuncionari de la secretaria de Governació, era «agent involuntari» de la CIA (ignorava que el seu contacte a Mèxic treballava per a l'agència). Al tenir notícia de l'assassinat, Calvillo va semblar entendre alguna cosa més: va parlar amb Elena Garro i li va dir que s'amagués.
¿Oswald també va ser un agent involuntari? ¿Creient que servia una causa en va complir una altra? Va visitar Mèxic buscant una via d'escapada a Cuba o a la Unió Soviètica. Però el seu destí es jugava en una altra banda.
Desertor en potència, no va saber quina lleialtat obeïa al disparar.

 

dilluns, 27 de gener de 2014

DIFÍCIL DE LOCALITZAR



Us passo a explicar una situació que, des del meu punt de vista, és força inversemblant.
Començaré pel final, encara que desvetlli així el desenllaç dels fets.
La meva dona va rebre dijous un missatge del nostre fill gran (que treballa al Consell Comarcal del Montsià) dient que se’m convocava a mi a una reunió convocada per la Regidora de Participació Ciutadana d’Amposta que tindrà lloc dilluns a l’hotel d’entitats del carrer Verge del Carme. La incredulitat del nostre fill gran, no era gran, era enorme. No se’n avenia. Cóm rebia ell una convocatòria dirigida a mi? 
 
ELS FETS
Es rep una trucada al telèfon de mon fill del seu lloc de treball. Com en aquell moment estava reunit, despenja el telèfon un company a qui li pregunten pel "casteller", òbviament pel meu fill i com que no era ell, li demanen un correu electrònic per enviar-li una convocatòria per a mi. El company, que no sap el meu correu (i si el sap, no el tenia a ma), li dóna el del meu fill que, hores més tard me'l acabarà fent arribar a mi.
Dedueixo que el responsable d’enviar la convocatòria de part de la Regidora de Participació Ciutadana no sabia com posar-se en contacte amb mi. 
 
A SABER
1.- Com sabeu la majoria dels meus lectors, durant 8 anys vaig ser regidor de l’Ajuntament d’Amposta, la qual cosa vol dir que deuen guardar el telèfon i el correu electrònic d’un servidor.
2.- Des de Protocol del propi ajuntament, cada més em fan arribar per mitjans telemàtics l’agenda cultural del mes següent, així com informació diversa sobre actes culturals, lúdics, inauguracions i d’altres que es porten a terme a la nostra ciutat. 
 
3.- En un termini d’uns 20 dies aproximadament, com a president de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta he adreçat a la juntament un parell de sol·licituds. 
 
4.- Com a entitat local amb domicili a Amposta, hem d’estar registrats a l’ajuntament i, encara que no ho recordo, imagino que entre les dades que es van facilitar deuen de figurar les del representant legal de l’entitat. O sigui, un servidor. 
 
5.- Des de que en sóc president, he intercanviat amb la regidora diversos correus electrònics. 
 
6.- De tant en tant rebo trucades de treballadors de l’ajuntament demanant-me ajuda per a solucionar temes que domino o, al menys, això creuen. 
 
CONCLUSIÓ
Amb tots aquests antecedents, dedueixo que sóc molt difícil de localitzar i van haver de trucar a mon fill per a que fos aquest qui m'acabés localitzant.    

LES FOTOS DEL DIA 27-01-2014. L'AVINGUDA DE L'EBRE PER AMPOSTA

Quan he llegit al Periódico que l'Ebre s'havia desbordat al seu pas per Tortosa i Amposta, com un bon reporter, he agafat la retratadora i me'n he anat a immortalitzar el moment. 
Espero que us agradin les fotos.