dissabte, 31 de gener del 2015

DIFÍCIL D’ENTENDRE (O POTSER NO TANT)

Després d’escriure sobre els grans fracassos de CiU a Amposta, potser estaria bé parlar d’altres situacions que, si més no, les podríem qualificar de peculiars o curioses.
L’Ajuntament d’Amposta és propietari d’una sèrie d’immobles escampats per tota la ciutat, sobre tot a les zones més noves com a conseqüència de les reparcel·lacions. Normalment aquestes zones s’acaben destinant a zones verdes, però també a equipaments.
Fins i tot, té en propietat immobles que amb una inversió mínima podrien ser aptes per a les necessitats que té. Per això, es fa difícil entendre que, tenint immobles que es podrien usar, no es faci.
A l’Hospital Comarcal, l’antiga Clínica Arrossera, hi ha plantes buides a les que no se’ls hi dóna cap ús, mentre que el servei de rehabilitació es fa a un local de lloguer al carrer Amèrica des de fa molts d’anys. I, a sobre, s’està pagant per un altell que no es fa servir. El preu del lloguer (contractat els anys de vaques magres), és de 15.000 euros mensuals.
No seria més lògic que s’acabés la construcció de l’Hospital Comarcal?
Un altre local que té llogat l’Ajuntament és la caserna de la policia local, al carrer Barcelona. Mentre, a l’avinguda de Sant Jaume, té l’edifici de l’escorxador vell que es podria destinar perfectament a dependències policials. En canvi, sembla que per a l’equip de govern municipal, és prioritari fer-hi un centre d’interpretació del delta de l’Ebre.
Vull recordar que per a rehabilitar l’antic escorxador es va crear una escola taller que hi va estar treballant durant molts d’anys. Ara resulta que s’ha de reformar per adaptar-les a les noves necessitats.  
És tan imprescindible fer un centre d’interpretació sobre el delta de l’Ebre?  
Mentre tota això passa, l’Ajuntament segueix pagant el lloguer de les dependències de la policia local... Curiosament tant el servei de rehabilitació, com la caserna de la policia són del mateix propietari, un antic constructor de la nostra ciutat.  
L’oposició va demanar a l’equip de govern que renegociés a la baixa uns nous preus, atès que, actualment, els preus dels lloguers estan molt més baixos que quan es van signar els contractes. Segons l’alcalde, el propietari s’hi ha negat.
Realment es va demanar una rebaixa o com que no interessa a cap de els dues parts, no es va arribar a fer la gestió?  
Normalment quan es produeixen circumstàncies similars, les parts sempre acaben arribant a un acord. I si no hi ha acord, el més habitual és que l’inquilí acabi buscant un local molt més barat i marxi.
He estat a totes dues instal·lacions i puc assegurar que la inversió per adequar els locals ha estat mínima i, per tant, no significaria un gran cost canviar de local. I, depenent de la disminució del preu, en poc temps, s’amortitzaria i a partir de llavors, es produiria un estalvi per a les arques municipals.
Dues darreres consideracions:
En tot aquest tema, no hi haurà alguna cosa amagada que pugui beneficiar a un tercer?
L’alcalde i companyia, actuarien igual si en lloc de pagar-se en diner públic (es a dir, dels ciutadans d’Amposta) ho haguessin de pagar de la seva butxaca?    

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 31-01-2015

L'altre dia em vaig trobar amb aquest curiós senyal. Curiós més que res perquè se'n veuen pocs i més si tenim en compte que quan el veus i llegeixes el que diu, igual ja t'ha caigut un objecte al cap. Des del meu punt de vista està mal senyalitzat. 
La història és una mica llarga. Al carrer Velázquez fa anys, l'empresa constructora Cifuentes y Mariño va començar una obra als dos costats de l'entrada del passatge Picasso. Aquesta obra mai es va acabar i ara sembla (més que res pel senyal) que reverteix perill. 
Des del meu punt de vista el senyal no evitarà hipotètics accidents i després veure'm que passa. 

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PER LA TORRE DE SANT JOAN VII








3a ASSEMBLEA GENERAL DE LA COLLA CASTELLERA XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA

Ahir es va celebrar la 3a Assemblea General de la Colla Castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, al local social de Santa Carles de la Ràpita.
Com és habitual, es van procedir a renovar les noves juntes (de govern i tècnica) amb la incorporació de nous membres.
Entre els punts de l’ordre del dia, també hi havia l’aprovació del Reglament de Regim Intern, així com els objectius a assolir per a la propera temporada que començarà el proper divendres dia 6 de febrer amb el primer assaig.  
El nou president (que ja estava sent-ho en funcions), és Miquel Martí Inocencio, mentre que el cap de colla continua sent-ho Agustí Grau.

A hores d’ara ja estan programades les següents actuacions:
-6 de juny: aniversari Castellers de Vila-seca.
-20 de juny: aniversari Castellers de les Roquetes (Barcelona)
-26 de juliol: Festa Major de la Ràpita.
-19 de setembre: diada Castellers d’Esplugues.
-9 d’octubre: aniversari de la colla.

-8 de novembre: 2a trobada de les Colles del Sud a Montblanc.    











Pujol, a l'esvoranc

JOAN J. QUERALT
Catedràtic de Dret Penal de la UB. Investigador principal del grup Estratègies Preventives i Reactives contra la Corrupció.

Commemorant els 10 anys de l'esvoranc del Carmel, Jordi Pujol, la seva dona i tres dels seus fills van declarar ahir davant el Jutjat d'Instrucció 31 de Barcelona. El seu encausament és conseqüència de l'esvoranc polític més gran infligit pel pare de la Catalunya contemporània a la ciutadania que, pujolista o no, el tenia en un altar.
Les tragèdies, si no es manté la tensió, acaben en sainets. Després de la carta poc autoinculpatòria del 25 de juliol passat, després de la vergonyosa compareixença parlamentària del 26 de setembre següent, la dignitat del pròcer s'ha esvaït en la seva declaració del 27 de gener. La seva dona, potser més lúcida, guarda silenci mundà i processal. Els fills imputats en aquesta causa es remeten al que ha dit el seu pare. Aquest, fidel al seu missatge de la carta que va canviar el món del catalanisme conservador l'estiu passat, diu que assumeix responsabilitat, però en cap cas la penal i, pel que es veu, tampoc l'ètica i la política.
Fins i tot amb la reserva de conèixer-se íntegrament la deposició d'ahir en seu judicial, queda clar que Pujol insisteix en els mateixos extrems que no demostra. Això ens porta a desconfiar de la seva veracitat, perquè la seva paraula, molt lamentablement, ja val ben poc. Així, persevera que els diners situats a l'estranger eren una herència del seu pare a la seva nora i néts perquè considerava poc fiable la carrera política i empresarial del seu propi fill. No s'ha aportat cap document. Ni tan sols la germana o el cunyat de Pujol
-abans estretíssim col·laborador seu- saben res d'aquesta donació, llegat o com se'n vulgui dir. Afirma ara que la dació patrimonial provenia dels il·lícits negocis del seu progenitor. Qui devia administrar el citat capital, com en qualsevol procés que s'ho valgui, fa anys que és mort.
L'obtenció de proves
L'expresident no aclareix els dubtes sobre l'origen de les substancioses quantitats que els seus fills -no ell, ja que torna afirmar que es va desentendre d'aquesta fortuna- van regularitzar. Reitera que l'origen no és il·lícit: que no prové d'avantatges indeguts de l'exercici de la seva magistratura pública durant els seus 23 anys de govern. Fins i tot sense poder acreditar el contrari, ¿qui apostaria per això?
Així, si la justícia pretén provar que els diners regularitzats a principis de l'estiu passat són de procedència il·lícita, no ha d'esperar l'ajuda dels imputats, perquè aquests estan emparats en el seu dret a no fer-ho. Per això, jutges i fiscals se les hauran d'enginyar per obtenir proves d'una altra manera. Per un costat, millorar les seves peticions de col·laboració internacional d'estats hostils a l'ajuda en aquests casos, perquè es nodreixen de les excrescències dels altres. Per un altre, no aniria malament comptar amb alguna gola més o menys profunda. L'experiència ensenya que aquest recurs sol ser un bon remei, costós (processalment parlant, és clar) però eficaç.
D'aquestes contribucions provindran les eines per aclarir si els fons gestionats familiarment pels Pujol eren legítims o no. Esperar la seva col·laboració és inútil. La seva renuència és l'única censura a la qual no són creditors.

divendres, 30 de gener del 2015

LA CONVENC(OBSESS)IÓ DEL PP

El passat dissabte, el PP va celebrar una convenció nacional  a Madrid. Més que una convenció semblava una obsessió, sobre tot cap a Podemos.
En lloc de presentar les novetats que inclouran al programa electoral d’enguany, els líders del PP es van passar criticant Podemos, l’únic partit que, ara com ara, sembla que li pot arrabassar la victòria electoral.    
Excepte Esteban Gónzalez Pons que va dir que anem cap a unes eleccions ideològiques, la resta de líders que van intervenir es van dedicar a airejar els draps bruts (si és que aquest qualificatiu és correcte) de la formació de Pablo Iglesias II.
Aquesta estratègia és el que s’anomena en política fer oposició de l’oposició, una tàctica molt usada pels partits que no poden oferir cap novetat a l’electorat.
¿Per què, pensem un moment, quines novetats ens pot oferir el PP quan en la darrera campanya electoral ens va oferir el oro y el moro i fins i tot la Lluna? Però el greu d’això és que no van complir cap ni una de les seves promeses, justificant-ho que es van trobar el país molt pitjor del que es pensaven...
Al PP el voten dos tipus de persones: els fidels, la majoria pertanyents a les classes alta i mitjana alta i els desenganyats del PSOE (encara que també cabria usar el terme enganyats)
Els fidels són aquells que passi el que passi seguiran votant a Rajoy i companyia. Aquells que diuen: A qui hem de votar sinó? No ens agrada ningú!
En canvi, els desenganyats, fins ara anaven pul·lulant d’allà cap aquí i d’aquí cap allà o el que és el mateix, de vegades votaven PP i d’altres PSOE, segons es desenvolupaven els fets.
La irrupció de Podemos, sembla que pot fer canviar el panorama polític espanyol. Ara, els desencantats del PP, aquells que esperaven que amb l’arribada dels populars trobarien feina i tres mil euros a la llibreta d’estalvis, se’n han donat compte de la gran farsa popular, però en lloc de retornar al punt inicial (o sigui el PSOE), es decanten cap a la formació de Pablo Iglesias II. Aquí no s’aplica aquella màxima que diu: més val dolent conegut que bo per a conèixer...
Podemos és com un meló per a obrir, com una platja verge... No obstant, la ciutadania prefereix anar cap a una aventura incerta abans que retornar a aquells que els han defraudat una vegada i una altra. I és que abans tenies molt poques opcions per a escollir amb garanties de poder girar la truita. En canvi, amb Podemos, tal com ha passat a Grècia amb Syriza, les possibilitats de guanyar les properes generals, són ben reals.
I és per això que els del PP s’ho veuen venir i els critiquen durament. I no només el PP, sinó també altres formacions com el PSOE i, fins i tot CDC a Catalunya.
Aquestes actituds deixen en molt mala situació a aquells que les practica. El govern ha de fer de govern i l’oposició ha de criticar al govern, fins i tot sense motius... Però quan govern i oposició critiquen a un partit que ni ha fet una cosa ni l’altra és perquè tenen por a perdre l’hegemonia política que han mantingut fins ara.      

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 30-01-2015

Qui diu que només són 5 minuts?
La primera foto la vaig fer dimecres sobre les 3 de la tarda.
Com podeu apreciar a la segona foto, davant mateix hi havia (abans o després) aparcament.
La tercera foto la vaig fer dijous sobre 3/4 de 10.
Tot hi haver passat quasi un dia, el cotxe segui aparcat impedint el normal pas dels vianants per la vorera.
La quarta és d'avui mateix (fixeu-vos com el carrer és veu moll) també sobre les 3 de la tarda.
O sigui, al menys que hagi marxat i tornat i sempre hagi deixat el cotxe al mateix lloc, ha estat aparcat al mateix indret més de 48 hores.
Segur que si l'haguessin denunciat s'hauria excusat dient: Però si només han estat 5 minuts! 
Per cert, les fotos estan fetes al barri de Ferreries de Tortosa.





LES FOTOS DEL DIA 30-01-2015

Mai havia vist la font del parc que hi al darrere de la frustrada zona comercial, com avui. És que sé celebrava alguna cosa? 





PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PER LA TORRE DE SANT JOAN VI













Ja sóc independentista. ¿I tu?

XAVIER SARDÀ
Periodista

Entre una cosa i l'altra ja fa tres setmanes en què gairebé no es parla de la independència. L'actualitat mana. ¡Quina calma! Però no me'n fio. Pot ser un miratge. Deuen estar carregant piles i tornarem tard o d'hora al monotema.
Per si de cas, em rendeixo. Em declaro independentista i recomano a tots els que no ho siguin que diguin que ho són. Gairebé nou mesos més no, per favor. Seran nou mesos més de la Corposecessióimpartint doctrina. Gairebé nou mesos més d'informatius ensinistramonogràfics sobre «estructures d'Estat». Nou mesos més de les persistents teresines anant, venint, fent, exigint i portant. Gairebé nou mesos més d'Unió avisant CDC que no acceptarà pressions, cosa que a la gairebé inexistent CDC li importa un rave.

El full de ruta

Sóc independentista i si tots ho proclamem potser aquests nou mesos seran més relaxants i menys evangèlics. Això sí, hem de ser unànimes. Si tots diem que som independentistes conversos, potser deixen de parlar del full de ruta durant alguns mesos. ¿Us ho imagineu? ¿De què es parlava abans a les televisions, les ràdios i la premsa? Si és que full de ruta fins i tot sona malament: «A veure, i a tu què et passa, grandíssim full de la gran ruta».
Proclamem que som independentistes i prou d'històries i de romanços. Tots sobiranistes a canvi que no estiguin gairebé nou mesos parlant del procés des que es lleven fins que se'n van a dormir. Tant me fa quin sigui el criteri de cadascú. Reconeguem que no podem més. Serà el primer cas de victòria de l'independentisme per esgotament mental de l'adversari. Prou del fatigós tema de les llistes transversals amb personatges de la societat civil: cantants, entrenadors, les teresines, gastrònoms, oncòlegs, tertulians, anestesiòlegs, mags, climatòlegs, catedràtics, ciclistes o bacteriòlegs... ¿Què passarà amb els que no siguin elegits per a la glòria? ¡Compte amb els egos defraudats, perquè gairebé sempre generen ressentiment moral i/o urticària!
Sí, cridem al vent que ja tenen els 500.000 vots que els falten i que s'embeinin els estrategs el seu matxet de fireta. Sortim a la superfície i que cessin sermons i arengues.
És curiós que Mas i Junqueras parlin d'unitat dels catalans quan ells no s'aguanten. Deuen estar passant uns dies de felicitat en aquesta escala tècnica camí d'Ítaca. Aquesta pausa els estalvia el contacte gairebé diari al qual s'han vist sotmesos últimament. Ha estat per a ells com un càstig de l'olimp català (per cert, ens falta una mitologia pròpia). De moment només tenim les teresines al laberint(en llatí, ANC-OC in laberintum).
Fem una cassolada de marrans declarant-nos prosèlits i punt. IAznar, millor calladet.

dijous, 29 de gener del 2015

NO SABEN PERDRE

Atlético de Madrid-2, Barcelona-3. Aquest va ser el resultat que es va donar ahir al camp del Vicente Calderón de la capital espanyola que, sumat a l’1-0 del partit de l’anada, va classificar al Barça per a jugar la semifinal de la Coma del Rei (per cert, la primera de Felip VI)
Aquests resultats són els que passaran a englobar les estadístiques oficials, que, al cap dels anys és el que més se consulta.
Ara perquè tenim Internet i és fàcil consultar cròniques i vídeos, però abans l’única cosa que tenies eren les hemeroteques que no sempre estaven a l’abast de tothom.
I per què explico això? Perquè dintre d’un temps quasi ningú se’n recordarà del joc brut de l’Atlético de Madrid, tant a Barcelona com a Madrid, ni de les excuses de mals perdedors que van esgrimir al final de l’eliminatòria.
Segons els jugadors matalassers, el seu entrenador i una part de l’afició, el seu comportament violent al camp va ser degut a les provocacions de Neymar i, per això, el brasiler es va convertir en l’ase dels cops d’anit.   
Després de veure les imatges i meditar-ho en tranquil·litat, he arribat a la conclusió que, com ja he dit abans, només son excuses per a justificar que, aquest any sí, el Barça els hi va passar per sobre en els dos partits de l’eliminatòria.
Si fos veritat que Neymar els va provocar amb gestos i jugades de filigrana, des del meu punt de vista, no és justificació per a que li donessin les puntades de peu i els cops que li van donar. I, a més, si això fos així, per què també li a Messi i Busquets (per posar dos clars exemples) el hi van donar fins el carnet d’identitat? D’aquest darrers no s’ha dit en cap moment que també provoquessin als jugadors matalassers.
Els que ja tenim una edat i pentinem canes (una expressió un tant castissa) recordem de que quan Simeone jugava amb l’Atlético, no era precisament un santet. Era un jugador que sempre anava al límit del reglament i més d’un com el van expulsar del camp.
Potser alguns d’això en diuen esperit guanyador, però per a mi, per a tenir aquest tipus d’actitud no cal, ni molt menys haver d’estar durant tot el partit donant puntades de peu i provocant faltes amb la finalitat de trencar el ritme del rival i mirar d’obtenir avantatge al joc.
I encara diré més: És que ja ningú se’n recorda del turmell de Neymar ple de sang del partir de l’anada? També va ser fruit de les provocacions del brasiler o simplement una estratègia per a fer-li perdre la paciència i, de passada, intentar que fos expulsat?
Sincerament crec que va ser una argúcia molt ben dissenyada per Simeone per aconseguir, precisament, fer perdre els estreps a Neymar i que l’àrbitre (o els àrbitres l’acabessin expulsant)
I parlant dels àrbitres, que dolent Gil Manzano. On troben àrbitres així?
Mireu, i amb això acabo. L’any passa, possiblement perquè al davant tenia millors jugadors, l’Atlètico, sense caler emprar la violència va fer una gran temporada que el va portar a guanyar la lliga i quasi que la Champions. Però aquest anys, al menys que canvien molt les coses, no serà així. Aquest any per a guanyar als equips punters del futbol espanyol ha de fer us d’armes molt diferents i en això estan.
Què ningú ens vulgui vendre la moto, perquè qui més qui menys ja és peludet i encara tenim criteri per a poder jutjar les coses.

L’Atlético de Madrid ha demostrat que no sap perdre i punt!    

LA FOTO DENÚNCIA DEL 29-01-2015

Com veieu, és molt habitual que els cotxes aparquin sobre les voreres, encara que sigui una zona on aparcar resulti relativament fàcil. 
La foto està feta al barri de les Quintanes d'Amposta. 

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PER LA TORRE DE SANT JOAN V