divendres, 31 de juliol del 2015

UN FET EXTRAORDINARI

Quants mesos fa que estem parlant de sobirania, de procés, d’independència?… De Mas, de Junqueras i de tots els altres?

No cal que us hi esforceu. No es tracta de cap pregunta d’examen, simplement ho dic perquè igual sé t’ha fet una mica llarg i, com diuen els castellans, Y la que te rondaré morena... El 27-S nomé serà una estació més, com havia de ser el 9-N, com seran altres dates que encara no estan a l’imaginari de ningú... Veure’m, veure’m que passa.
Mentre (i hi vull insistir en el tema), hi ha gent (tota la gent de l’ANC, d’Òmnium i d’altres) estan tant, però tant posats en el tema que sembla que el món s’acabarà si al final no s’assoleix la desitjada independència.
Vagi per davant que tot i no estar en aquest grup, comprenc i comparteixo moltes de les seves frustracions (comportament dels governs d’Espanya amb Catalunya), motivació, inquietuds i reivindicacions.
Vaig estar a Barcelona la Diada de 2012 i a la via Catalana de 2013 i, sinó vaig participar en els actes del 2014 va ser estrictament per problemes personals i de salut.
Però tot i aquest comprensió, hi ha coses que no entenc... Què voleu que us digui.
Mireu, durant la meva vida he participat en vagues, manifestacions de tot tipus (inclosa la de la LOAPA, tot i que el meu partit hi estava a favor), concentracions, actes de protesta i reivindicació, minuts de silenci... Però sempre he tingut mol clar qui eren els meus i qui no.
Sabeu que sóc un home d’esquerres que he defensat sempre que he pogut els meus ideals i el meu territori. Temps enrere li recordava a l’escriptor de Vilanova i la Geltrú, però que viu a Orta de Sant Joan Xavier Garcia que vaig estar (el també) a un acte que es va fer l’any 1999 als baixos del local sindical d’Amposta. N’érem uns vint mal contats. Va ser el primer acte de la lluita contra el transvasament de l’Ebre, abans de la primera assemblea i de la manifestació improvisada que hi va haver llavors.   
Durant anys varem tenir clar dues coses: qui eren els nostres amics i qui eren els nostres enemics. Cert?
Deixarem a banda el tema d’amics, perquè hi va haver alguna suspicàcia, més per raons ideològiques que per una altra cosa i ens centrarem amb els nostres enemics que n’eren dos: CiU i el PP.
Mentre el PP s’estava a Madrid aprovant lleis per a mirar de fer-nos la guitza (poques vegades es van apropar al territori –recordo el cas de la ministra Elvira Rodríguez que va anar a Vinaròs), els del govern català els teníem per aquí força sovint. Qui no recorda el dia que Pujol va anar a inaugurar les instal·lacions de MEDESA, a l’entrada d’Amposta per Santa Bàrbara?
La PDE tenia molt clar que el govern català (del qual Mas n’era el conseller en cap), ens havien venut i traït. I així els hi demostràvem cada vegada que venien al nostre territori.
Després va arribar el Tripartit, format pels partits que ens havien donar suport, en part, gràcies a la nostra lluita. I sí, també ens van intentar fer la guitza en el tema de la interconnexió de xarxes... De vegades no pots ni confiar ni en els teus... Llavors, alguns de CiU, els menys significats, van fer una petita aproximació al moviment. A la manifestació d’Amposta de 2008 s’hi van poder veure alguns regidor de l’equip de govern de la citat, però no hi eren els més significats.
Passen els anys i al final arribem al 2012. Mas és el President de la Generalitat i no acut a la manifestació de la dida. Però l’èxit de participació se’l fa seu, canvi el discurs i de la nit al dia se’ns fa independentista, convoca eleccions amb la intenció de treure una còmoda majora i se’ns presenta com el gran salvador... (recordeu els cartells?)
I va la gent i se’l creuen. I ara, alguns d’aquells membres de la PDE amb qui vaig coincidir en multitud de manifestacions, el defensen aferrissadament fins a límits insospitats només fa uns anys. És increïble! (Però cert)
El moviment que va significar la PDE encara és ben viu i té oberts diversos fronts. Els governs de Mas, tot i voler-ho aparentar, mai ha donat un suport clar al moviment de defensa de l’Ebre. Els seus interessos, es clar, són uns altres.
Com es pot mantenir aqueta doble militància? Per a mi no deixa de ser un fet extraordinari...    
I si tot fos més fàcil? I si tant rebuscar, analitzar i arribar a conclusions (equivocades?), la resposta fos una altra molt més senzilla?
Igual resulta que és una passa o bé que els ha picat algun bitxo d’aquests que de tant en ta apareixen pel delta per acabar de formar plagues...

Ja no sé que pensar! 
Vull recordar que més enllà de Mas i la seva llista hi ha més vida. A menys un altre partit que es presentarà a les eleccions del 27-S es declara independentista i és, sense dubtar-ho, molt més coherent. Sabeu de qui us estic parlant, no? Evidentment de la CUP. 

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 31-07-2015

Fixeu-vos com aparquen alguns. 

Això és estar, literalment, al mig del carrer. 


XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. DIADA EBRENCA. 2 pd4 simultanis de comiat




















 




ILLA DE MAR (4)













La llista

JOAN OLLÉ
Director teatral

President, si en el meu últim article li vaig suplicar que ens deixi d'enganyar, com els capellans, amb el cel de la independència, ara li demano que no ens insulti. Sentir-li dir que qui no estigui a favor de la seva opció i senti simpatia per altres és un aliat de Rajoy és motiu suficient per posar-se a tremolar si la seva llista triomfés. Entenc que darrere de tots els seus tripijocs per salvar-se, amb la inestimable ajuda de l'escuder Junqueras i el bell trànsfugaRomeva, estigui encoratjat per declarar la guerra a Espanya i al món.
No sento la més mínima simpatia envers Rajoy, però el seu pare, que jo sàpiga, no va amagar diners a Luxemburg ni a Andorra, i, ara com ara, té un petit detall al seu haver, que es diu Constitució. Naturalment, president, que estic pel dret a decidir, i fins i tot per fundar i presidir el Club de Vianants que Decideixen Travessar en Vermell, sempre que després no ens queixem si ens atropella una piconadora. O bé un altre alat club que invités la ciutadania a llançar-se des dels balcons i volar, volar, volar… Li agrairia que creure en les lleis de la ciutat i en la de la gravetat no em suposi estar a la llista negra de la catalanitat. El dret a decidir és fonamental i el reclamaré per morir amb el mínim dolor possible, però no estic per l'eutanàsia col·lectiva. Deia un tal Espriu que a vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però que mai ha de morir tot un poble -o mig, o una quarta part, hi afegeixo jo- per un home sol. I aquest home avui és vostè, president.

Dret a decidir i cultura

Al dret a decidir li prova molt la cultura, però no entesa com un compulsiu bombardeig audiovisual de propaganda nacionalista, Barça i feliç entreteniment he he he. Sense cultura no hi ha criteri; només seguidisme. Es queixava Bru de Sala, exdirector general de Cultura de la Generalitat de Pujol, en el seu article de dilluns: més país, menys cultura. El malaguanyat editor Jaume Vallcorba anava encara més lluny, assegurant que el pujolisme i la seva descendència havien aniquilat la cultura catalana. Sí, la cultura, aquella vella dama que prefereix els dubtes a les certeses. Em vénen a la memòria els ingents afanys de Miquel Calzada, comissari del sonat Tricentenari (¿?), perquè la barcelonina Carmen Amaya fos exclosa de tot reconeixement oficial en el 50 aniversari de la seva mort: no ballava en català.
Jugui net, president, i expliqui als seus seguidors les possibles conseqüències de la seva quixotesca aventura. La grandesa del viatge a Ítaca és el temps que s'hi inverteix; no la urgència de qui fa quatre dies va caure del cavall i ara, per supervivència i narcisisme, vol ser heroi nacional ¡ara mateix! sense ni tan sols reprovar les malifetes del seu indecent mentor.

dijous, 30 de juliol del 2015

CÀSTIG ESPORTIU, IMPUNITAT POLÍTICA I INEPTITUD

De Leonard Beard al Periódico d'ahir. 
Quan te’n assabentes de que Antiviolència ha multat als dos equips de futbol que van jugar la final de la Copa del Rei, als organitzadors (o sigui la Reial Federació Espanyola de Futbol) i a les entitats que van convocar els espectadors a efectuar la xiulada.
No obstant xoca que no s’hagi actuat contra els principals inductors de la gran xiulada, com per exemple el secretari general de l’esport del govern central Miguel Cardenal i d’altres dirigents del PP que, des del meu punt de vista van estar incitant i posant llenya al foc per a que això passés.
La xiulada a l’himne espanyol i al Rei era previsible si teníem en compte els antecedents que hi havia hagut en les darreres ocasions que s’havien enfrontat catalans i bascos. Però si a part de ser previsible, tu avises, amenaces en prendre mesures contundents com anul·lar el partit, no deixar-los jugar la competició, etc., etc. és normal que aquestes coses agafin una magnitud que, amb tota seguretat no hauria tingut de no haver estat tan bocamolls.
A part d’això, em sembla totalment injust l’import de les sancions:

Onze entitats: 770.000 euros.
Catalunya Acció: 190.000 euros (més 90.000 per al seu president)
Federació Espanyola: 123.000 euros.
Barça: 66.000 euros.
Athlètic Club: 18.000.

La quantia de per sí, és molt alta. Ja m’explicareu com paguen 770.000 entre onze entitats sin és que els socis facin una aportació extra. I sinó ho paguen, ja sabeu, després quan hagin de demanar una subvenció i necessitin el certificat de l’Agència Tributària, els hi sortirà negatiu i no la podran obtenir.
També crida l’atenció la diferència de quantia entre el Barça (66.000€) i l’Athlètic Club (18.000) Al menys no és proporcional. O és que s’ha comptabilitzat els nombre d’aficionats que van xiular d’un i de l’altre equip. Evidentment que no.
Si s’analitza a la lleugera, un pot dir: és que és jugava al camp del Barça... No! El Barça va cedir el camp a la Federació Espanyola i, en tot cas, l’equip que oficialment jugava a casa era l’Athlètic Club, el Barça ho feia com a foraster. Si algú ho entén, que m’ho expliqui.
Quan passen coses d’aquestes hi ha opinions per a tots els gustos. Mentre uns, per un costat, opinen que cap dels dos equips hauria de jugar la competició, d’altres, pel costat oposat, diuen que sé li hauria de canviar el nom.
També hi ha qui diu que Antiviolència, sovint, deixa impunes l’exhibició de simbologia feixista (com la que es pot veure al cap del Madrid, Atlético i d’altres) o càntics racistes o altres tipus d’insults o conductes. Si tenim en compte això, hem de pensar que han estat unes sancions exemplars amb tota la intenció de que no es tornin a produir si es dóna el cas. S’equivoquen com s’han equivocat al posar pals a les rodes a les aspiracions sobiranistes con la consulta del 9-N.  
És evident que cua en portarà, ja que, recordem-ho, ja hi va haver una sentència on s’afirmava que xiular és una manera d’expressar-se (i per tant un dret constitucional) i encara que es faci a la figura del Rei o l’himne d’Espanya, no està considerat com a delicte.
Suposo que ara hi haurà recursos i més recursos i tot això es paralitzarà fins arribar, segurament, al Constitucional. Per tant, com passa en aquests casos, aviat se’n deixarà de parlar fins que per algun motiu tornin a ser notícia.

I ja per acabar i tornant al principi. Si ens atenem a les sancions, és evident que s’han quedat curts, ja que haurien d’haver sancionat als polítics que van opinar abans de que es jugues el parit i, potser al propi comitè per no tenir ni idea de com s’ha d’actuar en casos com aquests. D’això se’n diu ineptitud... Clar i català!  

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 30-07-2015

Manteniment zero
Cert que està al polígon de l'Oriola, però algú se'n hauria de fer càrrec, dic jo... 
Espero que no plogui massa. 

ILLA DE MAR (3)