El passat cap de setmana ha estat força
intens. Dissabte amb la colla Castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta em vaig
desplaçar fins les Cases d’Alcanar amb motiu de la Festa del Turisme. Ens
acompanyaren, tal com ja va passar l’any passat, els amics de la Muixeranga de
Vinaròs.
Diumenge pel matí anàrem a Sant Carles de la Ràpita
per a veure al nostre primer net. Varem quedar amb sons pares que ens trobaríem
a la Bodega, un conegut bar de tapes que hi ha a la façana litoral, mirant cap
la mar.
Al cap d’una estona d’haver arribat va venir
una cambrera joveneta per a preguntar-nos que volíem. Primer li demanarem la
beguda... Per a mi un rapitenc, ja
sabeu vermut del terreno amb sifó.
El problema va arribar a l’hora de demanar la
tapa:
-Què
tens...?
El què
volgueu...
Segurament no és la resposta més apropiada per
a un cambrer. És veritat que a l’entrada del local hi ha un cartell on posa l’assortit
de tapes que tenen, però des del lateral on estàvem nosaltres no es veia.
Hem pots
fer un variat...?
De
formatges i això...? –Em va contestar-
És igual
deixa-ho...!
Si un cambrer (o cambrera en aquest cas) no
sap que és un variat, potser és que
ha errat de professió.
Al final li varem demanar unes patates braves.
Ja em pensava que havia anat a collir-les a l’hort de tant que van trigar en
servir-les...
Mentre ens havien tret la beguda. Pel color ja
vaig veure que el que m’havia servit no era un rapitenc.
-Escolta:
un rapitenc és un vermut amb sifó... –li va dir la
meva dona-
-Ja ho sé, és el que li he posat...
-Només pel color ja es veu i ho he provat... Això
és vi amb sifó...
Al tocar-li el sol es veia perfectament el
color del vi, el vermut, per negre que sigui el vi, encara ho és més...
Al cap d’una estona va tornar amb un rapitenc. Suposo que quan va veure que
la botella amb el vi, se’n va donar compte del error i va venir amb menys fums
dels que havia mostrar abans d’entrar...
Les patates
braves les van voler servir amb tanta sofisticació que en lloc de tirar per
sobre la salsa, van optar en posar-la en un recipient petit. De fet hi havia
dos tipus de salsa, però n’hi havia tan poca quantitat que a tot estirar donava
per a la meitat de les patates que ens havien posat.
Per la tarda ens aproparem al Mas de Barberans
per a veure la fira anomenada el Racó
dels Artesans. Feia uns quans anys que no hi havíem anat i ens va
sorprendre agradablement. Només arribar ens varem trobar amb coneguts i estan
parlant amb ells, a l’amic i company de treball Josep Lleixa, l’alcalde.
-Heu
vist el museu? Aneu a veure’l! –ens va aconsellar-
Després de recórrer quasi tota la fira, anàrem
a veure el museu, un espai modern i versàtil. La veritat, molt ben muntat!
Al darrer pis hi ha una gran terrassa d’on es
pot veure en un dia clar, des del Pirineu
a Mallorca, tal com diu la cançó. Potser no tant, però ni ha una bona vista del
Pla de la Galera i sí, en un dia clar es pot veure perfectament el Delta de l’Ebre.
Varem comprar un sonall per al nostre netet,
també un mussol per a augmentar la col·lecció del nostre fill menut. A la
parada de la carnisseria local una mica d’embotit per a sopar i també pa a la
fleca... Varem provar la cervesa dels Ports (exquisida!) i també el vermut a l’associació
de la fibromiàlgia, on també hi havia coneguts.
Allí al costa mateix hi havia el molí de Cid (Bandúrria), als baixos d’una antiga
casa pairal. Es podia visitar gratuïtament hi té trobaves amb una recreació d’una
casa de finals del segle XIX o principis del XX i el que era el molí pròpiament dit, amb la premsa, trulls, bàscula, etc.
Una
passada!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada