FRANCISCO CAAMAÑO
Catedràtic de Dret Constitucional i exministre de Justícia
A l’Espanya del XVIII el coneixement era escàs. Llevat d’excepcions, el saber se circumscrivia a un simple recordatori del passat amb una intensa olor d’encens que adornava una petita part de la població.José ho va comprovar molt aviat, encara que a costa de ser un nen governat en la distància. La seva mare va morir en el part i del seu pare no en va saber res fins a complir els 13 anys. Va sar un oncle jesuïta qui va decidir robar-li el mar de San Roque i enviar-lo a estudiar a París. Després, amb el retorn del pare, els seus estudis van continuar a Londres i a Madrid. Va ser militar de professió i escriptor de vocació. El seu cosmopolitisme, el viscut i l’estudiat –parlava quatre idiomes a més del llatí–, va conformar l’acidesa de la seva mirada sobre Espanya. No va ser un creador original, però les seves crítiques al costumisme i a la falsa cultura de l’època són una verdadera obra d’art.
José de Cadalso va agafar la idea de Montesquieu. Es va apropiar obertament i sense embuts de la metodologia de les Cartes perses (1721) per escriure les seves Cartas marruecas (publicades de manera pòstuma el 1789). Els dos llibres comparteixen la perspectiva del narrador (un musulmà culte que s’acosta a la vella Europa) i l’elecció de la sàtira epistolar com a format narratiu. I els dos llibres són, per separat, unes peces imprescindibles per conèixer-nos.
La Carta XXXIV es podria haver escrit aquest mateix matí. Hi ha coses que no canvien mai. Ens parla dels projectistes, «una secta d’homes extraordinaris», amb els quals no se sap mai si plorar o riure. En concret, es refereix a un expert en canals, amb un enginy que l’ha portat a formular la proposta següent: «En tinc un per a Espanya, que s’ha d’anomenar canal de Sant Andreu, perquè ha de tenir la figura de les aspes d’aquest beneït màrtir. Des de la Corunya ha d’arribar a Cartagena, i des del cap de Roses al de San Vicente. Aquestes dues línies s’han de tallar a Castella la Nova, formant una illa, a la qual es posarà el meu nom (…)». Tenim, així, «una divisió geogràfica d’Espanya, feta molt còmodament», i afegeix que cada part tindrà el seu idioma i el vestit que s’estili. La meridional, de l’illa cap avall: «andalús tancat»; «montera granadina molt alta, capot de dues faldilles i ajustador d’ant». La septentrional: «biscaí»; (el vestit) «ha de ser com el dels maragatos». L’occidental, que «es conté cap a la vora del mar Oceà fins a Galícia i Portugal»: «gallec»; «calçons blancs llargs, amb tot l’equipatge restant que porten els segadors gallecs». I l’oriental «allò de Catalunya»; «gambeto català i gorra vermella». «Per a la felicitat més gran dels pobles», cada una d’aquestes parts tindrà «la seva església patriarcal, la seva universitat major, la seva capitania general, la seva cancelleria, la seva intendència, la seva casa de contractació, la seva casa de monedes, el seu hospici general…».
L’enumeració de competències (que diríem avui) es feia interminable, fins que un dels presents li va dir: «¿Sabeu què hi falta en cada part de la vostra Espanya quadripartida? Una casa de bojos per als projectistes de Nord, Sud, Ponent i Llevant». I un altre va afegir: «¿Saps què té de dolent tot això?… Té de dolent que la gent, neguitosa amb tants projectes frívols, es preocupa contra les innovacions útils, i que aquestes, admeses amb repugnància, no generen els bons efectes que produirien si trobessin els ànims més assossegats».
Negar la diversitat d’Espanya és negar el que som. Pensar que «allò de Catalunya» (o allò del País Basc, Galícia o Andalusia) és l’ocurrència d’un projectista a la qual es pot donar carpetada, és un exercici de fatxenderia ridícul i irresponsable. Portar l’ocurrència al Tribunal Constitucional buscant criteri d’autoritat és obligar-lo a reverenciar un rei nu. Els alambinats esforços del tribunal per vestir jurídicament el que només són despropòsits polítics, minen la seva ja debilitada credibilitat.
Espanya només pot ser democràtica si es reconeix en la seva diversitat, i l’autonomisme –concepte nascut per negar la federació– és, aquests dies, un projecte enfonsat i desacreditat gràcies, en bona mesura, a la persistent actitud de la dreta que avui, paradoxalment, pretén patrimonialitzar-lo. Necessitem un altre projecte territorial per a Espanya, i per això ens hem de prendre molt seriosament la reforma de la Constitució. Perquè «el que té de dolent tot això» és que, per no reformar-la de manera sincera, serena i dialogada, apareixen projectistes disposats a oferir consultes populars, constitucions, eleccions plebiscitàries i fins i tot estats paral·lels, finançant-se i emparant-se en el poder que els atorguen la legalitat i les institucions de les quals, precisament, reneguen.
¿I la gent? Doncs, això, «neguitosa» i «preocupada» davant una política tan frívola. H
Catedràtic de Dret Constitucional i exministre de Justícia.
La Carta XXXIV es podria haver escrit aquest mateix matí. Hi ha coses que no canvien mai. Ens parla dels projectistes, «una secta d’homes extraordinaris», amb els quals no se sap mai si plorar o riure. En concret, es refereix a un expert en canals, amb un enginy que l’ha portat a formular la proposta següent: «En tinc un per a Espanya, que s’ha d’anomenar canal de Sant Andreu, perquè ha de tenir la figura de les aspes d’aquest beneït màrtir. Des de la Corunya ha d’arribar a Cartagena, i des del cap de Roses al de San Vicente. Aquestes dues línies s’han de tallar a Castella la Nova, formant una illa, a la qual es posarà el meu nom (…)». Tenim, així, «una divisió geogràfica d’Espanya, feta molt còmodament», i afegeix que cada part tindrà el seu idioma i el vestit que s’estili. La meridional, de l’illa cap avall: «andalús tancat»; «montera granadina molt alta, capot de dues faldilles i ajustador d’ant». La septentrional: «biscaí»; (el vestit) «ha de ser com el dels maragatos». L’occidental, que «es conté cap a la vora del mar Oceà fins a Galícia i Portugal»: «gallec»; «calçons blancs llargs, amb tot l’equipatge restant que porten els segadors gallecs». I l’oriental «allò de Catalunya»; «gambeto català i gorra vermella». «Per a la felicitat més gran dels pobles», cada una d’aquestes parts tindrà «la seva església patriarcal, la seva universitat major, la seva capitania general, la seva cancelleria, la seva intendència, la seva casa de contractació, la seva casa de monedes, el seu hospici general…».
L’enumeració de competències (que diríem avui) es feia interminable, fins que un dels presents li va dir: «¿Sabeu què hi falta en cada part de la vostra Espanya quadripartida? Una casa de bojos per als projectistes de Nord, Sud, Ponent i Llevant». I un altre va afegir: «¿Saps què té de dolent tot això?… Té de dolent que la gent, neguitosa amb tants projectes frívols, es preocupa contra les innovacions útils, i que aquestes, admeses amb repugnància, no generen els bons efectes que produirien si trobessin els ànims més assossegats».
Negar la diversitat d’Espanya és negar el que som. Pensar que «allò de Catalunya» (o allò del País Basc, Galícia o Andalusia) és l’ocurrència d’un projectista a la qual es pot donar carpetada, és un exercici de fatxenderia ridícul i irresponsable. Portar l’ocurrència al Tribunal Constitucional buscant criteri d’autoritat és obligar-lo a reverenciar un rei nu. Els alambinats esforços del tribunal per vestir jurídicament el que només són despropòsits polítics, minen la seva ja debilitada credibilitat.
Espanya només pot ser democràtica si es reconeix en la seva diversitat, i l’autonomisme –concepte nascut per negar la federació– és, aquests dies, un projecte enfonsat i desacreditat gràcies, en bona mesura, a la persistent actitud de la dreta que avui, paradoxalment, pretén patrimonialitzar-lo. Necessitem un altre projecte territorial per a Espanya, i per això ens hem de prendre molt seriosament la reforma de la Constitució. Perquè «el que té de dolent tot això» és que, per no reformar-la de manera sincera, serena i dialogada, apareixen projectistes disposats a oferir consultes populars, constitucions, eleccions plebiscitàries i fins i tot estats paral·lels, finançant-se i emparant-se en el poder que els atorguen la legalitat i les institucions de les quals, precisament, reneguen.
¿I la gent? Doncs, això, «neguitosa» i «preocupada» davant una política tan frívola. H
Catedràtic de Dret Constitucional i exministre de Justícia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada