XAVIER BRU DE SALA
Escriptor
Junts pel Sí s'absté de reforçar el que, per a molts dels seus votants, és el caràcter instrumental de la proposta independentista. ¡Què dic, reforçar! Ni tan sols el menciona a peu de pàgina. Els fulls de ruta o qualsevol exercici de la fantasia política similar tranquil·litzen els enardits aromais i potser eviten alguna fuga cap a la CUP, però a canvi allunyen Romeva i Mas del que encara desprendria aroma de centralitat: el pragmatisme. Més de la meitat de la població, voti el que voti, està convençuda que això acabarà amb pacte, guanyi qui guanyi, no amb ruptura, ni interna ni amb l'Estat, i que el pacte serà beneficiós. Molts d'aquests no veurien amb preocupació la victòria de JxSí si poguessin entreveure que, fins i tot si fos en vots, la independència seria reversible. Si per a uns és finalitat, per als altres és l'únic camí disponible per arribar a l'objectiu comú que és l'Estat propi. Sigui com sigui, no desplegar estratègies de seguretat cap al centre i els més moderats equival a expulsar els independentistes instrumentals de l'àgora política.
¿Pitjor l'unionisme? A l'altra banda de Junts pel Sí no hi ha un Junts Millor capaç de seduir ni tan sols els que es moren de ganes de ser seduïts. Tan sols amenaces i catastrofisme. ¿Només fora d'Europa o a l'estratosfera? ¡Que Catalunya no sortirà mai, mai, ni de la península Ibèrica! ¿N'hi ha prou amb jutges i policies o convé situar els tancs darrere l'horitzó? ¡Que el desafiament és polític i només es resoldrà en termes polítics! Aquest error és típic de les fàbriques d'independentistes. Els canadencs i els britànics el van saber corregir. Canadà, apel·lant a l'amor que sentia pels quebequesos, cosa que aquí no fóra creïble. Cameron, oferint la lluna en un cove si els escocesos es quedaven, mentre aquí les terceres vies no compareixen ni en format d'holograma. El sí-no no té qui l'aixequi, ni tan sols qui l'empari o se'n recordi. Per això, perquè l'abandona i identifica seny amb renúncia a la sobirania, Unió va pel camí d'estavellar-se. Com a molt, destaquen en el camp del no alguns intents d'afeblir els argumentaris independentistes i s'assenyalen els dèficits del procés, de manera que, quan són reals, contribueix a corregir-los.
Tot i el gruix dels errors descrits, potser és més greu el de Pablo Iglesias quan apel·la al vot ètnic d'origen andalús, i a sobre ho fa de la manera més matussera i menys intel·ligent de totes les possibles, que consisteix a tractar-lo com si fos anticatalà. Impropi d'un liberal. Inconcebible en un esquerranista.
Segons certes ànimes, o molt càndides o molt cíniques, en política els errors es paguen. No sempre, benvolguts. De vegades fins i tot es premien. Sobretot si els altres encara s'equivoquen més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada