JOAN TAPIA
Periodista
El director d’aquest diari va parlar divendres de la setmana tràgica d’Artur Mas. Sí, una setmana infausta per al president, que ha perdut la primera i la segona votació de la seva investidura, cosa que no havia passat mai des de la recuperació de la Generalitat. La pèrdua de la segona, quan ja havia entregat mig cap, va ser el seu dijous negre.
Artur Mas va arribar sacsejat a la votació de dilluns. Ja el dimarts 27 d’octubre, quan es va conèixer la proposta de resolució pactada amb la CUP que advocava, ja no per la independència exprés, sinó per la ruptura amb la legalitat espanyola en el termini màxim d’un mes, més de la meitat del seu Govern va explicitar seriós malestar.
El Govern que ha gestionat l’emergència econòmica des del 2010 i ha seguit fidel al president en l’abraçada a l’independentisme es va sentir menyspreat quan Mas, abdicant del programa realitzat, es va llançar a la proclama insurreccional per aconseguir el vistiplau de la CUP, que tant havia criticat la seva gestió. Artur Mas va argumentar que no hi havia cap més opció –i donat el punt al qual havien arribat les coses tenia raó–, però tota la Catalunya responsable que havia confiat en ell va contenir nerviosa la respiració. ¿Havia perdut el nord el president? ¿Estava engegant a rodar tota la solvència de Convergència? ¿Arrossegava Catalunya a un ruïnós xoc de trens?
Aquest dilluns, 8 de novembre, es va veure que la CUP –que expressa amb acritud la protesta social– va votar contra la investidura malgrat la proclama insurreccional. Els editorials d’EL PERIÓDICO i La Vanguardia, els dos grans diaris catalans, més el del Financial Times, el més influent d’Europa, van tocar campanes d’alarma. I dijous passat Artur Mas va arribar contra les cordes a la segona votació. Es veu en una gran foto d’un Mas crispat al costat de la vicepresidenta Neus Munté, que el mira amb expressió d’ensurt. Va mantenir la compostura formal però es va rendir.
No sols va proclamar que seria un president disminuït, sinó que va implorar que l’elegissin. Encara que només fos per sis mesos. I per garantir-ho, firmava una carta en blanc de dimissió: el compromís d’una moció de confiança després del primer període de sessions. Llavors la podrien activar només votant-hi en contra. Acceptava ser un president potser no florero, però sí forçat a demanar permís per a tot als diputats de la CUP.
¿Qui dirigiria llavors l’acció política? ¿Hauria de negociar amb l’Estat vigilat per un comissari anticapitalista? Dijous hi va haver una unànime consternació a CDC. Uns maleïen la CUP. Altres van concloure que la culpa era del full de ruta aventurista del cap del Govern en funcions. I diuen que Francesc Homs, Josep Rull i Jordi Turull estaven indignats. Algú (¿qui?) els havia assegurat que si Mas es posava en mans de la CUP –si admetia en públic que seria un president en llibertat vigilada– li donarien el vistiplau.
I, de sobte, sorgeix el temor que un Mariano Rajoy encoratjat per la declaració de guerra d’un exèrcit poc cohesionat s’erigeixi en una mena de Churchill de la continuïtat espanyola i acabi revalidant quatre anys més a la Moncloa. ¿Què es podia fer llavors?
Artur Mas pensa –malgrat que la CUP va repetir divendres que qualsevol pacte passa per un altre candidat– que tindrà una altra oportunitat en una tercera votació. A Convergència no li convenen noves eleccions –entre altres coses perquè repetir Junts pel Sí és problemàtic–, però a la CUP encara li interessen menys. Tenen 10 diputats i són la frontissa necessària, els reis del mambo. ¿Ho serien després d’una altra cita electoral? I és possible que Antonio Baños i Anna Gabriel no poguessin repetir per estatuts, com li va passar a David Fernàndez tot i ser el polític català més valorat. Si resisteix fins al final, en l’últim moment, després de les eleccions espanyoles, la CUP cedirà, encara que per a això hagi de renunciar a part dels seus poders. Però, ¿de que més pot desposseir-se després de les cessions del dijous?
La CUP pensa que és a Convergència a qui menys li interessa que hi hagi unes noves eleccions. Podria perdre la Generalitat. En l’últim moment hauran d’entregar el cap d’Artur Mas i el clima antisistema i rupturista ho envairà tot. Estaran en la seva salsa.
I la sensació de desordre creix. Hi ha inquietud entre Mossos i funcionaris. També dijous va arribar un dels cops que Mas-Colell temia. L’agència Fitch aprofundia en el ràting de bo porqueria el deute de la Generalitat i ho atribuïa a la declaració rupturista de dilluns. En conflicte amb l’Estat, Catalunya passa de la qualificació de BBB- (d’altres comunitats autònomes amb problemes) a la BB, dos graus menys.
La guinda és l’enquesta del CEO. Divendres es feien públiques les dades que ja torturaven Mas des de dimecres i que el van acabar d’inclinar a claudicar. Si es repetissin eleccions, la CUP és l’únic grup que puja amb força. Baños és el candidat més valorat i només és superat per la seva segona. L’irresistible encant de la protesta. Una CUP encoratjada li tallaria el cap. Potser per això, dijous passat Mas es va estimar més oferir mig cap. Per endavant.
Artur Mas va arribar sacsejat a la votació de dilluns. Ja el dimarts 27 d’octubre, quan es va conèixer la proposta de resolució pactada amb la CUP que advocava, ja no per la independència exprés, sinó per la ruptura amb la legalitat espanyola en el termini màxim d’un mes, més de la meitat del seu Govern va explicitar seriós malestar.
El Govern que ha gestionat l’emergència econòmica des del 2010 i ha seguit fidel al president en l’abraçada a l’independentisme es va sentir menyspreat quan Mas, abdicant del programa realitzat, es va llançar a la proclama insurreccional per aconseguir el vistiplau de la CUP, que tant havia criticat la seva gestió. Artur Mas va argumentar que no hi havia cap més opció –i donat el punt al qual havien arribat les coses tenia raó–, però tota la Catalunya responsable que havia confiat en ell va contenir nerviosa la respiració. ¿Havia perdut el nord el president? ¿Estava engegant a rodar tota la solvència de Convergència? ¿Arrossegava Catalunya a un ruïnós xoc de trens?
Aquest dilluns, 8 de novembre, es va veure que la CUP –que expressa amb acritud la protesta social– va votar contra la investidura malgrat la proclama insurreccional. Els editorials d’EL PERIÓDICO i La Vanguardia, els dos grans diaris catalans, més el del Financial Times, el més influent d’Europa, van tocar campanes d’alarma. I dijous passat Artur Mas va arribar contra les cordes a la segona votació. Es veu en una gran foto d’un Mas crispat al costat de la vicepresidenta Neus Munté, que el mira amb expressió d’ensurt. Va mantenir la compostura formal però es va rendir.
No sols va proclamar que seria un president disminuït, sinó que va implorar que l’elegissin. Encara que només fos per sis mesos. I per garantir-ho, firmava una carta en blanc de dimissió: el compromís d’una moció de confiança després del primer període de sessions. Llavors la podrien activar només votant-hi en contra. Acceptava ser un president potser no florero, però sí forçat a demanar permís per a tot als diputats de la CUP.
¿Qui dirigiria llavors l’acció política? ¿Hauria de negociar amb l’Estat vigilat per un comissari anticapitalista? Dijous hi va haver una unànime consternació a CDC. Uns maleïen la CUP. Altres van concloure que la culpa era del full de ruta aventurista del cap del Govern en funcions. I diuen que Francesc Homs, Josep Rull i Jordi Turull estaven indignats. Algú (¿qui?) els havia assegurat que si Mas es posava en mans de la CUP –si admetia en públic que seria un president en llibertat vigilada– li donarien el vistiplau.
I, de sobte, sorgeix el temor que un Mariano Rajoy encoratjat per la declaració de guerra d’un exèrcit poc cohesionat s’erigeixi en una mena de Churchill de la continuïtat espanyola i acabi revalidant quatre anys més a la Moncloa. ¿Què es podia fer llavors?
Artur Mas pensa –malgrat que la CUP va repetir divendres que qualsevol pacte passa per un altre candidat– que tindrà una altra oportunitat en una tercera votació. A Convergència no li convenen noves eleccions –entre altres coses perquè repetir Junts pel Sí és problemàtic–, però a la CUP encara li interessen menys. Tenen 10 diputats i són la frontissa necessària, els reis del mambo. ¿Ho serien després d’una altra cita electoral? I és possible que Antonio Baños i Anna Gabriel no poguessin repetir per estatuts, com li va passar a David Fernàndez tot i ser el polític català més valorat. Si resisteix fins al final, en l’últim moment, després de les eleccions espanyoles, la CUP cedirà, encara que per a això hagi de renunciar a part dels seus poders. Però, ¿de que més pot desposseir-se després de les cessions del dijous?
La CUP pensa que és a Convergència a qui menys li interessa que hi hagi unes noves eleccions. Podria perdre la Generalitat. En l’últim moment hauran d’entregar el cap d’Artur Mas i el clima antisistema i rupturista ho envairà tot. Estaran en la seva salsa.
I la sensació de desordre creix. Hi ha inquietud entre Mossos i funcionaris. També dijous va arribar un dels cops que Mas-Colell temia. L’agència Fitch aprofundia en el ràting de bo porqueria el deute de la Generalitat i ho atribuïa a la declaració rupturista de dilluns. En conflicte amb l’Estat, Catalunya passa de la qualificació de BBB- (d’altres comunitats autònomes amb problemes) a la BB, dos graus menys.
La guinda és l’enquesta del CEO. Divendres es feien públiques les dades que ja torturaven Mas des de dimecres i que el van acabar d’inclinar a claudicar. Si es repetissin eleccions, la CUP és l’únic grup que puja amb força. Baños és el candidat més valorat i només és superat per la seva segona. L’irresistible encant de la protesta. Una CUP encoratjada li tallaria el cap. Potser per això, dijous passat Mas es va estimar més oferir mig cap. Per endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada