LA CULTURA DEL PACTE

A Espanya no hi ha cultura del pacte. Fins ara no ha estat mai necessari, ja que, quan no s’ha disposat de majoria absoluta, s’ha deixat governar a la llista més votada. Però mai s’havien obtingut uns resultats tan paupèrrims com els del passat diumenge.

Com deia l’altre dia, el poble ha parlat, però no se’l ha acabat d’entendre. Sembla que volen ha demanat un canvi, però la majoria de les sumes no arriben a la majoria absoluta i, per tant, serà molt difícil (si al final s’arriba a pactar) d’aconseguir un govern estable.

Després de l’únic debat entre Rajoy y Sánchez, el líder del PP va dir que no descartava un pacte entre el PP i el PSOE, però sense Sánchez. Va sortir del debat indignat, però Sánchez li va dir el que pensaven la majoria dels espanyols.  

Diuen una bona part dels mitjans que tothom mira a Pedro Sánchez, ja que qualsevol pacte passa inevitablement pel PSOE. Però ahir ningú sabia on estava el líder socialista. Van haver de ser altres dirigents socialistes com la presidenta d’Andalusia Susana Díaz els qui tingueren que sortir a donar la cara.

El gran pacte o la gran coalició en el PP i el PSOE es evident que a qui perjudica és als socialistes. Com deia ahir la pròpia presidenta d’Andalusia: Cap dels nostres votants de diumenge ho van fer per a que féssim president a Rajoy. Després encara ho van matisar més: Ni a Rajoy ni a cap altre dirigent del PP –remarcaven-.

Ara Mateix, Rajoy estaria encantat de pactar amb el PSOE sempre que ell fos el president, es clar... Ja sabeu allò de donde dije digo, digo Diego...  Sembla que fins i tot el propi Iñaqui Gabilondo hi estaria d’acord davant dels mals que preveu per a Espanya en un futur no molt llunyà.  

Tot i que el PSOE sospiraria amb un pacte amb els altres partits de l’esquerra (caldria incloure per exemple ERC) que sumarien més vots que el PP+C’s, aquí qui no es mostra d’acord és Podemos. A hores d’ara la formació de Pablo Iglesias no està per la labor de fer president a Sánchez, fins el punt que Íñigo Errejón ha proposar que sigui algú no polític... Què per falta d’idees que no sigui!

De moment, a al constitució del Congrés, una vegada passin els Reis, es podrà visualitzar si hi ha alguna mena de pacte o si el pot arribar a haver. La suma de les forces d’esquerres donarien la presidència del Congrés a algú que no fos del PP. Si això no passa voldrà dir que els posicionaments estan molt llunyans. En canvi, si s’escull un president del bloc dels partits d’esquerres serà que alguna cosa s’està movent.

Diuen (i no sense raó, ja que jo també ho crec) que una repetició d’eleccions afavoreix a Podemos i perjudica a Ciudadanos. De fet Pablo Iglesias ja va dir la mateixa nit electoral que li va faltar una setmana i un debat. Suposadament per a superar al PSOE que, suposo, era el que pretenia, ja que quedar per davant del PP era del tot improbable perquè el perfil dels dos votants és totalment contraposat.

En canvi C’s va anar perdent pes a mesura que s’apropava el dia de les eleccions i les excel·lents perspectives que tenia abans de començar la campanya electoral es van anar diluint fins els resultats de diumenge. Segons Rivera va ser la conseqüència de no disposar de portaveus per a fer arribar el seu missatge correctament.

Pel que fa al PSOE i al PP, crec que tenen un problema similar: la manca de lideratge dels seus dos caps de cartell. Quan dilluns es va presentar Aznar a l’executiva del PP després d’anys sense aparèixer per la seu del carrer Gènova, va ser tot un toc d’atenció. De fet ja ho havia pronosticat. Però que no s’equivoqui Aznar. Va ser ell qui va posar a dit a Rajoy al front del PP, això sí, segons es diu, després de que Zaplana i Rato li diguessin que no (potser perquè eren conscients dels merders en que s’havien ficat?) Això mai ho sabrem...

A Sánchez se’l va qüestionar des del principi. Semblava que no comptava amb els suports de una bona part dels barons territorials (de la Susana Díaz sense anar més lluny) I es clar, després d’aconseguir els pitjors resultats de la història i baixar de la xifra psicològica dels 100 diputats. Avui mateix se’l torna a criticar perquè sembla que vol endarrerir el congrés que té previst el partit per aquest any. I és que no és fàcil assumir una derrota i més encara per part dels detractors.

Per cert, si voleu saber que faria jo, us ho diré. De cara la constitució de la mesa del Congrés miraria d’arribar un acord amb la resta de partits d’esquerra per a fer baixar els fums als del PP i després, sinó hi ha acord per a formar govern, deixar que governi el PP amb minoria o, en tot cas amb els suports de C’s i mirar, des de l’oposició de controlar el govern. I si el futur govern abusés dels reials decrets (cos força provable), sempre es podria presentar una moció de censura.