dilluns, 30 de novembre de 2015

COP DE PORTA DE LES CUP A MAS

Ahir, a Manresa, l’assemblea de les CUP va rebutjar per enèsima vegada votar la investidura de Mas al crit de: Alerta Convergència se’ns acaba la paciència.  
A partir d’ara els convergents s’estriparan les vestidures (més encara del que ho han fet!) i diran que ells ja no poden cedir més del que han cedir i que els cupaires són uns intransigents i que s’han mantingut immòbils durant tot aquest temps. Ahir, a les xarxes socials ja van aparèixer els primer missatges, fins i tot els més catastrofistes que anunciaven l’arribada de Ciutadans al govern català.
Però anem a analitzar la situació. Què és el que des del principi ha anat dient la CUP? I que ho ha reiterat i que ho ha tornat a reiterar... Què NO donarien suport a la investidura de Mas. A part d’altres exigències què, en aquest cas sí, Junts pel Sí van acabar acceptant. Però si jo pregunto quines són les altres exigències de les CUP, algú m’ho sabria contestar? Difícil... En canvi crec que tots teniu molt clar el tema de Mas.
Per tant, no sé a què ve ara en criticar a les CUP. Des de les files de JxS no s’ha fet suficient pressió aquets dos darrers mesos i fins i tot xantatge? De no haver estat així, les CUP no haurien fet l’assemblea de diumenge, ja que sembla que els bases tenien coll avall que els diputats electes encapçalats per Antonio Baños no farien president a Mas, tal i com va passar a les dues primeres sessions de investidura.
I ara què passarà? Com ja deia l’altre dia, la Forcadell s’equivocarà si torna a presentar a Mas com a candidat a la presidència de la Generalitat i es torna a sotmetre a una nova sessió d’investidura. Si ho fa, l’única cosa que pot passar és que Mas torni a fer el tercer ridícul i no sé si els seu cos ho podrà suportar.
Durant aquets temps, les CUP sembla que durant les negociacions (què no estan tancades) han suggerit altres candidats com per exemple Raül Romeva i el darrer Carles Viver Pi-Sunyer  què si us he de dir la veritat, no tenia ni idea de qui era.
No potser que la tan anhelada independència (al menys és el que es pregona des de JxS) es supediti a un nom: el d’Artur Mas i Gabarró, un personatge a qui es relacionarà sempre amb la corrupció de Catalunya com a encobridor de la família Pujol i de la resta de casos que hi ha hagut.  
Si finalment Mas no és investit, què farà? Es tornarà a postular una vegada més per a intentar tornar a ser president de la Generalitat? I del nou partit que es vol crear? Què no se’n adona que és ell qui sobra en tot aquest procés?
Diuen els convergents (quan defensen la candidatura de Mas) que uns pocs no poden imposar-se a la majoria... Però quan parlem de majoria, de qui estem parlant exactament? Es clar, de la majoria dels independentistes... I si ho mirem d’una altra manera? Us heu parat a pensar que a part dels de Junts pel Sí no hi ha al Parlament cap formació més que vulgui que Mas sigui el president? Per tant, hi ha una àmplia majoria que no està disposada a investir-lo. I sinó és així, a veure si ho aconsegueix i si ho fa, a canvi de què! De renunciar a la independència?
Prepareu-se que encara haurem de veure la tragicomèdia més divertida que s’hagi produït mai a Catalunya: Les aventures de Mas el megalòman;  principi i final de Catalunya.
Son moltes les veus (inclosa la meva) que des de fa temps suggerim que Mas hauria d’haver dimitit fa temps. Com més temps trigarà més es deteriorarà la seva imatge i en lloc de passar a la historia com el president que va dirigir el seu poble cap a la independència pot passar com aquell que va obstaculitzar el procés.          

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 30-11-2015

Carrer Cervantes (Amposta) 

Un cotxe ocupant l'amplada de la vorera. 
A la segona foto targeta indicativa del servei que presta. 
O estic errat o ja va sortir una vegada a aquesta mateixa secció?  

LES FOTOS 'APLAUDIMENT' DEL DIA 30-11-2015

Rotondes il·luminades de la Caretera de Sant Jaume i la d'Eucaliptus. 
A més amb energia solar.  


BARCELONA 20-11-2015 (2)













VILAFRANCA DE CONFLENT (17)













El perquè de tot plegat

JAUME REIXACH

Per entendre la política catalana cal retenir sempre i en cada moment una dada clau: la imputació de la família Pujol per corrupció massiva i la condició subordinada d'Artur Mas a aquest clan. Sense aquesta dependència absoluta d'Artur Mas als designis de Jordi Pujol no s'explica la independència.

Jordi Pujol té clara quina és la línia vermella. Sota cap concepte, Artur Mas pot deixar de ser president de la Generalitat. Aquest és l'únic trumfo que té a la mà per intentar allò que, ara mateix, sembla i és impossible: aconseguir un pacte d'Estat in extremisper tal que s'aturi i s'enterri la persecució judicial i policial contra el "patriarca" i la seva família, talment com va passar amb Banca Catalana.

Això explica la maniobra de crear Junts pel Sí i les concessions sense aturador que es fan a la CUP des del Palau de la Generalitat a canvi de la investidura d'Artur Mas. Al preu que sigui. La situació judicial del clan Pujol és tan desesperada que els importa un rave el futur de Convergència Democràtica i de Catalunya. Busquen salvar-se d'aquest ofec i per això és imprescindible que Artur Mas continuï a la cúpula del poder institucional, encara que sigui com un "florero". Ja hi haurà temps més endavant –pensen- per reconduir aquesta disfunció.

Jo tinc una llarga experiència com a periodista d'investigació dels marros del pujolisme. Però haig de dir que, després que l'Audiència Nacional ha aconseguit rebentar el misteri dels comptes andorrans de la família Pujol, la realitat supera tot allò que hauria pogut arribar a imaginar. Ho dic amb coneixement de causa: estem davant del cas de corrupció més gran i més escandalós que s'ha vist a Europa des del final de la II Guerra Mundial.

Ja no són només les carretades de diners, d'origen il·lícit, que es van moure a través dels comptes andorrans dels membres d'aquesta família durant els últims 30 anys. Pel que s'està descobrint, a partir de la documentació lliurada per les autoritats judicials andorranes, Jordi Pujol Ferrusola va bastir, en paral·lel,una sofisticada xarxa internacional d'evasió i blanqueig de diners negres que va posar al servei de la gran delinqüència organitzada. Aquesta és la traca final del cas Pujol que, com és obvi, comportarà duríssimes penes de presó per a tots els implicats.

Això ja no va només de "mossegades" i comissions per l'adjudicació de contractes públics de la Generalitat i dels ajuntaments convergents. Estem parlant d'una dimensió estratosfèrica que connecta amb el crim internacional. Per això el departament del Tresor dels Estats Units va donar ordres de desballestar la Banca Privada d'Andorra (BPA), la plataforma des de la qual operaven els Pujol després que l'Andbank s'espantés davant la magnitud dels diners que remenaven!

Em sap greu dir-ho, però Oriol Junqueras, Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Lluís Llach..., són els còmplices necessaris –encara que ells no en siguin conscients- d'aquesta burda i monstruosa maniobra que intenta utilitzar l'espantall de la bandera estelada per negociar la liquidació del somni independentista a canvi de l'arxiu de les diligències judicials endegades contra aquesta trama colossal d'evasió fiscal i blanqueig de diners que té l'epicentre en el fill gran de l'expresident de la Generalitat.

Ni UDEF, ni CNI, ni Guàrdia Civil. El dossier Pujol-Andorra està sobre la taula de l'FBI, la DEA i la CIA. És tan gruixut el que ha passat durant aquests últims 30 anys que l'únic desllorigador és fotre una puntada a la taula de l'escaquer espanyol, europeu i internacional amb la proclamació unilateral de la independència de Catalunya... i que passi el que Déu vulgui.

Jo crec que alguns dirigents de la CUP saben o intueixen tot això i es resisteixen, amb ungles i dents, a caure en el parany que els estan teixint Artur Mas-Jordi Pujol, amb la col·laboració entusiasta del "sometent mediàtic" i de la legió d'estómacs agraïts que s'alimenten de la mamella pública. Projectar el procés independentista amb Artur Mas a la presidència de la Generalitat és un error gravíssim i descomunal que empastifarà, pels segles dels segles, els legítims anhels sobiranistes d'una part de la societat catalana.

Sortir de l'atzucac institucional present és molt fàcil: només cal que Junts pel Sí accepti designar un altre candidat que no sigui Artur Mas i el consensuï amb la CUP. Però, de manera absolutament incomprensible i infantil, els actuals dirigents d'ERC, l'ANC i Òmnium Cultural estan abduïts per la xerrameca d'Artur Mas. Només caldria que entenguessin que Artur Mas és un lloro que està parlant, en tot moment, per boca de Jordi Pujol perquè canviessin la seva percepció del paper que estan jugant en aquesta partida. Són els tontos útils al servei d'una màfia que n'ha fet de molt grosses i que està assetjada, no per "Madrid": pel departament del Tresor dels Estats Units!

diumenge, 29 de novembre de 2015

MOLT DE CAMÍ PER RECÓRRER

Diuen els contraris a l’independentisme que els nacionalismes es curen viatjant... No sé si és exactament així, però el que tinc clar és que viatjant s’aprofundeix en comportament dels habitants del territori que visites i això t’ajuda a comprendre’ls, al mateix temps que enriqueixes els teus coneixements.
Fa només unes setmanes vàrem viatjar a la Catalunya Nord (per a no entrar en equívocs, és el territori del Sud de França que va pertànyer a Catalunya fins el tractat dels Pirineus -1659-), un territori que, sovint, havíem creuat i deixat enrere mentre visitàvem altres zones de França.
La frase d’una companya de treball resumeix bé el que pensàvem trobar-nos: Podreu parlar català... Tothom us entendrà. Però la realitat és molt diferent.
Durant una setmana vàrem fixar la nostra residència a Prada de Conflent (en francès Prades), precisament al número 5 del carrer Canigó, la muntanya sagrada dels catalans.
Sempre que surts de viatge intentes visitar el màxim de llocs possible, sobre tot aquells que més interès tenen des del punt de vista històric i artístic. Entre els monuments i ciutats més importants que vàrem visitar cal destacar els monestirs preromànics de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó, el palau dels reis de Mallorca a Perpinyà i les fortificacions de Vilafranca de Conflent (juntament amb el fort Libèria) i Montlluís (encara s’usa com a caserna militar), a part, evidentment, del poble de Prada, conegut per ser seu de la Universitat Catalana d’Estiu, però també per haver-hi estat refugiats després de la guerra Civil el violoncel·lista vendrellenc Pau Casals, així com el lingüista Pompeu Fabra que hi va morir i que està enterrat al cementiri d’aquesta localitat.
Fins la darrera nit de la nostra estada (ja n’explicaré el motiu) trobàrem molt poca gent que ens entengués i menys que ens parlés català. Per a la majoria dels habitants de la Catalunya Nord el castellà encara predomina sobre el nostre idioma. Així, ens van parlar català el senyor que ens va vendre les entrades al monestir de Sant Miquel de Cuixà, un altre senyor mentre visitàvem el poble d’Eus i un tercer mentre visitàvem el poble d’Evol.
Hi van haver casos que em van cridar poderosament l’atenció, com per exemple que l’empleada de l’oficina de turisme de Perpinyà no comprengués el català i que deixés anar us sospir quan la meva dona li va dir que podria adreçar-se-li en castellà.
Parafernàlia catalana n’hi ha molta, com a una fleca de Perpinyà o una altra de Montlluís on fins i tot hi havia dues senyeres independentistes (una al carrer i una més a l’aparador), a part d’una bufanda del Barça (també a l’aparador) Però a l’hora de la veritat ni una sola paraula en català. Fins el darrer dia, o millor dit, fins el darrer capvespre.
En arribar a Prada vaig veure al vidre del darrere d’un cotxe un adhesiu d’una colla castellera: els Pallagos del Conflent. Per mig de l’oficina de turisme local vàrem esbrinar on i quan assajaven. Ho feien els divendres de 7 a 9 a un magatzem que havia estat propietat de la companyia francesa de ferrocarrils, a molt poc distància d’on residíem (escassament 50 metres)
Aquell darrer divendres, a les 7 en punt ja estàvem allí. Ràpidament ens van venir a rebre l’Enric i Jordi als qui explicàrem que també nosaltres formàvem part d’una colla castellera, la de més al Sud de Catalunya. Va ser una tarda inoblidable. De sobte ens retrobàrem amb un ambient que ja coneixíem sobradament que ens va fer sentir com a casa. Jordi (al Facebook Jordi Taurinyà), ens va dir que era el president del Casal Jaume I que, del qual formaven part la colla castellera, així com la colla de diables Nyerros del Conflent.
Jordi es mostrava orgullós de que sa filla Muriel, el seu gendre Bertrand i la seva neta Anna formessin part de la colla, de la qual el portuguès Manu n’és el cap de colla.  
Jordi, que també és el Coordinador territorial d’Esquerra Republicana de Catalunya, em va dir:


-El sentiment català existeix, però encara queda molta feina per fer. Des de la Bressola (preescolar i primària) s’està fent un gran treball, però encara és insuficient.  

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 29-11-2015

Carrer Cervantes (Amposta) 

A la primera foto pal i furgoneta ocupant l'amplada de la vorera. 
A la segona foto podeu pareciar millor l'aparcament de la furgoneta.

LA FOTO CURIOSA DEL DIA 29-11-2015

La foto va ser feta durant les vacances a Conflent del mes d'octubre, al poble de Vilafranca. 
Com veieu es tracta d'un vehicle preparat per a fer excursions...
Però com es pot dir la Castellane i portar la senyera???  

HAURIA DE SER INCOMPATIBLE!!! 

BARCELONA 20-11-2015 (1)













60 ANIVERSARI DEL CASAMENT DE JUANITO I CARMETA

 Va ser un 26 de novembre de 1955... Ja ha plogut. Així, dijous passat van complir el 60è aniversari. Tota una vida junts!
I ahir diumenge, la família ens vàrem reunir a un dels  ambients més familiars del delta de l’Ebre: el restaurant del Càmping la tancada.
Aprofitant que el xef Xavier Montañés ha retornat al restaurant familiar, ens va fer un menú degustació d’aquells que són per a xarrupar-se els dits: crema de carbassa amb carlotes i taronja, gamba roja, calamars a la romana, ajo blanco, ortigues, carpaccio de peus de porc amb gambes, anguila en suc, pastis d’anguila fumada, pop fet a la baixa cocció, corder al foc lent (8 hores al forn), sorbet de mandarina i pastís. Com podeu suposar estava tot deliciós.

Segurament alguns d’aquests plats formaran part de la nova carta que farà el restaurant a partir de febrer.