dilluns, 29 de febrer del 2016

MEDALLES QUÈ VAN BARATES!

Fa anys, un veí de la Galera em va demanar que li esbrinés si podia cobrar per dues condecoracions que havia rebut durant la guerra Civil Espanyola. Havia combatut al costat de Franco. Ho vaig preguntar al ministeri de Defensa i la Guardia Civil li va portar a casa la resposta: No tenia dret a cobrar perquè aquelles medalles no portaven implícita cap tipus de contraprestació econòmica. Per tant, eren simplement condecoracions honorífiques.
Per la seva part, el màgic Andreu, durant les actuacions, també es posava medalles després de realitzar amb èxit un truc de màgia i es reservava per al final la més grossa de totes. Potser no d’una manera real, però si imaginària o fictícia, són molts els que, simbòlicament, es posen medalles quan creuen que han fet alguna cosa bé.  
Això és el que ha fet l’Agència Tributària que ha sortit traient pit (un altra manera de presumir per la fita assolida) per l’èxit obtingut en la lluita contra el frau fiscal a l’haver aconseguit un 27% més de recaptació que l’any 2014, elevant la xifra d’ingressos fins el 15.664 milions d’euros.
Dit així és molt bonic, molt de color de rosa, però sempre hi ha un rerefons de tot: aquelles coses que no es diuen.
Com sabeu estic parlant per pròpia experiència. Potser en altres coses tindré un coneixement més minso, però amb 30 anys a la casa, ja puc tenir formada una opinió sobre el seu funcionament intern.
De tant en tant arriben ciutadans (abans els anomenàvem contribuents) que venen queixant-se (i quasi sempre en raó) per l’escarni que, des del seu punt de vista, els hi fa l’administració tributària.
No sé si us ha passat mai, però qualsevol liquidació practicada per l’AEAT per una discrepància trobada ja sigui a la renda, ja sigui en altres impostos, comporta una liquidació d’interessos de demora (acció reparadora), però també una sanció. Per tant, a un mateix individu li arriben fins a 3 cartes de pagament: una per la diferència, una més pels interessos i una tercera per la sanció. I de tant en tant, alguna més si no compleixes amb les directrius establertes.
És el que jo anomeno diner fàcil, aquelles diferències que es detecten informàticament en creuar les dades dels ciutadans amb les que disposa l’Agència Tributària obtingudes a través de la informació que faciliten organismes, empreses, banca, registradors, notaris, etc.
Una cosa ben diferent és el diner recaptat per la Inspecció. Segons informació oficial de l’Agència Tributaria (cito textualment):  

El Área de Inspección liquidó deuda por importe de 7.129 millones de euros, un 43% más, de la cual un 44% se corresponde con actuaciones de la Delegación Central de Grandes Contribuyentes.
Se realizaron 107.580 actuaciones inspectoras, un 8% más que el año anterior y un 46% más que en 2011.
Entre las 21.810 visitas presenciales realizadas, destaca el incremento del 28,7% en las efectuadas en el marco del plan contra la economía sumergida y también las destinadas a aflorar alquileres opacos.
Han aumentado un 28% las investigaciones de movimientos financieros para detectar insolvencias ficticias y se han adoptado 3.785 medidas cautelares para evitar vaciamientos patrimoniales.

I ara ve la pregunta: ¿Destina l’Administració Tributària els recursos suficients a la lluita contra el frau, ja sigui l’economia submergida o simplement el que és conseqüència de facturar sense IVA o d’altres mecanismes que sé solen usar de forma habitual? La resposta és no.
Segons estudis, l’Administració Tributària espanyola és la que menys treballadors per cada 1.000 habitants destina a la lluita contra el frau i si es té en compte que Espanya és el país de la picaresca i que a tothom li agrada posar-se medalles quan aconsegueix enganyar al fisc, ens en adonarem que per moltes medalles que es posin, la lluita contra el frau sempre podria ser més gran de la que és...
Però potser a algú no li interessa prémer més del compte, no sigui que surti rebotat!

LES FOTOS DEL DIA 29-02-2016. ELS EFECTES DEL VENT

Trens aturats a l'estació de l'Aldea degut al fort vent que bufava avui. 
Veníem de Barcelona i a l'arribar a l'estació de l'Hospitalet en han retingut fins que han vingut dos autocars a rescatar-nos. Sembla ser que hi havia algun problema a la via. 


LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 29-02-2016

Amposta, carrer Amèrica. 

Tenia lumbàlgia? 

ELS COLORS DE LA BADIA DELS ALFACS (19)











L'ARBOÇ DEL PENEDÈS (3)











26 de junio

Jorge Bezares

Periodista político y presidente de la Junta Rectora del Parque Natural Los Alcornocales.

Mariano Rajoy se mostró convencido ante David Cameron que Pedro Sánchez fracasará en su intento de investidura y que habrá elecciones el próximo 26 de junio. Así de claro se lo dijo, con traductor de por medio, alpremier británico en Bruselas.
A Cameron, que celebrará el 26 de junio el referéndum sobre la continuidad del Reino Unido en la UE, no debió hacerle mucha gracia la coincidencia, pero se lo tomó con mucho humor y algo de retranca: “Tuviste elecciones en Navidad y ahora en verano… ¡Lo has intentado todo!”.
Y dejó a Rajoy gesticulando cual Chiquito de la Calzada, en su versión Condemor. Lamentable, pero eso es lo que tiene estar tanto tiempo en funciones, que se pierde el sentido del ridículo. ¿Su revelación no conlleva también el reconocimiento de su incapacidad para lograr una investidura a la que estaba dispuesto a acudir si fracasaba Pedro Sánchez?
Pero más allá de esta nueva marianada, viendo cómo está manejando el asunto Pablo Iglesias, pues parece que no cabe otra que volver a votar el 26 de junio más o menos.
La última oferta de Podemos al PSOE es sencillamente un delirio. Lo de plantear que jueces y fiscales sintonicen con el Gobierno no se le ocurre ni a quien asó la manteca. Lo de la vicepresidencia con el aliño de CNI, el BOE, CIS y la Secretaría de Estado de Comunicación, entre otras, es para mandarlos a por tabaco.
En fin, en los primeros momentos, quise ver algún movimiento táctico de esos que tanto gustan al aparatichi podemista, pero a medida que pasan los días estoy convencido de que están encantados de conocerse y solo les interesan nuevas elecciones para intentar darle el ‘sorpasso’ a los sociatas.
Las continuas intervenciones públicas de Iglesias, a cual más disparatada, no dan para mucho más.
Todo lo hace en clave de propaganda y espectáculo. El intercambio de elogios con Margallo en la Comisión de Exteriores me pareció sencillamente vomitivo. Por momentos, dos pavos reales instalados en la soberbia intelectual regalándose el oído.
Y está la renuncia a la tarjeta VIP de Ifema que ha hecho Iglesias. Una abdicación de una regalía que vale tanto como la dejación de la tarjeta del video-club.
Pero estos golpes de pecho de austeridad y honradez no van a servir para tapar ese movimiento que recorre las instituciones controladas por Podemos y aliados y que consiste en la colocación a familiares, novios, novias, ex novios y ex novias.
Viejas malas costumbres, enfermedades políticas propias del bunker, clientelismo puro y duro que Podemos practica ya sin complejos.
NOTA: Por cierto, para que me entienda el alcalde de Cádiz, meterse con él no puede ser en ningún caso meterse con Cádiz y los gaditanos. Es más, cuando hay motivos, es una obligación ciudadana criticarlo.
Lo que pretende el primer edil gaditano planteando una adhesión inquebrantable a su persona es que nos salgamos de la más elemental senda democrática y nos adentremos por los caminos del fascismo, que, como ya demostró Maurice Duverger, también puede ser de izquierdas.
Y eso va a ser que no.

diumenge, 28 de febrer del 2016

UN RIU DE GENT

El passat 7 de febrer una riuada de gent va omplir carrers i places d’Amposta, sobre tot aquells llocs per on havia de passar la manifestació que la Plataforma en Defensa de l’Ebre havia convocat per a rebutjar, un cop més, la nova amenaça que plana sobre el riu, el delta i l’ecosistema que els envolta. La xifra d’assistents que es va donar va ser la de 50.000 però ningú pot saber amb certesa quants hi van anar... Van poder ser menys, sí, però per la mateixa raó també més.
Novament havia de ser amb un govern del PP (i aquest cop en funcions, ja que va ser després de les darreres eleccions generals) qui aprovés el nou pla hidrològic amb el rebuig de 4 comunitats autònomes, entre elles Catalunya.
El nou pla hidrològic preveu fer 56 nous embassaments a les capçaleres dels rius i que es puguin regar més de 400.000 noves hectàrees que sumades a les quasi un milió que ara ja s’estan regant, deixarien pràcticament el riu sec quan, precisament, arriba al lloc on més falta fa que hi hagi aigua per a preservar la flora i la fauna del delta.
Sembla ser que tothom té més o menys clar que és necessari que baixi aigua pel riu, molta més de la que preveu el cabal ecològic que sé li pretén assignar. Però el que sembla que ja no està tan clar és el perquè de la necessitat de que en baixi com més millor. L’explicació és molt senzilla: el delta està en regressió constant per la manca d’aportació de sediments que van mesclats amb l’aigua i que durant mil·lennis l’han anat conformant.  
A tots ens ve el cap el color marró de l’aigua que porta un barranc després d’una pluja torrencial. I tots sabem, perquè ho estudiàrem de menuts que l’aigua és incolora. Per tant, d’on ve el color marró? De la terra (sediments) que porta mesclada. Com més marró és l’aigua, més sediments, això és lògic.
Si us heu fixat amb el color de l’Ebre (o de qualsevol altre riu), l’aigua és força transparent, com a molt verda per les algues i altres microorganismes que conté. Per tant, l’aportació de sediments és pràcticament nul·la, perquè queden retinguts, en la seva majoria, als embassaments (Mequinensa, Riba-roja d’Ebre, Flix...) Si a sobre es volen construir 56 noves preses a la capçalera, estem posant més barreres que retindran més sediments.
Algú pot pensar que el Delta de l’Ebre és un accident geogràfic que té milers, potser milions d’anys de vida... Tot el contrari! Segons els estudis, fa menys de 1.000 anys que es va començar a formar, la qual cosa no vol dir que durant mil·lennis l’Híberus estigués aportant sediments que es quedaven baix de l’aigua fins que la van sobrepassar i es va començar a remodelar la superfície. Per tant, això ja ens pot donar una idea de la fragilitat que té i igual com es va formar pot desaparèixer. Suposo que també coneixeu l’estudi sobre els efectes del canvi climàtic que afirmen que el delta pot desaparèixer abans de que acabi el segle. I ara sumeu les dues coses, la manca d’aportació de sediments i el canvi climàtic i veureu el resultat...   

Per tot això, s’esperava una gran afluència de manifestant a Amposta el dia 7, però com passa quasi sempre, la realitat va superar les previsions més optimistes. Jo mateix havia pensat que podrien ser uns 30.000 (10.000 més dels que havíem segut en altres convocatòries) L’Assemblea Nacional Catalana va fer una crida arreu de Catalunya per a que acudís quanta més gent millor, ja que consideraven la nova amenaça de transvasament com una agressió a Catalunya (una més) Dies abans s’havia anunciat que arribarien a Amposta uns 50 autocars vinguts de la majoria de les comarques catalanes i també del País Valencià. Però finalment sembla que en van ser més de 100 que van transportar més de 5.000 manifestants. A part dels que van arribar amb cotxe i els propis ciutadans d’Amposta que hi van acudir encoratjats per l’Ajuntament, un fet sense precedents, ja que els anteriors ajuntaments s’havien negat sempre a donar suport a la PDE. En definitiva, un riu de gent va envair Amposta per unes hores, però el ressò del resultat perdurarà per molt de temps.  

LA BANDA SIMFÒNICA UNIÓ MUSICAL DE LLÍRIA AL CICLE ‘AMPOSTA DE BANDA A BANDA’

Dintre del cicle Amposta de Banda a Banda, que aquest any arriba a la 15a edició, anit a les 8 va actuar a l’auditori de la societat musical la Banda Simfònica Unió Musical de Llíria dirigida per la batuta del mestre Francisco Valero Terribas.
El programa va ser el següent:

  • Del Perelló a Catarroja (Pasdoble) de José Serrano
  • Marxa burlescade  Manuel Palau.
  • Tríptic a la Unió de Juan José Poveda (de 3 moviments)  
    1. Obertura 
    2. Evocació 
    3. Festí
  • Obertura Festiva de Dmitri Xostakóvitx.
  • Simfonia No. 5 (rem.) de Dmitri Xostakóvitx. – Quart moviment (Allegro ma non troppo).
A la mitja part, el president de l’entitat Xavier Escrihuela va lliurar al president de la banda de Llíria els records de l’estada: el commemoratiu del centenari de la Lira i el que s’acostuma a donar a totes les bandes que actuen dintre del cicle de concerts.
Com vaig escoltar al sortir, anit la banda de Llíria va triomfar. Ens va oferir un gran espectacle de música que només està a l’alçada de les millors bandes i, sense cap mena de dubte, la de Llíria té aquest nivell.
Després d’interpretar la seva darrera obra, el públic assistent, que va acabar posant-se en peus, va estar aplaudint uns 3 minuts, la qual cosa va obligar al seu director a sortir fins a dues vegades fins que finalment es va interpretar el pasdoble Llíria, fora de programació.  

No sé si és anècdota, però el director Francisco Valero Terribas dirigeix sense partitura. No recordo haver-ho vist mai. 













LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 28-02-2016


Amposta. Carrer Saragossa. 

Boquejant la vorera...Serà que no tenia lloc per deixar-lo millor.  


ELS COLORS DE LA BADIA DELS ALFACS (18)