dimecres, 30 de març de 2016

TERRA DE SAQUEIG

Sergi Castillo acaba d’escriure el llibre Tierra de saqueo sobre la corrupció generalitzada al País Valencià (o Països Marencs -*-) on detalla (no pot ser d’una altra manera) el saqueig a les institucions valencianes. Deia la setmana passada la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana que no han trobat cap departament ni empresa pública que no tingui irregularitats comptables... Aquest fet demostra clarament el grau d’implicació de tots i cada un dels dirigents del PP valencians, ja tinguessin càrrecs d’alta responsabilitat o menors. Del primer fins l’últim. I sí, també Rita Barberà encara que a hores d’ara no estigui imputada o investigada com volen que es digui ara.
El PP nacional, el que està instaurat al carrer Gènova número 13 de Madrid, ha suspès de militància a tots els regidors de l’ajuntament de València que estaven afiliats i que eren tots menys un. També se’ls hi ha demanat que retornin l’acta que els acredita com a tals... S’han negat a fer-ho.
Tal com va dir Joan Ribó, l’actual alcalde de la ciutat del Túria, a la pràctica no canviarà res que vol dir el mateix que tot seguirà igual. Com deia no fa molts de dies, la corrupció ja forma part de l’ADN del polítics del PP valencians i és difícil trobar un polític honrat que no estigui implicat en cap cas de corrupció o que no conegués ni que fora de passada el que s’estava portant a terme.
Explicava Sergio Castillo a una entrevista que els valencians estaven il·lusionats de veure com prosperava la seva terra, la quan cosa significava també treball per a molts i no els importava (o potser n’hi s’ho arribaven a plantejar) d’on sortien els diners per a fer front a tot aquella enorme despesa.
Però la riquesa només era aparent. Per moltes coses que facis, si les deus totes, a la pràctica és com si no tingueres res. Quantes vegades hem escoltat la següent frase: El pis o és meu, és del banc... Però fins això tenien solució els governants del PP valencians: apropiar-se de les entitats financeres valencianes: Bancaja, CAM, Banc de València, etc. Entitats que ja no existeixen.
A part d’això, els diners només es destinaven a fe pomposes obres i macroevents i, en canvi, no s’atenien les necessitats prioritàries del poble. Àrees com les d’ensenyament, sanitat, serveix socials, cultura, etc. estaven totalment desassistides. Mentre per un costat feien, per exemple, la Ciutat de les Arts i les Ciències, moltes xiquetes i xiquets havien d’estar en barracons ja que no havia diners per a fer noves escoles, tal com ho va denunciar alguna vegada Xavi Castillo, un dels personatges valencians que més va denunciar la situació que es vivia al País Valencià.
Algú pot dir que a Catalunya ha passat pràcticament el mateix, ja que la majoria de les caixes d’estalvis es van d’haver de fusionar primer i en algun cas van acabar en mans d’una entitat financera més potent. Però de tota la crisi bancària, al menys dues entitats sembla que han sortit ben parades i estan ocupant la part més alta del rànquing estatal: Caixabanc i Banc de Sabadell. A València en canvi no queda res... Tot va quedar net com una patena!
El gran problema el tenen ara els nous dirigents: Com s’afronta l’enorme dèficit. El govern de Ximo Puig ja ha comunicat al govern de l’Estat que no pensa retornar els diners que sé li van prestar al govern anterior. De fer-ho hauria de tancar tots els serveix públics assistents o bé, se’n haurien de gestionar des de Madrid, amb la qual cosa es perdria molta capacitat d’autonomia.
Però fixeu-vos. A aquest país (me refereixo a Espanya) tenim la cultura de les grans obres. Qualsevol administració, per a deixar mostra de la seva acció de govern, ha de construir grans infraestructures, tan grans com li permetin les seves possibilitats (de finançament o de saqueig) Si l’actual govern valencià no deixa empremta de l’obra de govern amb la construcció d’alguna infraestructura un tant emblemàtica, pot passar (desgraciadament) que una part de la ciutadania no voto als partits que conformen l’actual govern valencià.

-*-  Països Marencs o Marènia és un concepte inventat l’any 2004 per Joanjo Aguar Matoses per a intentar tancar l’etern debat de Països Catalans sí o no, ja que molts valencians són reticents a usar els topònims català o catalans per a referir-se a l’idioma o al territori.