dissabte, 30 d’abril de 2016

CDC se la juga al juny

JOAN TAPIA
Periodista

CDC ha sigut sempre un partit de líder però aquesta vegada tant el partit com Mas hauran de llegir bé els resultats de l'examen del juny


Convergència té problemes seriosos. El seu fundador té tots els fills imputats (incloent-hi l’Oriol, que volia ser el delfí d’Artur Mas) després de confessar haver ocultat al fisc una herència durant 34 anys. Avui té dos líders –Mas i Carles Puigdemont– i no és clar el que depararà el futur a cap dels dos. Admet un gran buit ideològic a l’enquestar entre els seus militants els valors a defensar. No té clar ni el seu nom, ja que l’última vegada que es va presentar a unes eleccions –el 20-D– ho va fer com a Democràcia i Llibertat. I a l’horitzó s’entreveu un complicat congrés de refundació (o de creació del nou partit) amb tres candidats a secretari general: Germà Gordó (centre ampli), Jordi Turull (més independentista) i Carles Campuzano (socialdemòcrata).
Però el primer examen de CDC –que en condicionarà el futur– és la cita electoral del 26-J. Serà el seu primer xoc amb la realitat després del 20-D, quan va haver de pair tres xocs. El primer va ser que, al no repetir-se la llista unitària amb ERC, va quedar en quarta posició i amb vuit diputats, quan quatre anys abans n’havia tret 16. Va quedar darrere d’En Comu Podem (ECP), ERC i fins i tot el PSC. El segon és més ideològic. Les dues llistes independentistes (CDC i ERC) van tenir només el 31% dels vots i 17 diputats davant el 36,4% i 19 escons quatre anys abans. Si el 27-S l’independentisme va presumir d’haver guanyat amb el 47,8% del vot, al desembre va preferir no remenar el 31%. El tercer –el més aparatós– va ser que Mas va haver de renunciar a la presidència pocs dies després per mantenir (a mitges) la ficció d’una majoria independentista en aliança amb la CUP. Tota l’operació de la llista única i les eleccions plebiscitàries per assegurar que Mas lideraria la legislatura de la desconnexió amb Espanya se’n va anar en orris com un castell de cartes. Ningú ho verbalitza però molts pensen que, sense l’error de l’avançament electoral, Mas encara estaria a la plaça de Sant Jaume i CDC hi comptaria, a Madrid.
Ara el primer examen és el 26-J. CDC intentarà la coalició amb ERC repetint la fórmula de Junts pel Sí del 27-S. I té arguments poderosos. Que ERC i CDC per separat repetissin el 30-32% del vot i 16-19 diputats (sobre 47) seria una bufetada per a l’independentisme. El desig unànime de la cúpula de CDC és repetir JxSí i tornar a mobilitzar el vot independentista. Recuperar l’entusiasme anterior al 27-S amb el suport de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) a una llista unitària.
Però les possibilitats d’aquesta llista són escasses. Primer perquè malgrat la voluntat de Jordi Sànchez, el seu president, la recent assemblea de l’ANC no va recolzar aquesta idea. Va exigir únicament la unitat d’acció dels grups parlamentaris.
La segona és que ERC no vol i també té arguments. El primer és que JxSí no va ser una bona operació. El 2012 CDC i ERC, per separat, van tenir la majoria absoluta de 71 diputats (50 de CDC i 21 d’ERC) i el 44,4% dels vots. En canvi en les plebiscitàries del 2015 van baixar a 62 diputats (sense majoria) i al 39,6% dels vots. A la majoria absoluta i al 47,8% només hi van arribar sumant-hi els 10 diputats de la CUP. I ERC creu –justificadament o no– que sense el llast de CDC, ERC hauria rebut una part dels vots de la CUP, que el 2012 només havia tret tres escons.
El fons de la qüestió és que CDC i ERC són dos partits diferents que competeixen pel poder. Mas va proposar la llista única per sumar i seguir dirigint el nacionalisme. Ara Oriol Junqueras pensa que l’aliança electoral (una altra cosa és la de govern) amb CDC resta atractiu al seu partit. ERC vol substituir CDC com la primera força independentista i creu que per plantar cara a l’aliança d’Ada Colau i Podem (que va guanyar el 20-D) ha d’estar lliure de tota sospita de conservadorisme.
Aleshores, sense llista unitària, CDC tornarà a anar sola el 26-J i és difícil que Francesc Homs aconsegueixi millorar substancialment els resultats obtinguts el 20-D. A +CDC afirmen que les seves enquestes els diuen que poden perdre o guanyar un escó i quedar-se amb 7 o 9 diputats. En tercera posició i empatats amb el PSC.
Però l’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) és més dura. CDC quedaria en cinquè lloc, amb 6 o 7 diputats, darrere d’ECP, que mantindria el seu vot i els seus 12 escons; d’ERC, que pujaria tres punts i podria arribar a 11 diputats, i del PSC i Ciutadans, amb 7.
L’independentisme (ERC i CDC juntes) tindria un màxim de 18 diputats i el 32% dels vots. L’aposta política de Mas des del 2012 patiria un seriós revés i CDC, amb 6 escons o un màxim de 9, hauria de reduirles seves aspiracions.
S’oficialitzaria que ja no seria ni el primer partit català ni la primera força independentista sinó només un partit més juntament amb ECP, ERC, el PSC i C’s. Amb ERC encapçalant les files del sobiranisme i amb Ciutadans mossegant-li vot moderat, potser el que va heretar de la UCD quan el partit d’Adolfo Suárez es va ensorrar.
Homs plantarà batalla i lluitarà per la llista unitària. Fins i tot admetria no encapçalar-la. Però el xoc amb la realitat pot ser aspre. ¿Què faria llavors Mas? ¿Seguir com a president executiu amb el mateix full de ruta? ¿Seguir i assumir posicions més moderades? ¿Fer un altre pas enrere i ser president no executiu per tutelar una transició ordenada? ¿Retirar-se?
CDC ha sigut sempre un partit de líder, però aquest cop tant el partit com Mas hauran de llegir bé els resultats de l’examen del juny.