divendres, 8 d’abril de 2016

I si anomenem Marènia als Països Catalans?

Joanjo Aguar

(Solució al conflicte dels noms)

- Per què no, xe? I si anomenem Marènia als Països Catalans?

- QUÈ??!!

- Sí, home, sí, Marènia. No et dóna picor el nom 'Països Catalans'? Diguem-li 'Marènia' i ja està!

D'aquesta manera és com acabe la discussió amb molts 'blavencians', això és, amb els valencians que defensen el blau en la senyera i miren de reüll Catalunya, com si ens volgués 'furtar la paella'. Amb molts d'ells he comprovat que és impossible raonar. Si no els dius que sí a tot, t'estampen als morros que "ets un traïdor a València i un venut als catalans". Et fan la creu i ja no hi traus trellat d'ells.

Ara bé, no tots els 'blavencians' són iguals. Entre ells hi ha una gran biodiversitat. Com també entre nosaltres, els 'catalencians' o catalanistes valencians. Al llarg de la meua vida he conviscut amb diferents tipus de valencianistes 'blavers' i de catalanistes valencians i he descobert que la majoria no són ni tan tancats ni tan radicals com alguns pretenen fer-nos creure, ja siguen d'una banda o de l'altra. Només cal saber raonar de manera civilitzada, sense imposar nosaltres les nostres 'doctrines nacionals' ni ells els seus 'dogmes regionals'. Això és, desmuntant-nos uns a altres els prejudicis que hi teníem sobre els respectius interlocutors.

Aquest text està dedicat a ells, a tots els valencians realment dialogants, aquells que estimen, parlen i escriuen en la nostra llengua, la llengua pròpia dels valencians, aquells que potser no se senten catalans, però que tampoc li llepen el cul als madrilenys ni s'agenollen davant dels castellans. En definitiva, li ho dedique als valencians que trobarien viable una unió de la nostra terra amb Catalunya i ses Illes Pitiüses i Balears, sempre que els valencians no hi quedem subordinats als catalans ni que València hi esdevinga una delegació de Barcelona. Més o menys seria així, a grans trets.


EL CONFLICTE POLÍTIC

Potser us resulte còmic o ridícul, però jo, com a valencià, ja n'estic fart de naufragar milers de voltes entre les dues corrents que hi entrexoquen i s'acarnissen a la nostra terra com el 'gran defensor de la pàtria'. M'hi referisc a la 'pàtria valenciana', és clar, no a la 'pàtria espanyola'. Si sou aferrissats defensors d'Espanya, compte! Aquest text no és per vosaltres i us demane que el deixeu ara mateix.

Per una banda m'increpen, personalment, els de la meua família de Sueca, valencianistes blavers quasi tots ells: "Xe, com t'hi ajuntes amb els catalans, si volen envair València i furtar-nos la nostra llengua?"

Què curiós! Mai no s'hi queixen de la invasió i colonització castellana, que ens oprimeix des de fa més de tres-cents anys. Hipòcrites addictes al sadomasoquisme: "¡Oh, dame más...! ¡Dame, dame... en castellààà....!"

Per altra banda, estan els meus amics, de Sueca i voltants, catalanistes valencians amb els seus eterns consells: "Xe, deixa de calfar-te el cap, xe. No hi faces cas als 'blaveros'. No veus que són feixistes espanyols? Nosaltres som valencians, però valencians dels Països Catalans. Ja n'aprendran, xe! Temps al temps..."

Recontrafotre, quina paella mental! Si continue fent cas tothom, acabaré tornant-me boig.

Doncs bé, com jo segur que n'hi ha milers i milers de valencians. Valencians que hi bracegem desesperats entre els dos pols o remolins que ens intenten fagocitar. O entre els tres pols, millor dit, si incloem també els espanyolistes radicals que s'hi caguen tant en Catalunya com en València i sobretot en la nostra pròpia llengua, que no és, certament, la seua.

Diuen que els extrems s'hi ajunten -i possiblement siga així-, però a aquells que ens toca viure enmig de dues o tres voràgines sense fi, només fan que amargar-nos la vida i privar-nos d'un bocí de llibertat. Si alguns ja s'hi consideren discriminats per Espanya, tu imagina't sentir-te discriminat pels mateixos discriminats. ¡Refotre, tu! ¡Quina flipada! Nosaltres som els marginals dels marginals!

EL CONFLICTE DELS NOMS

A veure, deixem clara una cosa. Jo sé que l'idioma que parle i que escric a Sueca, tot i dir-li 'valencià', forma part del conjunt de la llengua catalana, igual que l'idioma que es parla a Vinaròs, a Reus, a Fraga, a Lleida, a Vic, a Andorra, a Prada de Conflent, a Girona, a Tarragona, a Sagunt, a Alcoi, a Elx, a Eivissa, a Palma o a la Ciutadella de Menorca. Si algú de la meua família s'hi rebolca en llegir açò, que agafe el llegó i se'n vaja a cavar hort, a veure si allibera tensió.

No pots dir que estimes la teua llengua si negues la seua unitat. És incompatible una cosa amb l'altra. Si aquells que estimen Espanya hi defensen a mort la unitat territorial de l'actual Estat, els valencians que estimem la nostra llengua també hauríem de defensar, per tant, i amb totes les nostres forces, la unitat de la llengua catalana, xe!

La unitat de la llengua és un fet. Que m'ho diguen a mi, que ho he comprovat parlant igual que a la gent de Sueca als del nord dels Pirineus: a Prada, a Salses i a Perpinyà, allà pel territori francès (francès, de moment). Per tant, no hi perdré en aquest tema ni un segon més. Tant se val si ets un valencià blaver anticatalà o un valencià compromès amb la llengua, però acagallonat per la premsa espanyola. Vosaltres continueu dient-li valencià, que jo li diré català. Us assegure, no obstant això, que tots tres parlem el mateix.

Bo, tots no, clar. No hi parlem igual que el típic salva pàtries que ens espeta, com una fuetada: "Yo soy más valenciano que nadie y defiendo el valenciano contra vosotros, los imperialistas catalanes". Amb aquest, però, no cal ni discutir. Deixeu que amolle una o dues brofegades més i es descobrirà sol.

Aclarit el tema de la llengua, passaré a l'assumpte delicat, la qüestió nacional. Perquè una cosa és reconèixer que jo hi parle català i una altra, de ben diferent, és dir que jo sóc català. Fa temps que hi pregone als quatre vents que sóc un valencià catalanista, i ho sóc des de farà quinze anys, encoratjat per José María Aznar, l'expresident espanyol, un ultranacionalista castellà que ha fomentat més l'independentisme català que el propi Artur Mas. Ara bé, el que no puc afirmar és que jo siga català, atès que no he nascut ni visc a Catalunya. I, per tant, si no sóc català, em costa Déu i ajuda anomenar la meua terra 'Països Catalans'. Sent defraudar-vos a molts, però és així.

De vegades l'anomene, és cert, 'territoris catalanoparlants', i amb això sí que hi estic d'acord, però aquest nom m'hi resulta tan llarg i farragós que acabe descartant-lo, malauradament, en repetides -massa- ocasions.

EL RENTAT DE CERVELL

Abans de seguir avant, necessite confessar-vos una cosa: No hi tinc clar si la meua objecció al nom 'Països Catalans' obeeix del tot a la lògica o si és fruit d'un reflex visceral, involuntari i vergonyant. Un reflex provinent de la catalanofòbia que m'imprimiren a foc lent, quan jo era menut, els meus pares i tios de part de mare, tots ells suecans catalanoparlants, però amb una inflexible educació franquista i radicalment anticatalanista.

Si és així, cal dir que em resulta impossible erradicar del tot la meua llacor anticatalana, insuflada abans de prendre-hi jo consciència de l'adoctrinament. Han clavat unes falques tan profundes a dins la meua ment que, malgrat declarar-m'hi catalanista ara mateix, encara em sorprenc -quan baixe una mica la guàrdia- sentint una lleugera aversió envers la paraula 'català' o 'catalana'. Sé que és fort tot això, i em dol de tot cor, però, què voleu? Això són els rentats de cervell!

És clar que no ens ho inculquen directament: "Has d'odiar els catalans, has d'odiar els catalans, has d'odiar els catalans..." Això seria descarat i contraproduent. El que fan és emprar mètodes subtils, barrejant consignes repetitives amb ganyotes i un agre to de menyspreu, mentre hi relacionen contínuament Catalunya amb l'arrogància, la intransigència, la insolidaritat, la malícia, la perversitat, la discriminació, el racisme, la xenofòbia, la dictadura, el totalitarisme, el nazisme, etc.

I després tenen la barra de dir que els catalanistes adoctrinen els seus fills... I l'adoctrinament espanyolista que ens injecten els nostres pares, tios i altres familiars? I el continu bombardeig anticatalà que ens plou des de fa anys des dels mitjans de comunicació espanyols? Un altre rentat de cervell! Tindran poca vergonya! Fills d'Una, Grande y Libre Mòmia Corrupta!

L'ALTRA CARA DEL CONFLICTE

Fart de veure-hi urpes i dents a la meua família i considerat per ells com un traïdor a València, m'hi acoste als meus amics de Sueca per a consolar-m'hi una mica. És quan m'hi tope, de sobte, amb l'altre mur del calabós valencià.

No us ho creureu, però jo, per als catalanistes més puristes, els resulte un tant ambigu i moderat, per no dir-ne massa 'sospitós' o 'ablaverat'.

- Res de 'Marènia' o 'territoris catalanoparlants'. Es diu 'Països Catalans' i punt!- m'amollen sense contemplacions.
- Xe, que no veieu que a molts valencians no els ajoca bé? Per què no hi cerquem entre tots un altre nom, un substitut viable que esdevinga còmode per tothom?"

- Ni pensar-ho, xe. Som Països Catalans i amb els anys ho acceptaran. Temps al temps...

Sí, sí... Temps al temps, temps al temps... Fa més de setze anys que escolte la mateixa cançoneta, des que m'apuntí -a les acaballes de 1999- a l'aleshores Casal Jaume I de Sueca, d'Acció Cultural del País Valencià. I ara cada cop hi ha menys gent al meu voltant que hi defensa el nom i la idea de 'Països Catalans'. Temps al temps, temps al temps... Sí. I ara em veig polítics valencianistes, abans catalanistes abraonats, que no gosen ni parlar en públic de 'País Valencià'. "I els Països Catalans, mante? On te'ls has deixat?" "Ei, xe, era una forma de parlar..." En resum: que ni estan ni se'ls espera ja.

I jo em pregunte una cosa. Si la batalla pel nom de 'País Valencià' fa anys que estem perdent-la, si a més d'un castellonenc i de dos alacantins els costa anomenar-se 'valencians' arran del centralisme de València, si passaran encara dècades abans que hi siga normal dir-li 'català' a la llengua dels valencians, a qui dimonis se l'acudeix mantindre encès un altre front amb l'espinós mot de 'Països Catalans'?!

UN GRAN ESCLAFIT

Recollons xe, així no anem bé! Enviem els feixistes espanyols al blau de la mar, si voleu. Només saben que insultar-nos i humiliar-nos, és cert. Però, per favor, tinguem en compte la resta de valencians, els valencians que sí reconeixen la unitat lingüística del català, però els costa definir-se com a integrants dels 'Països Catalans'.

Per què recollons no inventem un terme neutral i equidistant, amb una clara finalitat: que acoste els valencians als catalans i als illencs, unint-nos com a germans? Obrim un diàleg de concòrdia amb la gent del nord i de l'est, xe. Si ens esperen amb els braços oberts i no amb un Kalàixnikov sota el braç.

Altrament, què hi preteneu, seguir embotint el nom 'Països Catalans' fins que hi desapareguem del mapa els catalanoparlants? Si cada vegada hi ha més valencians, catalanistes fins i tot, que se'n desmarquen públicament d'aquest mot. A què aspireu, a convertir en enemics els nostres possibles aliats? Si ens girem d'esquena a gran part dels valencians, amb quanta gent creieu que redreçarem el nostre arruïnat, enfonsat i dividit país, amb fileres d'herois espectrals?

LA MEUA PROPOSTA: 'MARÈNIA' EN COMPTE DE 'PAÏSOS CATALANS'

És ara quan, dotze anys després de remoure terra i cel, us plantege de nou el meu repte personal: adoptem el nom de 'Marènia' com a substitut del terme 'Països Catalans'.

Xe, que sí! Escolteu, si volem acostar postures entre el País Valencià, Catalunya i Ses Illes Pitiüses i Balears, caldrà encetar de veritat un debat obert, seré i raonat sobre la qüestió dels noms, tan llargament dilatat. Crec que ha arribat el moment -ara, ja!- de cercar un consens entre multitud de forces polítiques, socials i culturals valencianes, catalanes, illenques i de més territoris catalanoparlants.

Una alternativa moderna a 'Països Catalans' la teniu sobre la taula: 'Marènia'. L'alternativa antiga, 'Bacàvia', d'un altre fill de Sueca, l'il·lustre Nicolau Primitiu, també la teníeu fa temps. Propostes individuals no us en falten, el que ens manca és voluntat col·lectiva, generositat i ganes de treballar tots plegats.

Jo demane que hi presenteu més noms alternatius, que hi barallem en comú els pros i contres de cadascun i que arribem per fi a un mot definitiu, acceptat per tothom, malgrat que no ens satisfaça per complet a ningú. Un cop acordat el nom unitari per als territoris catalanoparlants, us demane que en fem d'ell un ús extensiu i intensiu, de tot cor i amb tot el seny. Només així crearem la base necessària per a unir la majoria de catalanoparlants, que és el que hi combat Castella, o Espanya, des de fa segles. L'Espanya que ens separa, l'Espanya que ens asfixia, l'Espanya que ens escanya....

'MARÈNIA' VERSUS 'ESPANYA'

És curiós, però he comprovat que hi causa més efecte el nom de 'Marènia' entre els espanyolistes que entre els catalanistes que conec. Bona senyal! Si als espanyolistes el nom d'una Marènia catalanoparlant, en contraposició amb el d'una Espanya castellanoparlant, els causa tant de respecte i temor, potser en el fons no hi vaig tan mal encaminat.

Tinguem-ho en compte: si els castellans s'inventaren el nom d'Espanya per a expandir veladament la seua dominació i la imposició lingüística arreu de la Península Ibèrica, per què no adoptem nosaltres el nom de Marènia per a interconnectar-nos millor els territoris catalanoparlants, atès que ja ens uneix la llengua?

L'ORIGEN DE 'MARÈNIA'

Per a qui li interesse, 'Marènia' és una paraula de nova creació que se m'acudí entre l'abril i el maig del 2004 mentre hi treballava d'operador de càmera a la productora World Films, ubicada a Castelló de la Plana, vora la delegació de Canal 9.

El divendres 7 de maig del 2004 redactí el primer text on hi plantejava substituir el terme de 'Països Catalans'. Tres dies més tard, el dilluns 10 de maig, ja amb connexió a Internet, envií l'atrevida proposta de 'Marènia' per correu electrònic a diverses persones i entitats de la cultura, la política i l'activisme dels territoris catalanoparlants.

Durant els mesos i anys subsegüents la presentaria també a les xarxes socials, tant a laweb de Relatsencatalà, com la de Racó Català, fins a crear recentment una pàgina exclusiva en Facebook anomenada 'Marènia - Territoris Catalanoparlants' [ ENLLAÇ 3 ] i un bloc personal en Mesvilaweb intitulat 'Cartes de Marènia'.

A més a més, a partir de la idea inicial he redactat més cartes al voltant de la proposta de 'Marènia', per a explicar-la a fons a aquells que hi demostraven un mínim interès i em feien arribar els seus dubtes i objeccions. Passats els anys i autoexigint-me una major concisió, també vaig decidir exposar-la de manera més amena i resumida [ ENLLAÇ 6 ] per a fer-la atraient i entenedora a qualsevol tipus de lector.

Fins i tot, vaig redactar un guió humorístic que acabaria convertint-se en un esquetx del programa MAEMEUA, realitzat pel bonàs Josep Lledó i emès en juny del 2006 a Sueca Televisió. En ell, el conegut cantant, actor i figura mundial de l'Alcúdia (la de Crespins no, la de Carlet!), el gran senyor Lluís -famós ara com a 'Toni de l'Hostal'- interpretava a un hipotètic Joan Fuster i em sotmetia a un cruel interrogatori per debatre -i combatre!- la meua alternativa al nom de Països Catalans. Fou la millor manera, o la més divertida almenys, d'arribar a un públic més ampli i heterogeni, adreçant la meua proposta a totes les llars del meu poble i d'arreu dels territoris catalanoparlants, gràcies a la posterior publicació i difusió del vídeo  en YouTube, l'any 2007.

L'OBJECTIU

El meu propòsit era i continua sent, com he explicat, superar d'una vegada per totes el maleït conflicte dels noms i ajudar a unir i cohesionar, com ja hi foren antigament, el País Valencià, Catalunya i ses Illes Pitiüses i Balears, així com també el Carxe, la Franja de Ponent, Andorra, la Catalunya Nord i la ciutat sarda de l'Alguer. En resum, tots ells territoris catalanoparlants, formant en aquest ordre una marca espiral, cada cop més gran.

En definitiva, el nom de 'Marènia' no hi suposa cap atac al concepte de 'Països Catalans'. De fet, el concepte és el mateix. Només canvia una cosa: que el nom és diferent.

El que pretén 'Marènia', en el fons, és que els anomenats 'Països Catalans' esdevinguen, per fi, una realitat política i social, ben cohesionada i potent. La realitat lingüística i cultural ja la tenim, per descomptat. Ja fa segles que existeix, de fet, per molt que intenten dinamitar-la periòdicament els poders fàctics castellanistes, o espanyolistes, que són el mateix.

Ara bé, si el nom 'Països Catalans' impedeix la construcció efectiva de la realitat política i social a què aspirem, no serà el temps de provar-hi un nom alternatiu, per intentar assolir un idèntic objectiu?

Si el nom de 'Marènia', per exemple, redueix les discrepàncies entre valencians i catalans, per què no provem a adoptar-lo -aquest nom o un de diferent- per a escapar del pantà en què agonitzem des de fa anys? Què volem, continuar embarrancats per sempre i podrir-nos en aquest pestilent fangar?

Una mica d'imaginació, xe! Crec que és el que ens cal per a capgirar la situació. Peguem-hi la volta i agafem desprevinguts els nostres perseguidors. Sé que el meu plantejament no esdevé ni ortodox ni convencional, però està demostrat que l'ortodòxia i el convencionalisme ens han conduït a l'actual atzucac en què ens tenen acorralats. Si no hi furguem sota el mur per a obrir-hi una escletxa, un túnel cap a la llibertat, acabaran exterminant-nos com a rates en una ratera.

EL GENTILICI, EL SIGNIFICAT I MÉS ENLLÀ

Finalment, algú ens preguntarà: si el nom del país és Marènia, com us anomeneu els habitants?

Respecte al gentilici de Marènia, em sembla que esdevenen acceptables aquestes dues variants: mareni/marènia i marenienc/marenienca. Totes elles em resulten prou agradables com per a ser àmpliament reconegudes. Posats a inventar paraules, inventa-les tan boniques com pugues.

De fet, parlant de bellesa, l'evocador nom de 'Marènia' me l'inspirà la mar Mediterrània, el Mare Nostrum, la immensitat d'aigua que ens uneix a valencians, catalans i illencs de ses Pitiüses i Balears, o de l'Alguer. En definitiva, 'Marènia' entroncaria amb el 'Pont de Mar Blava', al qual hi cantaria Lluís Llach sobre un poema de Miquel i Martí i Pol, i també amb la cançó de la Mediterrània, glorificada fins a l'infinit pel grandíssim Joan Manuel Serrat.

Si deixem volar encara més el pensament -i ara ja estic somiant- podem superar qualsevol frontera. La sonoritat de 'Marènia' ens eleva llavors amb lleugeresa i ens transporta a l'altra banda del planeta, a la germana 'Oceania' i les remotes illes de la Polinèsia. Us recomane de tot cor que hi llegiu el llibre 'Els Papalagi', del gran home, pensador i honorable cap de tribu Tuiavii de Tiavea, natural de l'arxipèlag de Samoa. Un descobriment vital amb un segle d'antiguitat!

En el fons, adoptar el nom de Marènia esdevé una forma d'eixamplar els nostres horitzons, de connectar espiritualment amb altres pobles i cultures, amb altres paratges i éssers humans, de recordar que no estem sols al món, sinó que hi formem part d'una comunitat. Però no de la 'Comunitat Valenciana', sinó de la 'Comunitat de l'Espècie Humana'.

Ja em podeu dir si no n'és de suggerent i engrescador aquest nou mot que aspira al retrobament de valencians amb illencs i catalans, tots nosaltres catalanoparlants. Un terme nou de trinca, tan artificial com funcional, tan sintètic com adorable, tan menudet com valent, tan infravalorat com valuós, tan enigmàtic com meravellós. El llegendari nom de... 'Marènia'.

Joanjo Aguar Matoses
Sueca, País Valencià, Marènia. Març del 2016.