dimarts, 26 d’abril de 2016

JUNTS O SEPARATS

elplural.com
Cada vegada estem més prop d’anar a una repetició d’eleccions. Tot i que ben bé no es tractarà d’una repetició, ja que s’anuncien canvis significatius.
El que sembla segur és que Podemos i Izquierda Unida que les darreres eleccions es va presentar com a Unitat Popular, aniran plegats. De fet ja van estar a punt d’anar-hi el passat 20-D. Són dues forces polítiques ideològicament semblants, per tant, no hi haurien d’haver massa problemes més enllà dels personalismes d’alguns líders de les formacions.
Però no tot seran flors i violes... Albano Dante Fachín, membre de la candidatura En Comú Podem, creu que s’haurien marcar distàncies amb Podemos i fins i tot presentar-se per separat. No crec que el fet d’anar junts o separats a Catalunya fos determinant per a que torni a guanyar la candidatura que va encapçalar Xavier Domènech.
Qui clama, més bé suplica, per anar junts el 23-J és Convergència a Esquerra. El partit abans nacionalista i ara independentista radical (mira tu per on!) sap que està patint una fase de desgast progressiu que es reflecteix en una pèrdua de vots elecció rere elecció. Mentre a Convergència li estan passant factura els casos de corrupció part de la il·lògica transformació ideològica sinó s’entén com una maniobra de Mas per a mirar de continuar sent el president de la Generalitat amb una majoria més còmoda que la que havia obtingut l’any 2010, a ningú sé li escapa que l’altre partit que ara mateix està al govern català, es a dir, ERC, està augmentat en intenció de vot gràcies a la coherència mostrada i demostrada.
ERC argumenta que l’experiència de presentar-se amb les mateixes sigles (Junts pel Sí) va ser un cas puntual per a una situació excepcional que, recordem-ho, es va plantejar com una mena de plebiscit ja que l’Estat espanyol no va acceptar fer un referèndum pactat per a determinar el grau d’afectació de la ciutadania catalana cap a l’Estat espanyol o el que és el mateix, quants catalans estarien a favor de la independència de Catalunya.  
Des del meu punt de vista a ERC els hi falta l’atreviment d’assolir la màxima responsabilitat de casa nostra. Sembla ser que reuneixen tots els requisits per a fer-ho, però no la determinació necessària. Es com aquell jugador de futbol que després de driblar a mig equip contrari, arriba davant del porter i perd la pilota perquè es posa nerviós en pensar que està a punt de marcar gol.
També hi poden haver novetats als socialistes. Potser no tant al PSOE com al PSC. Mentre al PSOE tot indica que Pedro Sánchez tornarà a ser el cap de llista, al PSC la Carme Chacón està qüestionada, al menys per Carles Martí que s’ha postulat per a ser el cap de llista.
Es de suposar que l’exregidor de Barcelona deu de comptar amb uns suports necessaris dintre del partit per atrevir-se a sortir públicament i qualificar d’error que la Chacón es tornés a presentar.
Jo també ho trobo. De fet ja vaig trobar que no s’hauria d’haver presentat a les darreres eleccions. I tinc motius suficients per a argumentar-ho. La primera i principal és que la Chacón no està en sintonia amb la base socialista. Tot i que la direcció del PSC no vol un referèndum i està per un canvi de la Constitució per a transformar l’estat de les autonomies en un estat federal, les bases (molts dels que encara quedem) i la majoria dels que han marxat o han deixat de votar socialista, estan a favor del referèndum.
Un altre motiu és que la Carme Chacón representa a la part més espanyolista del PSC. Quan algú es decanta cap a un costat, automàticament s’allunya de l’altre. Això és el que li està passant amb els socialistes catalans, que si cada vegada s’allunyen més del catalanisme que representava per exemple Pasqual Maragall, perden un dels seus fonaments essencials.
I encara un tercer motiu. Si bé la victòria del PSC a Catalunya amb la Chacón al capdavant l’any 2007 va ser inqüestionable i va significar aconseguir el millor resultat de la seva història (a Amposta el PSC va guanyar amb més del 50% dels vots), a l’any 2011 no va passar el mateix i els resultats del PSC van anar en sintonia a la davallada general que van patir el socialistes arreu del territori espanyol. L’any 2011, per primera vegada, el PSC no va guanyar unes eleccions generals. La pèrdua de votants reflectida amb el descens de diputats a Madrid va continuar després de les eleccions del 20-D, en conseqüència es pot afirmar que la Chacón a entrat clarament en una dinàmica negativa.
Tot i que un canvi de líder no garanteix de per si una remuntada del PSC, està clar que s’hauria de buscar un revulsiu per mirar de capgirar la tendència i recuperar vots d’aquella part de la ciutadania que han deixat de confiar amb el partit pel simple fet de no veure’s representants ideològicament.