diumenge, 17 d’abril de 2016

Koiné, el manifest que es va oblidar de la Catalunya real

El document, promogut pel Grup Koiné (‘llengua comuna’ en grec clàssic) i firmat per més de 170 persones vinculades a la llengua (des de l’acadèmia fins a la política) és un al·legat contra el bilingüisme en una futura Catalunya independent

El document, promogut pel Grup Koiné (‘llengua comuna’ en grec clàssic) i firmat per més de 170 persones vinculades a la llengua (des de l’acadèmia fins a la política) és un al\·legat contra el bilingüisme en una futura Catalunya independent



“És català qui, havent nascut aquí o no, vol ser-ho i aquesta voluntat de ser-ho es manifesta principalment amb l’ús de la llengua del nostre país”. Aquesta frase, pronunciada pel catedràtic de filologia catalana Joan Martí Castell, va ser una de les més aplaudides en l’acte de presentació del manifest Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent’. El document, promogut pel Grup Koiné (‘llengua comuna’ en grec clàssic) i firmat per més de 170 persones vinculades a la llengua (des de l’acadèmia fins a la política) és un al·legat contra el bilingüisme en una futura Catalunya independent, on, en paraules del mateix Joan Martí, “tothom, sempre, arreu i per a tot” hauria d’utilitzar el català. Des del dia que es va conèixer el manifest, s’ha obert un intens debat sobre la salut del català i la realitat lingüística de Catalunya. Però han quedat en segon terme aquelles paraules del catedràtic Martí, tan aplaudides en el Paranimf de la Universitat de Barcelona.
El manifest avala una nova definició de qui és i qui no català. Esmena aquella frase del President Jordi Pujol als anys 80: “És català qui viu i treballa a Catalunya”. Després s’hi va afegir “i vol ser-ho”. És a dir, a més de treballar i viure calia tenir la voluntat de participar d’una col·lectivitat, d’un projecte cívic. Però fins ara no s’hi havia vinculat la identitat lingüística a l’hora de ser considerat català. Estem, per tant, davant un pas rellevant. I d’un cert revisionisme històric. Perquè  a l’hora d’explicar les arrels de la fragilitat del català s’hi incorpora la immigració procedent de la resta d’España, en els anys 50, 60 i 70. “El règim dictatorial del general Franco – diu el manifest- va completar en dues generacions aquest procés de bilingüització forçosa mitjançant la repressió política i jurídica de l’ús del català, l’ensenyament obligatori i l’extensió dels nous mitjans de comunicació, tots dos absolutament en castellà, i la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística”.
És a dir, el manifest considera ‘colons involuntaris’ a aquells ‘altres catalans’ que tan bé va descriure en Paco Candel. Aquesta frase representa un retrocés de dècades, un menysteniment dels quasi dos milions de ciutadans de la resta d’Espanya que van venir aquí per raons econòmiques, que tant han contribuït al progrés de Catalunya i que se senten partícips d’un projecte col·lectiu. A ells, als seus fills i als seus néts. I també és un menyspreu de la política de la cohesió social que la majoria de partits catalans han practicat durant quasi quaranta anys de democràcia. Per això és tan significatiu que la primera reacció pública vingués del diputat de ERC Joan Tardà, que en un twett proclamava que “la república de Catalunya tindrà com a llengua oficial el català i el castellà serà cooficial. Les dues llengües, nostres”. Tardà recordava així el pacte no escrit de convivència entre les dues llengües i que fins ara havia evitat la creació de dues comunitats lingüístiques, i socials, a Catalunya.
El català també ha estat utilitzat com a instrument contra la convivència lingüística  per part d’aquells que mantenen la ficció d’una llengua castellana amenaçada a Catalunya. Les campanyes mediàtiques i sentències contra la immersió lingüística provoquen una forta indignació perquè l'ensenyament en català forma part dels consensos bàsics a Catalunya. La majoria social la considera un dels grans patrimonis del país, ja que ha contribuït a la cohesió de la societat. L'obsessió del que es coneix com la caverna mediàtica i intel·lectual del nacionalisme espanyol per crear un problema de convivència entre el català i el castellà provoca una profunda ferida entre una població que viu en plena normalitat l'ús dels dos idiomes. Però aquesta vegada, el risc per la convivència lingüística ha sorgit dels que fins ara apareixien com les víctimes de la intransigència. Per això resulta tant preocupant el rerefons del manifest promogut pel grup Koiné.
El manifest coincideix en el temps amb la publicació del llibre Perles catalanes. Tres segles de col·laboracionistes, de Salvador Avià i Joan-Marc Passada (Viena Editors). El llibre, segons es diu en la contraportada, és “una galeria de personatges nostrats de la pitjor espècie: esclavistes, colonitzadors, col·laboracionistes, genocides…”. En aquesta llista de setanta “catalans menyspreables” hi apareixen, entre d’altres, Vicens Vives, Josep Pla, Carles Sentis, Francesc de Carreras, Juan Antonio Samaranch, Francesc Cambó,  Albert Boadella, Félix de Azúa, Rosa Regàs, Carme Chacón, Josep Borrell, Miquel Roca o Duran Lleida. Tots ells, diuen els autors, son ‘col·laboracionistes’ amb el ‘poder colonial’. D’alguna forma, ens recorda aquells ‘colons involuntaris’ del manifest. I, també, l’obsessió tan arrelada aquí de fer llistes de ‘bons i dolents’ catalans. Però per damunt de tot, recorda que la legítima aspiració de la independència té un greu problema amb els seus sectors més integristes. No és així, precisament, com es pot eixamplar la base del sobiranisme.
Per fortuna, Catalunya és molt més plural, tolerant, oberta i complexa del que pot reflectir un manifest o un llibre. Set dies després de fer-se públic el manifest, el programa ‘Polónia’ de TV3 celebrava deu anys de sàtira política, deu anys que han demostrat que Catalunya encaixa un humor que molts altres països no podrien suportar. I aquella mateixa nit, els lectors de El Periódico triaven ‘Català de l’Any’ a Òscar Camps, el responsable de Proactiva Open Arms, una ONG de Badalona que des de fa més de mig any rescata i ajuda als refugiats en les aigües de l’illa grega de Lesbos. Potser a l’hora de definir qui és català li podríem afegir, entre moltes altres característiques, que tingui sentit de l’humor, que sigui solidari i altruista... I que estigui a favor de la convivència entre llengües i en contra de les llistes de bons i dolents catalans.