dimarts, 12 d’abril de 2016

LA CONTROVÈRSIA DE LA LLENGUA

La llengua sol ser un dels trets diferencials dels estats, dels quals solen prendre el nom. Així anomenem anglès a l’idioma que es parla a Anglaterra, alemany al d’Alemanya, francès al de França o espanyol al que és oficial a tot l’estat. Però hi ha països que no tenen estat i també tenen idioma propi, com passa a Catalunya amb el català. No obstant, no és cap excepció que un estat pugui tenir algun idioma cooficial, sobre tot quan a una part del territori aquell idioma és el predominant. Aquest fet passa fins i tot a Catalunya amb la Vall d’Aran amb l’aranès, una variant de l’occità que també es parla (o parlava) a una bona part dels territoris del Sud de França.
Però amb el pas del temps alguns idiomes han anat guanyant terreny i han penetrat amb força a països on originàriament se’n parlaven d’altres. Aquest domini (sovint per imposició) es van produir gràcies a les expansions colonials que hi van haver a partir dels segle XVI, però també per altres motius.
El castellà (o espanyol) per exemple, fa segles que va penetrar a Catalunya convertint-se en determinades èpoques en idioma oficial únic, coincidint sempre amb les etapes més convulses de la nostra història: derrota a la guerra de Successió, dictadura de Franco, etc. Però gràcies a la tenacitat dels catalans (o potser tossuderia), el català parlat va aconseguir sobreviure i sobreposar-se a totes i cada una de les dificultats que li han sortit pel camí, però no sense esforços.

Segurament, la inclusió més forta del castellà a Catalunya va tenir lloc degut a les onades migratòries de les dècades dels anys 50, 60 i 70 quan van arribar famílies senceres procedents bàsicament d’Andalusia i Extremadura i també d’altres regions d’Espanya, buscant unes condicions laborals que no tenien als seus llocs de procedència respectiva.
Hi ha qui opina que aquesta immigració no va ser un fet casual, sinó un fet totalment premeditat per mirar d’arraconar el màxim possible el català, ja que voler-ho fer per la força no havia donat els resultats esperats pel règim franquista. En tot cas, la fórmula esmentada tampoc va acabar de prosperar i el català va continuar parlant-se, bàsicament al món rural on la immigració no va tenir la mateixa incidència que a les grans ciutats.
Després de la mort del dictador, amb l’arribada de la democràcia i el restabliment de l’autogovern que es va perdre després  de la derrota de la Segona República a la guerra Civil Espanyola, el català va rebre un nou impuls. Només un detall: actualment, a Internet és la 8ena llengua més usada, tot i que demogràficament el conjunt dels territoris de parla catalana ocupen el lloc 75è respecte als principals idiomes. Tot i això, és imprescindible que el català pugui continuar tenint un status de privilegi davant del castellà i el nostre govern ha de vetllar per a que sigui el primer idioma tant a les escoles, com a l’administració, així com a la televisió pública o la vida social. Dit això, la realitat ens diu que la convivència entre el català i el castellà a casa nostra està molt normalitzada. Fins i tot hi ha molts castellanoparlants dintre dels mateixos moviments independentistes.  
El que trobo que sobra és voler crear controvèrsia on no la hi ha. La controvèrsia només crea polèmica i la polèmica pot arribar a causar problemes de convivència. I per què dic això? Ho dic perquè la setmana passada un grup de 250 lingüistes catalans, agrupats baix el nom de Grup Koiné, van signat i fer públic un manifest on es diu que el català hauria de ser l’únic idioma oficial en un futur estat independent.
Aquesta idea, d’entrada, xoca frontalment amb el que han estat dient els polítics partidaris de la independència de Catalunya durant els darrers temps i sobre tot, plataformes independentistes com Súmate, integrada bàsicament per persones que no tenen el català com a llengua materna.
La controvèrsia de l’idioma no ha fet més que començar, però no he pogut deixar de pensar amb els intents d’aixafar el català per part de governs del PP de València, Aragó i fins i tot les Illes Balears.
A València, sense respectar les directius dictades per la Universitat, es va voler trencar amb la unitat lingüística per la força a part de denominar-lo valencià que, tot hi que ho respecto, ho trobo totalment innecessari i partidista. En canvi, a l’Aragó, el van voler rebatejar com Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental (LAPAO), en un intent de negar una realitat que tothom hauria de tenir més que assumida.

Com assumit hauria d’estar a Catalunya que el castellà, mal que ens dolgui, és l’altra llengua comunament usada. Voleu també un exemple? Els dos principals diaris esportius només s’editen en llengua castellana i tenen al Barça con a principal focus d’atracció.