divendres, 22 d’abril de 2016

NO SÓN BONS TEMPS PER ANAR A MADRID

De Ferreres al Periódico. 
Recordo Madrid con una ciutat amable i collidora on anar de tapes em va resultar un dels plaers de gola més grans que he tingut.
Tot i que conec catalans que són reticents anar a la capital i cort, penso que és una ciutat que s’ha de conèixer i, si es pot, passejar-hi durant uns dies... Encara que només sigui per a comparar...
En canvi, des de fa segles, d’altres catalans hi han anat amb freqüència, ja sigui perquè ocupaven càrrecs representatius o bé a comercialitzar.
¿Qui no ha sentit a parlar dels germans Padró, comerciants catalans que de tan estar per Madrid van acabar fundant un equip de futbol?
Més recentment, les anades i tornades a Madrid (primer amb el pont aeri i més recentment amb l’AVE) han estat una constant dels nostres polítics. Però com que Madrid, a part de capital i cort, és també centre de comandament on es prenen les decisions que acaben per afectar a tots els espanyols, els membres dels governs catalans s’han vist obligats anar a pidolar (perdó, negociar) ja fos per obtenir més competències o bé per millorar el finançament d’aquestes.

De Ferreres al Periódico.
Tal com recordava l’altre dia el Periódico, primer va ser Tarradelles qui va vanar fins la Moncloa per a ser rebut per Suárez, a qui els unia una gran relació. Més tard va ser Pujol qui les va haver de lidiar amb Felipe González primer i Aznar més tard i les relacions, poc a poc es van anar deteriorant. Ja en aquest segle va ser Pasqual Maragall el que va ser rebut per Zapatero i tot i que eren (es pot dir) del mateix partit, l’actitud de Zapatero cap les reivindicacions del president català, no van ser, ni de lluny, la més optima. A Maragall el va substituir José Montilla que va ser el primer en parlar de desafecció dels catalans cap a Madrid.
Va ser amb Rajoy instal·lat a la Moncloa i Mas al Palau de la Generalitat quan les relacions entre Madrid i Catalunya les relacions van patir un continu deteriorament fins arribar a ser pràcticament nul·les. El viratge de Mas cap a les posicions independentistes i l’immobilisme persistent de Rajoy van propiciar la situació de manca de relacions institucionals.
Tan va ser així, que fins i tot quan l’actual president de la Generalitat Carles Puigdemont va prendre possessió a principis d’anys, a Madrid van fer com si el tema no anés amb ells. Per una part el Rei no el va voler rebre i Rajoy ni tant sols li va enviar un missatge de mòbil per a felicitar-lo. És més, la primera vegada que Puigdemont li va demanar a Rajoy una reunió, aquest li va dir que tenia una agenda molt plena i que no podia ser. Finalment, al segon intent, va ser atès i abans d’ahir va ser rebut oficialment.
Una trobada des del meu punt de vista totalment inútil. Observeu que no dic infructuosa, sinó inútil, es  dir: que no calia.
¿Què és pot esperar d’un president del govern en funcions que ni tant sols acut al Congrés a donar explicacions sobre la tasca de govern que està fent? S’empara en la seva anòmala situació per a excusar-se per a no haver de justificar-se... I mentre va fent (o no) en funció d’allò que li interessa.
Estava cantat que Rajoy no acceptaria cap de les propostes que li va presentar Puigdemont. Era lògic que així fos. Segurament de no haver estat en funcions tampoc les hauria acceptat, però la incertesa de la situació en aquests moments encara fa que sigui més lògic que no vulgui prendre cap decisió sobre Catalunya.
La propera setmana qui s’ha de reunir serà la Soraya Sáenz de Santamaria amb l’Oriol Junqueras per a parlar de finançament. Algú espera (de debò) què hi pugui sortir algun acord important?
Al programa de TV3 .Cat d’ahir es va parlar de finançament autonòmic amb Junqueras, un representant de les Illes Balears i un altre del País Valencià. Feia anys que no coincidia que a cap de les tres comunitats autònomes no hi hagués un govern del PP. Em quedo amb les paraules que va dir un d’ells durant el debat i que s’han reproduït als informatius: No és problema de dèficit, és problema de finançament.  
Fa molts anys que ho dic: Per a que les transferències puguin ser efectives s’hauran de dotar del finançament suficient i com més transferències, més gran ha de ser. Per tant, res a veure el finançament d’una comunitat que no tingui pràcticament competències amb altres, com Catalunya que és de les que més quotes d’autogovern té, tret del País Basc i Navarra que no juguen al mateix joc, ja que tenen un concert econòmic del que no disposa Catalunya.
Per cert. Quin començament de .Cat més lamentable. Només començar, Junqueras va fer tot un al·legat a favor de la independència de Catalunya, mentre el altres s’ho devien de mirar una mica escèptics.