dissabte, 2 d’abril de 2016

Sobretot, que perda el Real Madrid

Toni Mollà 

Periodista

L’esport és important en ell mateix per raons diverses. Perquè desenvolupa actituds de perfeccionament, d’autodisciplina i de coorperació. El gol –el goal anglès– és un objectiu col·lectiu, per definició: un treball d’equip. Però, l’esport adquireix sovint valors simbòlics i esdevé llavors signe de marca i distinció. La identificació amb samarretes i escuts funciona com un factor denacionalització gràcies a la seua promoció i consum de masses. La unió de l’esport –especialmente el futbol– amb la televisió n’ha multiplicat exponencialment el capital simbòlic. El clímax futbolístic i nacional radica en la victòria i els seus rituals de celebració. El triomf del nostre equip aporta un sistema de gratificacions que reforça, n’enmascara o en substitueix un altre. Parle per mi, però crec que no solament per mi.

Tot això es fa especialmente evident en la victòria contra el rival irreconciliable. El Barça-Reial Madrid de diumenge que ve n’és el màxim exponent en el meu cas. Dos estils futbolístics, dos models socials i també dues línies de negoci distintes. Dues lleialtats incompatibles. La darrera dicotomia moral. Tan simplista i maniquea com vostès voldran, però definitiva. El Reial Madrid i el Barça han esdeveningut productes globals en un entorn de globalització i mercantilització. Però mantenen vives lleialtats granítiques en un món que ha dissolt la diferència i la diversitat en moltes altres esferes de l’existència. El Madrid i el Barça són més que uns clubs de futbol i les seues decisions esportives i empresarials responen a interessos de posicionament en el mercat. Però també a imaginaris de referència simbólica incompatible.

Per la seua banda, el València de la nostra infància va passar al calaix de l’oblit per l’actuació reaccionària del club en un país en transformació sociocultural. L’equip d’Abelardo, Tatono, Vidagany, Sergio, Forment o els germans Claramunt és el nostre món d’ahir, per dir-ho com el reverenciat Stefan Zweig: una part insubtituïble de la primera part de la nostra vida. Però esdevingué poc després un element d’autoestranyament sentimental als valencians que creíem –llavors com ara– que el futur pot ser distint al passat. Un club, ara en mans asiàtiques, a la recerca d’un camí imposible d’entendre, per molts paranys que ens parem. En paral·lel al desastre esportiu, el capital simbòlic del València CF de Peter Lim ha entrat en un cara avall sense aturador a causa dels errors estratègics d’uns dirigents amb mentalitat de majordom que el van vendre sense miraments sentimentals.

La setmana passada, durant el partit de l’Europe League contra l’Athlètic de Bilbao, van reaparéixer a la rodalia de Mestalla vells fantasmes en forma de bocs emissaris de les pròpies limitacions. Milers de persones van rebre l’autobús de l’equip d’Euskadi amb crits xenòfovs que la premsa s’ha posat d’acord a silenciar: “puto vasco el que no bote es". La mateixa premsa que silenciava el feixisme blau practicat a València durant dècades cCertament, el nacionalisme esportiu ha esdevingut un dels factors més importants de la cohesió nacional, d’un i l’altre sentit. Hitler va organitzar uns Jocs Olímpics per a demostrar al món el seu poder de convocatòria i la suposada superioritat ària. Al Brasil, per la seua banda, el futbol compleix la funció de religió laica. I a Bèlgica, posem per cas, no es permet la separació esportiva entre flamencs i valons per alguna raó superior. A Catalunya o a Espanya, les coses van com van. El País Valencià, com sempre, menja a banda. Amadeu Mezquida, un dels intel·lectuals del valencianisme polític, reclamava fa uns mesos “que es puga gaudir amb un partit de la selecció espanyola i després vibrar en un concert d’Obrint Pas”, que és una manera de dir, segons el mateix Mezquida, “sentir-se valencià sense que això cree un conflicte amb el fet de sentir-se espanyol”. Una lectura postmoderna de l’everything goes (tot val), que, a mi, em pilla gran d’edat.

El futbol no és la vida real, diran alguns. Però tampoc ho és la literatura o la música clàssica. I tanmateix també ho són. El futbol és malaltia, però també és teràpia. En això darrer, un servidor es declara tradicionalista, perquè, a casa, em van ensenyar que amb la salut i les coses de menjar no es juga. Joan Fuster –un intel·lectual europeu de Sueca, més discutit que no llegit– ens va ensenyar que “conviccions se n’han de tenir, però poques”. Jo vull que perden el Madrid i la Roja fins i tot en els entrenaments! Ja poden cantar missa els de la nova política, que d’aquesta convicció no em mouré ni que s’ajunten el cel i la terra. La resta és negociable!ontra llibreries, mestres, intel·lectuals o polítics d’esquerra. La manifestació antibasca de fa uns dies és la darrera mostra de descontrol d’una afició sense projecte ni rumb. Una manifestació especialmente reveladora davant de l’únic equip de l’elit europea fidel al seu principi fundacional de jugar amb jugadors del terreny –cosa que atorga, per cert, un significat especial als seus triomfs. Un camí de mala seguida, el del València made in Singapur!