dimarts, 31 de maig del 2016

LA VIA AUGUSTA: QUASI 44.000 ENTRADES AL MAIG

Gràfic de visualitzacions de pàgina de Blogger

Sabeu que és doblar les entrades només en un mes?
El passat abril vaig tenir 18.486 entrades que en aquell moment van ser un nou rècord, superant les que vaig tenir l’any passat també al mes de maig (mes electoral) amb 18.477. Per tant, no és que les hagi doblat, sinó que les he multiplicar per 2,30!
Semblava que seria difícil superar-lo, però aquest maig ha estat increïble.
El dia 27 vaig tenir 2.594, el 22, 2.520 i el 21, 2.318. No cal dir que han estat els dies que més visites he tingut dels quasi 9 anys que fa que tinc el blog.
Com sempre gràcies a tots els que em segui, sobre tots als que porteu més temps fent-ho.

Per cert, si cliqueu sobre la publicitat me donareu diners... Hi ha dies que només faig 1 cèntim de calaix  i així no podré ni convidar a la meva dona a un sopar. Va que no us costa res!!   

ELS ‘NÚMEROS’ DONEN LA RAÓ

Qui ens havia de dir als sociates com jo que vàrem donar suport als governs Tripartits què les CUP acabarien lloant els pressupostos que es feien en aquella època?
Per què? A veure, estem per la desconnexió o no? Estem per la feina o no? Els de les CUP ho tenen clar, els republicans sí, però no i els convergents al seu rotllo, es a dir, parlar molt per acabar fent els que els interessa. És la política amic!
Fa uns mesos el souffle de l’independentisme estava més crescut que mai. La desconnexió havia d’arribar a partir del 20-S, després de celebrar les eleccions de la nostra vida. Mas va apostar fort i va perdre una vegada més. Segurament pel seu orgull no ho admetrà mai, però des de que va recuperar la Generalitat, els resultats de CiU primer i de CDC més tard han anat de mal en pitjor.
Després d’aconseguir pactar amb ERC per a presentar-se en llistes conjuntes a les que també hi van sumar a gent que més que pes polític van aportar pes folklòric (tot s’hi valia a l’hora de mirar d’esgarrapar vots d’aquí i d’allà), Mas no s’hauria pensat mai que, finalment, hagués de donar un pas al costat... Qualsevol altre hauria donat un pas enrere de forma definitiva, però la vanitat de Mas és la seva qualitat més negativa. Un ha de ser conscient quan sobra i quan se’n ha d’anar, però no és el cas d’Arturo.
La pressió de les CUP, finalment va tenir el seu fruit i Arturo va haver d’apartar-se i posar el seu substitut Puigdemont per a salvar in extremis la formació del nou govern. Però aviat van sortir les primeres veus que posaven en dubte els 18 mesos que s’havien fixat per arribar a Ítaca. Per a viatjar cap a la independència es necessiten unes sé necessiten unes sàrries molts més grans i resistents que les que havien previst.
Per a les CUP aquestes sàrries (pressupostos) haurien de ser els de la desconnexió definitiva. Però per a ser així primer s’han d’aconseguir recursos suficients i no s’ha d’improvisar res. Mentre els ingressos pressupostats segueixin depenent de les transferències econòmiques de Madrid, difícilment Catalunya tindrà l’autonomia financera suficient per a afrontar el viatge. Tal com ens apropem als teòrics 18 mesos, els terminis es van ampliant, fins al punt de que ja no es parla de temps.
Érem molts els escèptics o pragmàtics que ens miràvem incrèduls la nova situació, mentre molts d’altres més que amb optimisme s’ho miraven amb complaença i fe cega amb el líder i convençuts que els guiava pel camí adequat.  
La vida avança irremediablement i mai s’atura. Ara ja són molts els que veuen esvair la seva il·lusió i se’n adonen que encara que sigui el camí correcte està ple d’entrebancs (sentències del TC) que faran retardar el viatge. Fins i tot gent de dintre del govern i que ja havien estat amb Mas, anuncien el cataclisme.
Em refereixo a l'ara Coneller de Cultura Santi Vila que havia estat resposable de Territori i Sostenibilitat en el govern anterior. Vila accepta que el full de ruta es va fer per amagar les retallades que estava aplicant el govern de Mas...
Quan un mal govern està al front d'un país, per a seguir endavant i tenir ocupats els seus ciutadans necessita reforçar i ampliar les campanyes de propaganda. La propaganda amaga la realitat i enganya al poble. Els convergents amb això sempre han estat uns mestres. Des de la Generalitat al més petits dels ajuntaments. Què demana el poble? Donem-li! No importa si ens demanen la lluna o dos dies més de bous, l'important és tenir-lo content.
Però la realitat (o sigui els números), són els que són i acaben donant la raó a qui la té, al mateix temps que posa al descobert les mentides d'aquells que volen mantenir-se al poder a qualsevol preu.              

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 31-05-2016

Amposta. Carrer Ruiz de Alda? (no me'n recordo) 

Cotxe obstruint el pas. 

DELTA DE L'EBRE. AMPOSTA (23)











MIRAMBELL (MIRAMBEL) -6-











El mentiroso absoluto

JUAN CARLOS ESCUDIER

Existe una amplia coincidencia en que Rajoy miente más que habla, y es precisamente esa avalancha de embustes la que hace desconfiar de sus intenciones reales. ¿Serán las suyas mentiras piadosas al estilo de los orgasmos fingidos? ¿Querrá protegernos de la cara más terrible de la verdad? ¿O, simplemente, lo suyo encaja en esa mutación de la mentira que, según Hannah Arendt, se ha convertido en un absoluto incontrolable?
La verdad y la mentira han sido objeto de sesudas reflexiones filosóficas a lo largo de la historia. La polémica más famosa enfrentó a Kant y a Benjamin Constant, filósofo y político francés que ya en el siglo XVIII perfiló buena parte del constitucionalismo moderno. Kant negaba el derecho a la mentira y reclamaba la necesidad de ser veraces en cualquier circunstancia, incluso si uno escondía a un amigo en casa y una pandilla de asesinos llamaba a la puerta y preguntaba por él. Para Constant, sin embargo, tal maximalismo sólo conseguiría que las relaciones sociales saltaran por los aires y que el amigo, si sobrevivía, se acordara uno a uno y entre interjecciones de los muertos del sincero Kant.
En esa misma tesis abundaba una inquietante obra de ciencia ficción de James Morrow, que recreaba cómo sería la vida en una sociedad donde todo el mundo, hasta Rajoy, estuviera obligado a decir la verdad. En Veritas, la ciudad de la verdad, los políticos confiesan abiertamente las mordidas que reciben, los ascensores llevan un cartel en el que puede leerse “Atención. El mantenimiento de este ascensor es llevado a cabo por personas que odian su trabajo”, y los bocadillos se anuncian así: “Sandwich de vaca muerta, hojas marchitas de lechuga y patatas altas en colesterol”. Programada para la verdad, la vida se convierte en una insufrible pesadilla.
Puede que éste sea el ánimo del presidente. ¿Qué satisfacción hallaríamos si en cada uno de sus intervenciones públicas, aunque fuera en plasma, relatara abiertamente cómo se ha financiado su partido, qué empresas han pasado por caja, a quien pertenece realmente el fortunón que tenía Bárcenas en Suiza o cuánto dinero se ha repartido en sobresueldos la cúpula del PP? ¿Seríamos acaso más felices o el asco nos impediría disfrutar de los cruasanes del desayuno?
De igual forma cabría interpretar esa enésima mentira al negar los recortes que tendría que aplicar si consigue mantenerse en el Gobierno, mientras se ofrece a ejecutarlos privadamente y por carta a la Comisión Europea. ¿Para qué disgustarnos ahora? ¿Por qué arrebatarnos estos meses la imagen de un país en crecimiento, camino del pleno empleo, donde mucho se nos tiene que torcer para que no mane leche y miel de las fuentes públicas, después eso sí de que se adjudique el contrato a una empresa amiga y ésta suelte la comisión correspondiente?
Puede que Rajoy haya conseguido trascender a Platón y Aristóteles. Lo explicaba muy bien Jacques Derrida: “Para Platón el mentiroso es alguien que es capaz de mentir. Para Aristóteles es alguien que decide mentir. La posibilidad debe existir siempre”. El presidente es capaz y lo decide, es potencia y acto, es la leche, en definitiva.
Y continuaba: “Para decir la verdad, para ser veraz, hay que poder mentir. Un ser que no puede mentir tampoco puede ser sincero o veraz”. El del PP ha demostrado sobradamente sus cualidades para la patraña y un día de éstos nos sorprenderá con la verdad más absoluta: “No soy del Depor”.

dilluns, 30 de maig del 2016

QUÈ VOTEN ELS EMPRESARIS?

La setmana passada el Cercle d’Economia va organitzar unes jornades econòmiques (podrien ser d’una altra cosa?) a Sitges. Per allí van passar la majoria dels líders polítics a nivell estatal: Rajoy, Sánchez, Iglesias, Rivera... Alguns eren veterans i altres com Iglesias i Puigdemont s’estrenaven aquest any. Dels baròmetres que es van fer en acabar les jornades es van constatar moltes coses. Però de totes ne comentaré una: la pèrdua de pes de Convergència.  
Així ho constatava el Periódico de Catalunya en la seva edició d’ahir que afirmava que abans el gruix de l’empresariat votaven CiU i ara no saben a qui votar. Cap sorpresa. Era de domini públic que els empresaris votaven a CiU o al PP. Per cada un que te’n podies trobar que votava a un partit d’esquerres (que també els hi ha), a la dreta ho feien milers.
El perfil de l’empresari sol ser conservador, tan en les formes com en el fons. I el empresari espanyol, possiblement dels més conservadors d’Europa. Econòmicament parlant les polítiques econòmiques es diuen neoliberals, encara que en algun cas fins i tot fregarien les neoconservadores.
L’adjectiu conservador o sol dir pràcticament tot. Per tant, és ben lògic que a Catalunya votessin primer a Pujol i més tard al seu delfí Mas. Tampoc és d’estranyar que poguessin canviar el signe dels seu vot depenen si les eleccions eren autonòmiques o bé generals. En aquest segon cas és molt provable que votessin el PP.
Aquesta manera d’actuar sempre l’he comprés. Entenc que aquells que es consideren capitalistes optin per les opcions que més defensin els seus interessos econòmics. Faig un encís. Fa temps que no parlo de D. Ramon Cinca Piqué, el que va ser director de l’Acadèmia Cots de Tortosa, allà on s’ubica avui la Cambra de Comerç. Li vaig sentir dir a D. Ramón que un empresari era una persona que sabia guanyar molts diners i que un bon empresari era una persona que encara en sabia guanyar molts més. Segurament hi estareu d’acord. Jo ho subscric.
Però les posicions d’un empresari haurien de ser totalment oposades a les d’un treballador. És molt difícil d’entendre que el empresari d’una fàbrica (posem per cas) voti el mateix que un dels seus treballadors. L’empresari d’una fàbrica, a part de guanyar molts diners, ho fa, entre d’altres coses, gràcies a l’esforç dels seus operaris. En canvi hi ha treballadors que a l’hora de votar ho fan pels mateixos partits que els seus amos.  
Bona part de l’empresariat (això s’ha pogut constatar durant aquests anys de crisi econòmica) s’han mantingut gràcies als ERO’s. Sovint, aprofitant que el govern (que també és empresari) va abaixar el sou dels treballadors públics, també els van abaixat. Em ve al cap l’empresa Mistral Bonsai de Camarles. Però com aquesta segurament n’hi ha hagut moltes més.  
Si els treballadors votessin tots per partits de l’esquerra (ja no dic quins, me dóna igual) que, a priori, són els que millor defensen (o haurien de defensar) els drets del treballador i entre tots els drets, el principal és tenir un sou digne para poder viure decentment.
Llavors què passa per a què guanyin els partits de dretes? Tenint en compte que per cada empresari hi ha molts més treballadors, pot resultar una mica difícil d’entendre, encara que jo hi veig tres factors determinants:
1.        El passotisme dels treballadors. A molts de treballadors les hi dóna igual anar a votar o no, com els hi dóna igual el partit que ens governi.
2.        El fracàs dels partits que es defineixen com d’esquerres quan han ostentat el poder. Els partits d’esquerres estan massa condicionats pel capitalisme i quan han governat no han aplicat autèntiques polítiques d’esquerres, la qual cosa ha fet que el seu votant tradicional els hagi abandonat.
3.        El pluripartidisme de l’esquerra. Mentre a la dreta només s’hi situa un o dos partits (PP i CiU bàsicament i darrerament C’s), a l’esquerra n’hi ha tot un reguitzell que, tret d’alguns matisos puntuals, tots semblen defensar el mateix.
Per aquest tercer motiu, Podemos i Izquiera Unida aniran plegats a les eleccions del proper mes. I és que Izquierda Unida, tot i tenir la confiança de milers d’electors arreu d’Espanya, va aconseguir molt poca representació. O el que és el mateix, els vots que van obtenir no van servir pràcticament per a res. Ara, aquests vots juntament amb de Podemos poden capgirar com un mitjó el panorama polític espanyol.
Tot i que Podemos va oferir al PSOE anar junts al Senat, va rebre carbasses per part de Pablo Iglesias i els seus.
Què defensen els polítics, els interessos dels ciutadans o els seus propis?
Jo ho tinc clar, com a treballador mai votaré la mateixa opció que els empresaris. Mai ho he fet i no ho faré ara que ja tinc una edat.  

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 30-05-2016

Amposta. Carrer Valázquez. 

Reguerall de brossa entre la que hi havia una bossa de plàstic amb un excrement de gos. 

La foto va ser presa durant els dies de la Festa del Mercat a la Plaça. Com què la gent es concentrava al centre del poble, per aquí no passaven els equips de neteja. 

ESPECIAL LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 30-05-2016

Amposta. Cantonada Sebastià Juan i Arbó amb Brasil.

Puntxada d'aigua que haurà de ser reparada per Sorea.
Sabeu quan triga Sorea en reparar una punxada? Aproximadament 6 setmanes (font: personal de l'Ajuntament d'Amposta)

Sabeu què ha passat amb l'altra punxada que havia de reparar a l'avinguda de Catalunya?
Sí la mateixa que ja va sortir dues vegades a les meves fotos denúncia?
Què ha entrat a la cinquena setmana i encara s'ha de reparar. Però la situació és pitjor ja que de les dues taules que hi havia per a tapar el forat, només n'hi queda una. Segurament algú la necessitava i sé la va emportar.
Lamentable.



DELTA DE L'EBRE. AMPOSTA (22)











MIRAMBELL (MIRAMBEL) -5-











CDC i l'assumpte de l'hiperlideratge

JOAN TAPIA
Periodista

Potser un dels grans defectes de CDC ha sigut creure’s sempre una formació predestinada. És cert que tots els partits se senten una mica ungits pel dit diví, però potser a Convergència la dosi ha sigut excessiva.
Amb tot, tenir un destí històric també és un gran actiu perquè dóna força, autoconfiança i és un potent complement vitamínic. I si a això s’hi uneix l’hiperlideratge –un dirigent superactiu amb vasta cultura política i capacitat d’arrossegament–, estem potser davant la clau que explica que CDC hagi sigut el partit dominant de Catalunya durant molts anys. Però tot té avantatges i inconvenients. Jordi Pujol va ser un admirat i influent president durant 23 anys, però sense l’hiperlideratge la seva família s’hauria comportat amb paràmetres menys sud-americans.
Una altra virtut de CDC és la seva capacitat de relleu. Al domini absolut de Pujol el va succeir el d’Artur Mas passat el purgatori de set anys de dura oposició. Quan el PSC, ERC i ICV es van aconseguir entendre (a mitges). Però ara, sense Mas al Palau de la Generalitat, a CDC se li acumulen decisions difícils. Al mateix temps ha d’enterrar el fundador (sense troppo renegar). Sense saber ni com es dirà. A les eleccions del 20-D hi va anar com a Democràcia i Llibertat, però després ha fet marxa enrere. Tampoc sap si s’ha de refundar o ha de crear un nou partit, assumpte que serà dirimit pels militants dissabte. Està auscultant amb àmplies enquestes el seu futur programa i fins i tot part de la seva ideologia (sobiranisme o independentisme). Té tres candidats una mica diferents (Germà Gordó, Jordi Turull i Carles Campuzano) a secretari general. Celebra primàries amb l’outsider Sílvia Requena volent encapçalar la llista de la candidatura de Madrid, tot i que Mas, Carles Puigdemont i molts pesos pesants fan pinya amb el veterà Francesc Homs. Fins i tot admeten que no saben qui serà el pròxim candidat a la Generalitat: Puigdemont, que diu no voler ser-ho; Mas, que no ho va descartar quan va fer «un pas al costat», o fins i tot una tercera persona.

TOT ES QÜESTIONA

Tot està en discussió a CDC. Tot tret de l’hiperlideratge de Mas. L’únic que no se sap és si decidirà ser president executiu del nou partit o president amb menys pressió en el dia a dia. A CDC es qüestiona tot... tret de l’hiperlideratge. ¡Curiós! La realitat és que Mas va guanyar les eleccions del 2010 dient, entre altres coses, que ERC havia traït el catalanisme; va perdre 12 diputats el 2012 quan sense cap obligació va avançar les eleccions; va assumir després la ideologia independentista d’ERC, va anar a les eleccions del 2015 en la llista unitària de Junts pel Sí i es va quedar amb 30 o 32 diputats; i, ara, l’última enquesta –la que va publicar EL PERIÓDICO aquest 6 de maig– li dóna un màxim de 21 diputats.
Des del 2010, Convergència hauria baixat de 62 a 21 diputats, mentre que el PSC hauria caigut de 28 a 19. És clar que el PSC ha canviat des d’aleshores tres vegades de líder (José Montilla, Pere Navarro i Miquel Iceta), mentre que CDC –o el partit que la substitueixi– segueix amb l’hiperlideratge de Mas.
Per pensar-s’ho. En menys de sis anys, CDC (sense Josep Antoni Duran Lleida), que presumeix d’haver sabut encarnar la nova centralitat catalana, hauria perdut 41 escons al Parlament, i el PSC –sempre tan blasmat per no abraçar la nova realitat del país i pel seu impenitent seguidisme del PSOE– n’hauria perdut nou. ¡41 contra 9!
Es torna a confirmar, d’aquesta manera, que l’hiperlideratge, aquesta vegada d’un dirigent dedicat, competent (encara que amb llacunes en geopolítica) i amb voluntat i capacitat d’arrossegament té avantatges però també inconvenients.

diumenge, 29 de maig del 2016

ELS MALEÏTS FILLS DEL PP

Del ‘Aguanta Luis sé fuerte’ de Rajoy, s’ha passat a donar-li a Luis Bárcenas totes les culpes hagudes i per haver del que li està passant al PP per part de tots els seus dirigents.
Bárcenas és un maleït, un proscrit, un infectat... És el fill que cap mare de bé i de missa diària hauria volgut tenir. El que va enganyar i robar al pobre PP. El que va evadir diners a Suïssa a l’esquena del seu partit. D’un partit que havia confiat en ell fins el punt de fer-lo tresorer i fins i tot senador. Com els va poder trair de la forma que ho va fer?
Cansat de no trobar a la televisió cap programa que me satisfaci plenament, vaig saltant pel dial buscant el programa menys dolent. Dimecres vaig veure el Intermedio, un programa que solia mirar diàriament però que ho vaig deixar de fer en veure que no es tractava en rigor el tema català.
Segons el Gran Wyoming l’estratègia de defensa dels populars es basa en tres punts (dos de reals i l’altre sarcàstic) Els reals són:

1.        Donar-li tota la culpa a L’extresorer Luis Bárcenas.

2.        Presentar el PP com la víctima, no com el botxí. Un exemple és que de tots els jutges que han tingut les diferents causes, cap ha estat del grat del partit i això que la majoria dels magistrats pertanyen a la conservadora associació Francisco de Vitoria. Quina mala sort!

3.        Com us he dit, aquesta és sarcàstica. Van treure a la Maridolo de Cospedal explicant la situació que viu el PP a 13Tv, la poc catòlica televisió de l’Església. Recordeu quan va explicar el comiat en diferit del propi Bárcenas? Sí? Ho va explicar amb el mateix estil o sigui, no sé li va entendre pràcticament res. Així que Wyoming va dir que la tercera era treure a la Maridolo a explicar-ho per a què ningú entengués el que passa.

Sabeu el jutge Pedraz a condemnat el PP a pagar 1.200 milions per fer front a la fiança de responsabilitat civil per lucrar-se de les trames que afecten a una gran part dels seus dirigents: Gürtel, Taula, Palma Arena, Púnica, Brugal i un bon grapat més. I quan tots els partits estan preocupats de com pagaran la propera campanya electoral, va el PP i els paga al comptat rabiós (tal i com es deia quan estudiava comptabilitat)  
És evident que el PP està posant tots els pals a les rodes de la justícia que torba pel camí. Quants més casos de corrupció li surten, més pals han de posar. Van començar destruint els discs durs dels ordinadors de Barcénas per mirar d’eliminar qualsevol prova que els relacionés amb la caixa B del partit. També van negar que els apunts manuscrits de l’extresorer fossin el que aparentaven ser: els pagaments que feia Bárcenas a la majoria dels càrrecs i dirigents del partit.
Només quan se’n van adonar que aquesta tàctica servia per a ben poc, van decidir canviar pels dos primers punts esmentats amb anterioritat. I de moment sembla que funciona perquè, tot i la que els hi està caient a sobre, una gran part dels votats d’aquest país encara confien amb els populars a qui donaran suport el proper 26-J.
Què pot passar si un dia a Bárcenas se li unflen els morros de tanta culpabilitat com sé li vol endossar i explica tot el que sap?
Aquest potser el següent capítol de un llarg serial.  

LA FOTO DEL DIA 29-05-2016

Coincidència de titulars als dos principals diaris esportius de Catalunya: El Mundo Deportivo i Sport. 

Espies? 

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 29-05-2016

Amposta. Carrer Murillo. 

Dificultant el pas... 

DELTA DE L'EBRE. AMPOSTA (21)