dilluns, 9 de maig de 2016

1 de maig. ¿Quina festa?

SISCU BAIGES
Periodista

El calendari anual està farcit de dies en què es commemora, reivindica o celebra alguna iniciativa o aspiració humana. N’hi ha tants que es produeixen aglomeracions i qui vulgui assignar un dia a una nova proposta tindrà dificultats per trobar-ne un de lliure.
El 1 de maig, però, s’ha guanyat el lloc commemoratiu al calendari des de fa molt temps. Va ser el 1889, quan en un Congrés de la Segona Internacional Socialista, a París, es va decidir que aquell dia es celebraria una jornada de lluita reivindicativa dels drets dels treballadors. Tres anys abans, en aquest dia, havia començat una campanya de protestes a Xicago, amb la reivindicació central de la jornada laboral de vuit hores. Un policia i sis manifestants van morir en els aldarulls que es van produir als carrers de la ciutat i cinc més van ser executats un any i mig més tard.
Molts dels dies amb celebració especial al calendari han estat determinats per organismes com la Unesco, Nacions Unides o els governs corresponents. Cada cop n’hi ha més que els decideixen les corporacions que agrupen comerciants i empresaris disposats a fer negoci amb qualsevol excusa. Tenim el dia que comencen les rebaixes (aquest fluctua una mica cada any), però també el dia de la mare (a Espanya es celebra el primer diumenge de maig i a molts d’altres països, el segon diumenge de maig, però hi ha dates diferents en funció de cada país) o el del pare (que varia força, essent Espanya un dels dotze països que el commemora el 19 de març, coincidint amb la celebració cristiana dedicada a Sant Josep).
El caràcter reivindicatiu de les primeres celebracions del 1 de maig com a Dia Internacional dels Treballadors en homenatge als Màrtirs de Xicago ha anat evolucionant, a països com el nostre, cap a unes manifestacions anuals més o menys massives però poc eficaces per pressionar governs i empresaris perquè millorin les condicions laborals.
Des de fa uns anys ençà s’està desfent el camí recorregut fins ara en aquesta lluita. Els sous s’han retallat, la precarietat laboral s’ha disparat, l’atur supera el 20% de la població activa des de fa sis anys, el nombre de famílies sense cap tipus d’ingressos creix implacable,...
L’1 de maig, per tant, no pot ser, no és cap festa.
Alguns analistes, com l’historiador Josep Fontana, recorden que els poderosos no fan concessions fins que no tenen por. Atribueixen bona part dels avenços històrics en els drets laborals a la por dels governants occidentals a la Unió Soviètica i la seva influència en la classe treballadora occidental. La Unió Soviètica ja no existeix. I Rússia, si fa por, no és per les seves polítiques laborals sinó per la tornada a un cert imperialisme militar.
Així les coses, amb quins estris poden els treballadors posar la por al cos a empresaris, financers i polítics conformes amb els signes injustos del nostre temps?
Tindran continuïtat i s’escamparan a d’altres països els esclats d’aquests dies a les places franceses que manifesten el rebuig a la reforma laboral del Govern Hollande?
Algunes veus sensates del món del poder deixen caure que potser seria una bona idea posar en marxa una Renda Bàsica Mínima i Universal. Que tots els ciutadans i ciutadanes tinguin garantits els ingressos suficients que els permetin negar-se a acceptar sous i condicions laborals de misèria.
Pensen que potser un excés d’avarícia pot ensorrar-los el negoci sencer. Malauradament, no sembla que aquestes veus siguin majoritàries als despatxos elevats des d’on es miren amb una certa condescendència i despreocupació les manifestacions de l’1 de maig.