dissabte, 7 de maig de 2016

A les urnes ciutadans

JOSEP BORRELL
Expresident del Parlament Europeu

Com que no votarem tres vegades, alguna de les solucions que han sigut impossibles serà inevitable


¡A les armes ciutadans!, (Aux armes citoyens!), va ser el crit de la naixent nació francesa enfrontada a les monarquies absolutistes europees. Ara ens criden a les urnes. I ,ben pensat, més val que et cridin a les urnes que a les armes. Hem gestionat amb normalitat democràtica una situació inèdita per la qual ens passarem, almenys, 10 mesos amb un Govern en funcions. En altres temps, aquesta interinitat-incapacitat dels partits per posar-se d’acord hauria provocat pressions dels poders fàctics, sorolls de sabres i borbonejos monàrquics. Res d’això, normalitat democràtica i la Corona sense sortir del paper que la Constitució li assigna. Haver de tornar a votar és una cosa que no s’estila a Europa i una pèrdua de temps i energies davant els problemes urgents per resoldre. Però tampoc és un drama. Més val tornar a les urnes, que embarcar-nos en un mal govern, feble, dividit i sense un programa coherent. ¿Que tot segueix igual o gairebé? Doncs llavors l’impossible serà inevitable.
La democràcia no és la responsable de situacions com aquesta. És el reflex dels canvis socials provocats per la crisi econòmica, la globalització i les transformacions tecnològiques. Les formacions polítiques que han protagonitzat l’alternança política durant la segona restauració borbònica estan en declivi. I les noves no són encara partits organitzats, sinó l’expressió d’un estat d’ànim social generat per una llarga crisi econòmica, insuportables nivells d’atur, pobresa, precarietat i desigualtat. El còctel explosiu de crisi més corrupció havia de tenir conseqüències sobre les estructures de representació. Va passar al final de la primera restauració borbònica, la revolució industrial va engendrar classes socials que van buscar la seva pròpia expressió política, acabant amb el bipartidisme de liberals i conservadors. Ara és la revolució digital, i el que llavors va ser el proletariat ara és el precariat.
No només a Espanya, és un fenomen europeu. A Irlanda, Portugal, Grècia i Itàlia les eleccions produeixen parlaments fragmentats i governs inestables. Ni a França ni al Regne Unit es pot ja parlar de bipartidisme. A Alemanya, després de l’èxit electoral d’Alternativa per a Alemanya ja hi ha almenys, comptant amb els socialcristians bavaresos de la CSU, set partits per prendre en consideració. La diferència és que en altres països s’arriba a acords, encara que a vegades costi temps, com a Bèlgica, els governs durin poc, com a Itàlia, o els dos grans partits es coalitzen quan no en tenen prou amb el suport d’un tercer partit minoritari, com a Alemanya. No conec cas rellevant de repetició de les eleccions. Però la nostra Constitució limita el temps per formar Govern, i una vegada investit és molt difícil fer-lo fora. Per formar-lo n’hi ha prou amb majoria de vots favorables. Però per canviar-lo fa falta majoria absoluta, i a més posar-se d’acord en un candidat alternatiu. Una regla que assegura l’estabilitat del Govern, però que dificulta la seva formació en circumstàncies com les actuals.
La gran coalició a l’alemanya amb Rajoy de president era impossible. No es pot dir a algú davant de milions de persones que no és una persona decent digna de governar, i a continuació fer-lo president del Govern per activa o per passiva. O fins i tot compartir el banc blau. Em pregunto si l’exabrupte de Sánchez a la televisió estava pensat per dinamitar aquesta possibilitat. Rajoy, atrinxerat en la seva exasperant cantarella que el PP havia guanyat les eleccions, confonent el nombre més alt d’escons amb suports suficients, no oferia al PSOE cap opció acceptable. Exclosa aquesta possibilitat i amb Rajoy completament aïllat, Sánchez s’ha col·locat hàbilment en el centre de la resta i ha intentat el que havia de fer, un acord de mínims amb els altres, a la seva dreta i a la seva esquerra.
No ha pogut ser perquè Podem mai ho havia volgut, buscant més l’hegemonia de l’esquerra en una segona volta sumant amb el que queda d’Izquierda Unida. I Ciutadans no tenia la força suficient per completar un dels dos grans, que ja no ho són tant, com va fer CiU amb uns i amb altres. Llàstima que un partit de centre liberal reformista que no representés interessos territorials no hagi existit abans. Ara s’haurà de tornar a analitzar les propostes per resoldre els problemes del país. Però, per favor, no a base de cartes als Reis Mags amb augments de la despesa pública en quanties desestabilitzadores, ni apel·lacions rituals a finançaments indeterminats, com la lluita contra el frau, imprescindible però no suficient. I com que no votarem tres vegades, alguna de les solucions que ara han sigut impossibles serà inevitable.

Expresident del Parlament Europeu.