divendres, 13 de maig de 2016

CONVERGÈNCIA I ESQUERRA

Tot i compartir llista electoral el passat setembre a les eleccions de la nostra vida (Junts pel Sí) i govern de la Generalitat, les relacions entre Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), no són bones. De fet o ho han estat mai o quasi mai (per no ser tant contundent) Aquesta situació s’aprecia sobre tot als municipis on sovint és més fàcil arribar a acords amb altres formacions que entre aquests dos partits.
I per què passa això? Us ho heu preguntat mai? Perquè en bona part ocupen el mateix espai polític i per tan, quan un lloc està ocupat per alguna cosa, difícilment en pots col•locar-ne una altra. ERC va tenir una primera oportunitat de relegar-los durant l’època del Tripartit. Els errors comesos per la formació republicana van impedir que això passés en aquella època.
De totes maneres hi ha diferències substancials. Mentre a Convergència hi sol haver devoció pels seus líders, a ERC se’ls han anat carregant sistemàticament. A Pujol ningú li va discutir mai el seu lideratge: A part de ser un dels fundadors del partit, n’era el president i ho va ser fins que va decidir retirar-se de la primera línia política. Ni quan va proposar que el seu successor fos Arturo Mas es van escoltar veus discrepants dintre del partit. Només Durant i Lleida i els seus van pretendre ocupar el seu lloc dintre de la federació, la qual cosa l’hauria convertit de facto en el candidat a la presidència de la Generalitat. Però Convergència, com el partit gran de la formació (gran de mida), no ho podia permetre. Arturo feia molts anys que s’estava preparant a l’ombra del seu líder per al dia que fos necessari donar el pas. Ni tant sols ara amb la refundació del partit sembla que hi haurà problemes, ja que Arturo s’ha postulat per a seguir portant les regnes del nou partit i d’altres líders com Quico Homs ja han anunciat que ells no optaran ni tan sols a formar part de l’executiva.
En tots aquest anys només recordo una veu discrepant (parlo sempre de les altures) i ha estat precisament ara amb la persona de Silvia Requena que pretén disputar-li el primer lloc de la candidatura de Barcelona, precisament a Quico Homs.
En 40 anys, mentre a CDC només hi ha hagut dos líders, a ERC han estat uns quants més. El primer que recordo va ser l’Heribert Barrera que a les primeres eleccions autonòmiques va pactar amb CiU a canvi de la presidència del Parlament. El fet de deixar governar CiU va permetre créixer a la formació i mantenir-se al front del govern de la Generalitat amb diverses majories absolutes. Què hauria passat si Barrera en lloc de Pujol hagués triat Raventós? Mai ho sabrem.
Després va arribar Joan  Hortalà, que va passar amb més pena que glòria i més tard l’Àngel Colom i Colom (conegut com 6 ales) fent tàndem amb la Pilar Rahola. Aquella etapa tampoc va durar gaire i els problemes interns d’ERC van acabar amb la tocata i fuga dels dos esmentats formant el Partit per la Independència (el PI) Més tard Colom acabaria afiliant-se a CDC i portant l’àrea dels Nous Catalans, es a dir, els estrangers que arriben a Catalunya i que són captats amb finalitats electorals.
Des del meu punt de vista, l’arribada de Josep Lluís Carod-Rovira va significar un abans i un després per a la formació republicana. Era el primer cop que formava part d’un govern després de la II República. Però Carod tenia un problema... No era de Barcelona ni de la seva àrea d’influència. Tot i comptar amb el suport de la gent de les comarques de Tarragona, finalment se’l van carregar fins el punt de deixar la militància. Joan Ridao va ser qui v agafar les regnes del partit, però el seu lideratge també va ser molt fugaç.
Sempre he pensat que ERC durant el Tripartit va tenir una segona oportunitat d’arraconar CDC i no la va aprofitar.
Ara amb l’Oriol Junqueras al capdavant, tenen la tercera oportunitat. Totes les enquestes diuen que ERC obtindria més volts de CDC  de fer-se unes noves eleccions autonòmiques i, també quedarà per davant el 26-S, tot i que serà En Comú Podem la força guanyadora. CDC pot quedar relegada al 5è lloc fins i tot després del PSC.
El motiu que des de CDC s’insisteixi tant en anar plegats, és només una estratègia que els permetria revifar encara que només fos per una temporada més o menys llarga.
Ni la refundació de CDC garanteix, ara com ara, una nova etapa brillant. De fet, l’altre dia llegia un article a eldiario.es escrit per Victor Saura titulat El nou partit que vol fundar Mas es diu berenar-se a ERC.
Per tant, si ERC no vol que li acabi passant això, potser hauria d’aprofitar la tercera oportunitat que té. Diuen que a la tercera va la vençuda...