diumenge, 1 de maig del 2016

ESPERANÇA EN LA HUMANITAT

El Periódico de Catalunya. 
En aquest món de guerres, de misèries humanes, de crisis econòmiques (o d’estafes si voleu dir-li així), de corrupció, de pèrdua de valors ètics i morals, etc. de tant en quan treu el cap un raig d’esperança que me retorna a la casella inicial del joc, es a dir, quan encara era un ser innocent que no creia amb la maldat i que ni tan sols coneixia el seu significat.
El passat dijous dia 7 d’abril es va celebrar la gala del Català de l’Any en la seva 16a edició. Aconseguir guanyar no és una tasca fàcil, ja que s’han de superar una sèrie de fases prèvies. A la primera fase, els lectors del Periódico (que és el diari que organitza el concurs) voten per una determinada persona no proposada per ningú, simplement a la que creuen que reuneix més mèrits per a ser candidat. Els 10 més votats entre tots els que proposa el públic, passen a una segona fase eliminatòria. Els lectors segueixen votant (de fet ho fan fins poc abans de l’elecció) Cada pocs dies es va eliminant el que menys vots aconsegueix. Finalment només tres candidats arriben a la gran final. Aquest any els candidats (i com faria el mateix Periódico els posaré en ordre alfabètic) van ser: Óscar Camps (socorrista solidari), Pau Donés (music lluitador contra el càncer) i Josep Maria Espinàs (escriptor de referència de la cultura catalana quasi nonagenari)
Personalment vaig participar en les votacions unes quantes vegades (només es podia votar un cop cada 24 hores i no sempre me’n recordava de fer-ho) i des del primer dia ho vaig tenir clar: si algú es mereixia ser el català de l’any aquest era Óscar Camps que amb la seva oenegé Proactiva Open Arms (en català Braços Oberts Proactiva) cada dia es juguen la vida a l’illa grega de Lesbos per a salvar els nàufrags que arriben de Síria o de l’Iraq. En una entrevista a la Sexta sé li va preguntar sobre que era el més difícil. La seva resposta no em va deixar indiferent ni crec que et deixi a tu:
-L’haver d’escollir en qüestió d’uns pocs segons a qui li salves la vida i a qui el deixis morir...
Tot i que sempre es diu en aquests casos que tots tres finalistes reunien mèrits suficients per a ser escollits Català de l’Any, la veritat és que un gran percentatge dels votants també ho tenia clar. Al començament de la gala només ses sabia que el guanyador havia aconseguit un 47,37%, el segon 37,23% i el tercer 15,39%. Només amb el fet d’estar a la final, Óscar Camps i els seus ja havien guanyat. Una part important de la ciutadania catalana els reconeixia el mèrit de la tasca que estaven portant a terme amb els refugiats.
Finalment es va obrir el sobre i es va conèixer qui dels tres era, segons els públic, el mereixedor de la distinció: Óscar Camps. Finalment s’havia reconegut la labor que duien a terme uns pocs per a salvar moltes vides humanes i, com sempre dic, si una vida humana no té preu, imagineu-vos el que valen centenars de vides... Encara que no hagués guanyat, igualment s’hauria pogut sentir el guanyador moral, ja que de tots tres era el menys conegut. Espero que la distinció serveixi per a mantenir viva la flama de l’esperança allà en aquell recòndit indret de la Mediterrània.   
Vaig seguir la gala en directe i vaig escoltar amb molta atenció i la veritat és que no em va defraudar gens. El discurs d’agraïment (amb la presència, entre d’altres del President Puigdemont) va tenir molta càrrega emotiva i van rebre els que havien de rebre, que són la majoria dels mandataris europeus. I el va dedicar, com no a la seva família i als seus companys d’organització. Entre d’altres coses va dir:
-Els voluntaris han aconseguit molt més que els governs europeus del segle XXI.   
-Algun dia els nostres néts ens demanaran explicacions per aquestes infàmies.
Aquestes dues frases resumeixen molt bé el que jo penso sobre el que està succeint a les costes greges i turques amb els refugiats que abandonen casa seva fugint de les guerres.

Però per sort sempre s’acaba trobant gent que com l’Óscar està disposats a donar-ho tot sense esperar res a canvi. Persones com ell fan que encara tingui esperança amb la humanitat.