dimecres, 18 de maig de 2016

VÍCTIMES I AGRESSORS

L’agressió d’una família de la Ràpita a dues membres de l’associació pro defensa dels animals Anima Naturalis a Mas de Barberans ha encès un debat entre taurins i detractors dels bous que portava temps adormit. Només quan hi ha incidents (de la mena que sigui) sé sol parlar d’oportunitat o no de suprimir els bous, sobre tot d’aquelles modalitats que són més polèmiques: els embolats i capllaçats.
Dissabte passat el Periódico de Catalunya va publicar la carta d’un jove ramader ampostí on deia sentir-se víctima de la tensió que hi ha entre Catalunya i Espanya d’ençà del frustrat intent de tenir un nou Estatut promogut, com tots sabeu, pel President Pasqual Maragall. Aquesta carta, en versió ampliada, la podeu llegir a la versió digital del Periódico (els que hem escrit cartes a aquest rotatiu sabem que solen retocar-les per adaptar-les a les exigències de l’edició i, de vegades, sé li treuen parts que l’autor –ho dic per mi- consideren importants, la qual cosa fa que pugui variar substancialment el sentit de l’escrit) No crec que sigui el cas. Aquesta carta va ser compartida a les xarxes socials i fins i tot lloaven el seu contingut i redacció.
Tot i que sóc lector (i subscriptor) del Periódico, de no haver-se compartit a les xarxes, segurament m’hauria passat desapercebuda. Però el fet de compartir-la va despertar el meu interès i la vaig anar a buscar.
El primer que vaig pensar és que quan un té interessos econòmics a un sector no pot, de cap de les maneres, ser neutral. Potser diré un disbarat, però segurament els fabricants d’armes estan a favor de les guerres...
Acte seguit em va cridar poderosament l’atenció quan diu sentir-se’n víctimes de la tensió que hi ha entre Catalunya i Espanya (entre independentistes i els que sé senten més espanyols)
És evident que cadascú pot opinar el que vulgui segons les seves creences i conviccions (encara que no sempre és així) Només faltaria que una persona com jo que cada dia expresso la meva opinió a través de les xarxes estigués en contra de la llibertat d’expressió de qualsevol ciutadà.
Però des del meu humil punt de vista, dir això és mesclar naps i cols. Sovint dic que independentista i del Madrid és incompatible, encara que només sigui pels valors contraposats que defensen aquells que volen una Catalunya fora d’Espanya i la ideologia (que va molt més enllà del futbol) que caracteritza l’equip de la Capital i Cort. Tot i això hi ha gent que es declara obertament independentista i del Madrid, per tant, també es possible (per què no?) trobar independentistes a qui els entusiasmi la festa dels bous.
Fa dos o tres anys vaig escoltar un debat que es va fer a la Cadena Ser en un dels programes emesos des de l’emissora territorial de les Terres de l’Ebre. Entre d’altres, al debat hi van assistir el que era en aquella època regidor de bous d’Amposta i un masdenvergenc contrari als bous. El masdenvergenc va fer una afirmació que sempre he recordat i comparteixo: les penyes taurines són un grup de pressió que ningú vol tenir en contra.
Durant els 8 anys que vaig estar a l’Ajuntament d’Amposta es van passar pel Ple la memòria dels actes taurins de l’any anterior. S’aprovaven per unanimitat de tots els grups sense dir ni piu... Tot i que segurament n’hi havia més d’un que hauria discrepat del seu contingut. Però a Amposta els bous han estat el centre de la festa durant molts anys i als boveros se’ls hi ha donat molta força.
Acabaré amb una anècdota que va passar l’any 1986 quan encara no vivia a Amposta. Josep Maria Simó n’era l’alcalde en aquella època i tot i que els aficionats als bous li reclamaven que se’n fessin més dies, es va mostrar intransigent.
Un dels darrers actes de les festes majors era el cosso iris. Abans de sortir les carrosses, els aficionats als bous van seure al terra impedint la sortida. S’hi van estar sobre una hora davant la desesperació del públic que es preguntava que passava. De sobte, un dels que portava la veu cantant, va dir:

-Ja n’hi ha prou, ja hem aconseguit l’efecte que buscàvem...

Al maig de l’any següent es celebraven eleccions municipals i Josep Maria Simó va perdre l’alcaldia.