dijous, 30 de juny de 2016

Els espanyols rebutgen tots els pactes de govern

JOAN TAPIA
Periodista

Després del cost dels dos grans partits ara arriben els del pluripartidisme


L’última enquesta d’EL PERIÓDICO donava una dada molt diferent dels sondejos amb què TVE ens va obsequiar ahir al migdia. El PP guanyaria amb fins a 118 diputats, però el segon partit no seria Podem, ja que la mobilització de l’electorat socialista ha canviat les coses. Ara la forquilla d’Units Podem i la del PSOE coincideixen en 83-87 escons. El tan aclamat sorpasso no és, per tant, segur.
Vull respectar i he de respectar totes les sensibilitats, però segons el meu parer –que és només el meu– el sorpasso no seria positiu. Espanya ja pateix de tenir una dreta que tot i les seves virtuts té el gran defecte de ser massa indígena. I no seria bo que el primer partit d’esquerres –malgrat ser més generós i menys centralista– pequés d’un grau d’indigenisme encara superior. Podem està més lluny dels corrents polítics dominants en el món desenvolupat i en vies de desenvolupament –Europa i els Estats Units, però també l’Índia o fins i tot la Xina– que el PP. Té el toc de rebel·lió antieuropea a l’estil Tsipras, que fent votar contra els «dictats de Berlín» ha acabat –víctima de l’estultícia de Varufakis– ja no fent de Rajoy sinó de Rajoy al quadrat. I a més com a derrotat pidolaire. No seria bo que l’alternativa a una dreta celtibèrica –malgrat estar integrada al PPE– fos una esquerra encara menys europea.
Però el més important de totes les enquestes –de totes– és que indiquen que formar govern després del 26-J tornarà a ser molt complicat. Segons EL PERIÓDICO, la suma de la dreta (PP i C’s) es queda en el 43,2% dels vots, mentre que la de l’esquerra (PSOE i Podem) arriba al 45,9%. Un quasiempat que la possible aliança de Sánchez i Rivera (36,8%) no serveix per desbloquejar.
Ens felicitem d’haver superat els inconvenients del bipartidisme, però encara no hem adaptat la nostra mentalitat a les complicacions i a les necessàries aliances una mica contranatura a què pot obligar el pluripartidisme. I l’error no és només dels tan criticats polítics, sinó també dels ciutadans corrents.
En efecte, El Mundo preguntava diumenge per totes les possibles aliances de govern i cap –repeteixo, cap– era aprovada pels espanyols. La de la dreta PP-Ciutadans registrava un saldo desfavorable de 7 punts (45% a favor i 52% en contra). I en la d’esquerres PSOE-Podem el saldo negatiu pujava a 32 punts. El saldo contrari a un govern de tota la dreta més el PSOE era de 19 punts i el de tota l’esquerra més Ciutadans es disparava fins a 47.
El més greu és que la gran coalició entre els dos grans partits, a la qual s’ha recorregut, per exemple, a Alemanya i per la qual advoca ara Rajoy després de quatre anys de corró de la seva majoria absoluta, tampoc agrada. Un govern PP-PSOE seria aprovat pel 36% dels enquestats, però rebutjat pel 62%. Un saldo negatiu de ni més ni menys que 26 punts.
I és clar, a ningú se li ha acudit preguntar, en el cas que hi haguéssorpasso, per una gran coalició entre el PP i Podem. No perquè elsorpasso no sigui possible, sinó perquè l’aliança és absolutament inimaginable per la total incompatibilitat (excepte per atacar el PSOE) de Rajoy i Iglesias.
Així doncs, es formi el govern que es formi, si al final es forma, la majoria de ciutadans quedaran insatisfets. Pequem d’indigenisme. Aplaudim haver superat la cotilla del bipartidisme, però no asumim els costos del pluripartidisme, que exigeix no només arribar el primer, sinó també saber governar amb gent de la qual et separen moltes coses. En això encara som molt poc europeus. Els polítics i els ciutadans.