ESCAC AL GOVERN

Mercè Valmaña i Eulalia Reguant.

Les CUP que d’alguna manera es van carregar a Arturo, sembla que ara van per la pell del govern de Puigdemont. Dit així pot sonar molt fort i simple, però és força més complicat que tot això.
Els anticapitalistes tenen una manera de ser i actuar molt diferent als partits convencionals. A part de ser assemblearis, prioritzen qüestions que per a la resta de partits poden arribar a tenir un paper secundari.
Diumenge, a la manifestació de la PDE a Barcelona, mentre jo estava a la capçalera de la manifestació fent fotos, la resta de la colla anaven una mica més endarrerits. De fet no ens vàrem retrobar fins que la meva dona em va venir a buscar quan la Mercè Martínez anava a llegir el manifest. Pel camí, es a dir, durant la marxa de la manifestació pels carrers de Barcelona, van trobar a l’Anna Gabriel i a l’Eulàlia Reguant. En un ambient distès (com no podia ser d’una altra manera), entre d’altres coses les cupaires els hi van dir que els convergents no podien entendre que se’ls hi portés la contrària. Els de CDC estan massa acostumats a manar i fer el que creuen millor per als seus interessos que sovint coincideixen amb els interessos de les grans empreses catalanes.
Segons sembla, CDC i ERC van negociar els pressupostos com a socis de govern que són. Després d’un estira cap aquí i un arronsa cap allà, finalment hi va haver fumata blanca. Quan van estar enllestits van fer la seva presentació en públic abans passar el pertinent tràmit parlamentari. Va ser llavors quan van pretendre que les CUP s’hi sumessin atenent a l’acord d’estabilitat parlamentaria signat fa uns mesos i així serien aprovats sense massa entrebancs.
Però als de les CUP no els hi va agradar les formes de Junts pel Sí. No els hi va semblar bé que no consensuessin el pressupostos amb ells abans d’entrar-los al Parlament i per això els hi van presentar una esmena a la totalitat.

De Guillén a Catalunya Plural. 

Els motius pels quals presentaven l’esmena a la totalitat es poden resumir en dos: poc socials i massa dependents de l’Estat que és per on arriba la major part del finançament. Segueixo pensant que sense un acord de desconnexió amb Espanya la independència unilateral no és factible, ja que no veig d’on pot sortir el muntant monetari necessari per a que funcioni Catalunya. Deixar de pagar els impostos a Espanya sona molt bé, però és molt arriscat. Ara estem en període de presentació de la renda de 2015... Pregunteu als independentistes de la ceba quans d’ells han optat per no presentar-la a l’Agència Tributaria espanyola i fer-ho a la catalana. Potser us sorprendreu.
Quan em vaig assabentar de que la CUP presentava una esmena a la totalitat vaig pensar que seria el punt de partida de la negociació i que al final podrien arribar a un acord de mínims. Però no va ser així. Seguint amb termes d’escacs, totes dues formacions van fer una jugada impossible: es van enrocar al mateix temps.
No hi ha més cec que aquell que no vol veure, ni més sort que el que no vol sentir ni més mut que el que no vol parlar... I dos no s’entenen si un no vol. Hi ha massa diferència entre les CUP i al menys un dels socis de JxS. Em refereixo, es clar, a Convergència. El partit fundat per Pujol i liderat (encara) per Mas té uns objectius molt diferents als de les CUP i fins i tot a ERC. Fa temps que ho dic i sembla que encara hi ha qui no ho vol veure (apliqueu-vos el que he dit al punt anterior)
Ara mateix hi ha dues disjuntives: buscar un nou soci o tornar a convocar noves eleccions. Si es decideix a buscar un nou soci, la pregunta és clara però la resposta complicada: Qui pactarà amb JxS per a salvar la legislatura de la desconnexió? El pactador que acabi pactant bon pactador serà...  No serà fàcil, ja us ho avanço.
També serà molt complicat dir a la ciutadania que s’ha d’anar a unes properes eleccions. Quants cors trencats!
Suposo que JxS ho tindran fàcil a l’hora d’explicar que ha passat i donant la culpa a les CUP. Jo els hi donaria un consell (d’amic, eh!): Que no es mirin tan el melic i que posin la mirada en objectius més realitzables i necessaris. O dit d’una manera molt més entenedora: Què deixin de fer volar coloms...