dijous, 30 de juny de 2016

INDEPENDÈNCIA ‘MINUT 1’

Ada Colau i Xavi Domènec a la manifestació de la PDE a Barcelona. 
Tal com explicava ahir, després de les eleccions de diumenge on el mapa d’Espanya va quedar tacat pel color blau del PP excepte petits reductes, un d’ells Catalunya, és normal que es tornin a escoltar veus favorables a la independència.
Segur que si estàs a les xarxes socials o bé a Whatsapp t’han arribat nombrosos memes i comentaris relacionats amb el tema i d’altres que, simplement feien referència a la sorprenent victòria del PP. Tot i que les enquestes anunciaven que Rajoy tornaria a guanyar, molt poques (crec que només un parell) havien anunciat que ho faria per un avantatge tan gran respecte al PSOE que, també inesperadament, va ser al segona força per davant de Podemos i les seves confluències i que les mateixes enquestes pronosticaven que hi hauria sorpasso, o sigui, que prendrien molts vots i diputats als socialistes.
Tot i que a Catalunya la primera força ha estat En Comú Podem, encapçalada per Xavi Domènech, ERC també pot considerar que ha tret un excel·lents resultats i s’ha convertit de llarg en la primera força independentista a molta distància de Convergència.
Ara, les formacions que al setembre van formar Junts pel Sí (ERC i CDC) sospiren per portar a ECP a l’hort, és a dir, que abraci les tesis independentistes, ja que saben que sense ells (o tal com es diu al Parlament: Catalunya Sí que es Pot), ara per ara és pràcticament impossible que els partidaris de la independència superin al bloc dels partits més espanyolistes. De moment, ERC ja vol llimar asprors amb l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, a qui el seu grup municipal no va voler recolzar només fa uns mesos.
Després d’aquest preàmbul imaginem-nos que a Catalunya hi ha els suficients suports com per encarar amb garanties un procés de ruptura amb l’Estat per a proclamar la República Catalana. Aquest procés pot ser amistós (tal com va passat entre la Gran Bretanya i Escòcia) u hostil. El primer cas és, ara per ara i dintre d’un termini mig, impossible, ja que cap govern on hi hagi el PP i fins i tot el PSOE, ho acceptarà, sinó és que hi ha un pacte d’estabilitat de govern que així ho contempli (i dubto que es produeixi aquest fet) I a sobre, els estaments de l’Estat tenen al Tribunal Constitucional de cara i, per tant, tombarà totes les lleis catalanes susceptibles de trencament.  
Per tant, anem al segon punt: hostil. Es a dir, els catalans tirem pel camí del mig i fem una Declaració Unilateral d’Independència, què és la situació per la que molts sospiren actualment.
Bé, ja estem al “minut 1”, ja hem proclamat la DUI... I després què? Com financem els serveis bàsics (sanitat, educació, ordre públic, seguretat, etc.)
Dilluns els hi plantejava això mateix als meus fills i un d’ells em va respondre:

-Què no paguem impostos!

Efectivament, els ciutadans paguem impostos, però qui les recapta bàsicament? Tret de l’impost del Patrimoni, el de Successions i Donacions, el de Transmissions i Actes Jurídics Documentats i d’altres menors creats per la pròpia Generalitat, així com algunes taxes i cànons) la gran majoria (sobre tot l’IVA i l’IRPF) ho són per l’Estat i, aquest, després transfereix a la Hisenda catalana la part corresponent pactada amb anterioritat.
Per tant, al “minut 1”, el finançament de Catalunya seria molt escàs i tal com li vaig dir a mon fill, amb prou feines tindrien per apagar la llum des edificis públics.
Quan de temps es podria aguantar en aquesta situació? Els independentistes que treballen de professors, metges, policies o bombers, estarien disposats a sacrificar-se i aguantar sense cobrar el temps necessari i imprescindible fins que la Generalitat gaudís d’autonomia financera?
Tot i que una bona causa com la independència bé que s’ho mereix, dubto que després de no cobrar la primera nòmina, una àmplia majoria pogués resistir... Tenim precedents: la paga extra de Nadal de 2012 o els constants impagaments a les farmàcies.
Cadascú és lliure de pensar el que vulgui, però a mi em sembla un somni molt utòpic i difícilment realitzable. Sóc realista, no somiatruites, tot i que les dues darreres eleccions catalanes hagi votat independentista.