divendres, 17 de juny de 2016

L'Ebre, cara i creu

XAVIER BRU DE SALA
Escriptor

Fa uns anyets que l’Ebre i les seves terres s’han erigit en referent moral dels catalans. Els meteoròlegs van descobrir que, a més a més de la tramuntana, existia el mestral al sud. Pasqual Maragall va batejar el seu estatut a Miravet. En ocasió de la cadena humana, molts van contribuir a reforçar els trams del sud, amb població insuficient per completar-la. En canvi, Jordi Pujol va fer patir tothom –començant pel seu grup parlamentari que es disposava a votar no–, quan, a la contra de  la tendència solidària, va donar suport al Pla Hidrològic, mai no sabrem a canvi de què, però ara ja podem començar a sospitar-ho.
  

Votar 'sí' a mantenir el monument franquista de Tortosa fereix el cor dels demòcrates catalans

  La gent de les Terres de l’Ebre se senten històricament abandonats –en el present més ignorats que rebutjats– i s’aferren a la doble pertinença, Ebre i Catalunya. Per això hi ha més independentistes que enlloc. Per això, per no sentir-se víctimes d’un altre espoli –a càrrec del paternalisme català–, per orgull ferit i no per franquistes, els tortosins han votat a favor de mantenir l’escultura d’exaltació del franquisme al mig del riu.
  
 Gravíssim error de l’alcalde Ferran Bel. Si hagués preguntat: «¿Vol mantenir el monument franquista d’exaltació a la guerra que avergonyeix Tortosa i el nostre riu?», el resultat hauria estat el contrari. Però com que va proposar reinterpretar-lo, dins o fora de l’aigua, doncs tant per tant que es quedi al riu. Un resultat nefast, induït des de dalt, que fereix el cor dels demòcrates catalans.
  
 Encara que no per això deixen de sentir-se solidaris amb un riu i el seu delta, malgrat que encara no els consideren del tot propis. Tot i que els mitjans gairebé ignorin que s’hi celebra un festival de dansa que és un referent a Europa. Tot i que el ball de l’Empordà sigui nacional, i la jota, popular també a València i Mallorca, un risc de contaminació de les essències. Tot i que no hagin incorporat la bellesa i la singularitat del paisatge en un lloc d’honor de l’imaginari col·lectiu. No serà perquè no s’enfonsi.