diumenge, 5 de juny de 2016

Tres convergències i l'ombra de Pujol

ALBERT SÁEZ
Director adjunt

Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) ha sigut un dels partits hegemònics a Catalu-nya des de la Transició. Molts han anunciat la seva mort tantes vegades com ha ressuscitat. Van matar CDC després de les primeres eleccions del 1977; després de la crisi entre Roca i Pujol, el 1993; després de la sortida de la Generalitat, el 2003; després de l’aposta independendista, el 2012; després de la ruptura de CiU; després del pas al costat de Mas. Però segueix allà com la força política amb una implantació més homogènia al territori, malgrat que la seva hegemonia estigui amenaçada en el camp sobiranista per ERC i la seva presència metropolitana sigui minvant.
CDC celebra avui el que l’actual direcció –una mica donada a les altisonàncies semàntiques– ha batejat com el 'superdissabte'. Es tracta de la primera votació en la història del partit oberta a tota la militància per decidir si l’apedacen o el refunden i per elegir el futur president del grup parlamentari a Madrid si aconsegueixen mantenir-lo el 26-J. Aquesta fita tanca un període de reanimació interna del partit en el qual han participat 10.000 dels 17.000 militants que hi ha al corrent de pagament. Els resultats de les dues votacions caldrà interpretar-los en clau del congrés que celebraran just després d’aquestes eleccions.
El conclave convergent –pendent des del juliol del 2014 arran de la confessió de Pujol pare i la renúncia de Pujol fill com a secretari general– serà l’inici del postpujolisme en el partit que va fundar el patriarca. La tropa convergent s’ha pres les primàries d’avui amb passió i per primer cop les faccions ideològiques, els clans familiars o territorials i els aparells orgànics mesuraran les seves forces a camp obert, sense negociacions prèvies de quotes ni de cadires. Es tracta de saber quants nostàlgics del pujolisme queden (els que votaran contra la creació d’un nou partit), com s’organitzen els que li deuen la carrera política a Pujol encara que ara abdiquin de la seva figura després d’anys d’imitar-lo i quin pes real tenen els que van ser crítics amb ell i ara viuen alliberats. Tres convergències fugint de l’ombra del patriarca.