dilluns, 27 de juny de 2016

¿Urgeix un revulsiu liberal?

JOAN TAPIA
Periodista

Si la vella política no aposta per regenerar-se, Ciutadans hi sobra. PP i PSOE es basten per formar govern


El missatge és telegràfic i una mica oportunista però correcte: La vella política democràtica ha fet avançar molt Europa des del 1945 i Espanya des de la Transició però ara –amb els vicis lletjos i la crisi– necessita regenerar-se per evitar l’ascens dels populismes: Le Pen a França, Tsipras a Grècia, Podem a Espanya... fins i tot Trump als Estats Units.
Rivera predica que Ciutadans és el revulsiu liberal que regenerarà la democràcia. Contra Podem, però també contra el PP, a qui retreu immobilisme, excés de conservadorisme i massa col·lusió amb la corrupció. Dijous als esmorzars d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA va sentenciar: «C’s no facilitarà un Govern de Rajoy perquè es necessita un president a qui ningú pugui fer xantatge i que no agafi el telèfon als delinqüents». Sap que formar Govern exigirà pactar –per això el seu acord amb el PSOE després del 20-D– però recalca que si la «vella política» no es regenera, C’s hi sobra: PP i PSOE es basten per formar Govern.

Relació amb el PSOE

També es distancia, encara que amb un èmfasi diferent, del PSOE: Pedro Sánchez no ha governat mai i Ciutadans no veta el PP, sinó Rajoy. Però els socialistes arrosseguen defectes de la vella política i defensen els seus càrrecs i la seva burocràcia: «Els vam haver d’arrencar un queixal perquè acceptessin eliminar les diputacions».
Rivera es dirigeix a la classe mitjana i als 3,5 milions d’autònoms (subratlla això de 3,5 milions) que ja no se senten representats per l’immobilisme d’un PP que deixa podrir els problemes, que es justifica dient que són «embolics» i que porta a la motxilla Bárcenas, la Gürtel, València, Granados... També busca antics votants socialistes (insisteix que la Sanitat espanyola ha sigut modèlica fins arribar a les retallades) que saben que per sobreviure en la globalització es necessita una economia més flexible.
El seu gran problema és la credibilitat com a governant. És el polític més valorat, l’únic que aprova en la majoria de les enquestes, però el seu partit és només el quart en intenció de vot. El quart és molt perquè només fa dos anys que va irrompre en la política espanyola amb dos eurodiputats (davant dels 16 del PP i dels 14 del PSOE). Després, durant la campanya del 20-D, en un moment determinat va semblar que es menjava el món però va obtenir un resultat inferior a l’esperat. El seu avantatge és que no ha governat mai i, per tant, està net. El seu passiu, que li falta la prova del cotó.
Per votar-lo cal tenir una mica de fe en un polític jove i batallador que acaba d’ingressar al partit liberal europeu (un de la vella política), que se situa al centre i que posa com a referents el canadenc Trudeau, Obama, l’italià renovador Renzi, i fins i tot Manuel Valls, el català que presideix el Govern socialista francès.
¡S’ha de tenir fe!, però Rivera se la treballa. Fa 10 anys es va fotografiar nu per encapçalar Ciutadans, que es va fundar en les eleccions catalanes del 2006 com a revulsiu al que qualificava d’excessos del catalanisme. Del Tripartit de Maragall i de la CiU que havia fet apujar el sostre de l’Estatut. Va treure tres diputats i molts el vam mirar amb escepticisme: fenomen passatger. Però, ¡alerta!, va repetir el 2010.
I l’any 2012, quan Mas va posar la directa, va saltar a nou escons. El 27-S passat, a les plebiscitàries, ell ja no es va presentar a Catalunya, però Ciutadans va obtenir ni més ni menys que 25 diputats i la seva candidata –la llavors molt desconeguda Inés Arrimadas– es va convertir en líder de l’oposició.
Ara diu que vol que Catalunya sigui partícip actiu de la regeneració d’Espanya i que resoldre l’encaix exigeix un executiu que faci complir la llei, però també «un Govern amb cintura» que vulgui i sàpiga negociar (murmura que va sortir una mica animat de la trobada amb Puigdemont) i està disposat a reformar la Constitució amb el màxim consens. No amb consultes d’autodeterminació que no el tindran mai.
A Catalunya continua la reticència. Va atacar no només ERC, sinó també CiU i Maragall. Sí. Però el 27-S Arrimadas va pescar vots del PSC.
I dijous em va sorprendre una diputada de CDC, de la legislatura anterior a la del 20-D, que em va dir sense cap mania: «CDC no s’enfonsarà... però perdrà molts vots». ¿On aniran? «...La majoria a Ciutadans, no els més nacionalistes... recorden la CiU d’abans, cuiden la classe mitjana moderada».
Bé, Albert Rivera es treballa la fe dels que es diuen liberals, que desconfien dels socialistes i estan farts del PP.