divendres, 22 de juliol de 2016

Aznar, més d'hora que tard, haurà de passar comptes

JOAN TARDÀ
Diputat d'ERC al Congrés

D’aquí a poques setmanes, en una correlació de forces distinta, alCongrés dels Diputats ja s’haurà presentat una iniciativa parlamentària perquè, ara sí, sigui possible dur a terme allò que els britànics ja han conclòs. Perquè des de l’any 2005 reclamem al Parlament espanyol l’elaboració d’un informe sobre l’Iraq com l’'informe Chilcot' dut a terme a la Gran Bretanya. De fet –perdoneu la petulància– el reclamem més ambiciós, perquè hi afegim la demanda del detall de la participació militar espanyola –i el seu cost–, l’actuació dels serveis d’espionatge, la quantificació de l’ajut oficial enviat (els diners que s’hi van destinar i amb quines finalitats) i la publicació dels compromisos comercials públics i privats que s’han realitzat (en altres paraules, quines empreses espanyoles es van beneficiar del pastís del botí de guerra).
 
D’igual manera, hem reclamat que es faci una valoració de la situació dels drets humans a l’Iraq, un dels arguments força per justificar-ne la invasió. De fet, un informe d’Amnistia Internacional del 2013 titulat Iraq: Una dècada d’abusos fa avinent que, més enllà de restaurar-se la pena de mort i les execucions, «la tortura és una pràctica generalitzada i impune de les forces governamentals». En aquest mateix sentit, cal subratllar com la invasió de l’Iraq ha alimentat el terrorisme internacional i, a més a més, s’hi continua negant els drets del poble kurd.
 
Totes les noves informacions i investigacions que apareixen sobre l’Iraq confirmen allò que ja dèiem al 2003: no hi havia proves sobre la possessió d’armes de destrucció massiva i els possibles indicis eren fruit de la manipulació i la mentida dels protagonistes de lafoto de les Açores amb l’objectiu de justificar una guerra i una ocupació de l’Iraq absolutament il·legals i il·legítimes. En d’altres paraules, Aznar, com Bush Blair, són susceptibles de ser jutjats.
 
Al 2003, ja ho dèiem al Parlament espanyol i als carrers: es tractava d’una guerra per assolir recursos petroliers. Però anava fins i tot més enllà, també incloïa el negoci de les empreses dels països que van participar en l’ocupació. No debades, abans d’iniciar-se l’atac militar, el llavors secretari d’Estat de Comerç i Turisme, Juan Costa, feia gestions per garantir la participació de les empreses espanyoles en la reconstrucció de l’Iraq, mentre Fernando Díez Moreno, secretari d’Estat de Defensa, afirmava davant el Comité Hispano-Iraquià de Cambres de Comerç que «hi ha un especial desig de ls Estats Units perquè Espanya participi en la reconstrucció».
 
En aquesta mateixa línia, el 13 de maig del 2003, el Govern del PP va prometre a les empreses espanyoles una quota de participació del 9%, que significava –segons els càlculs– un volum de negoci del voltant de 6.000 milions d’euros.
 
Malgrat això, cap empresa espanyola va endur-se cap de les contractacions o subcontractacions fetes en un primer moment i el Govern del PP, mitjançant el ministre de Defensa Federico Trillo, va traslladar a Donald Rumsfeld el seu malestar per l’exclusió d’Espanya del botí de guerra i la seva demanda que les empreses espanyoles poguessin beneficiar-se del pastís iraquià mitjançant els fons i projectes d’institucions multilaterals, contactes directes amb empreses iraquianes, fons de la Conferència de Donants de Madrid o d’una segona fase de subcontractacions de les empreses nord-americanes. Animades pel Govern Aznar i esperant lucrar-se de la guerra, va haver-hi voltors olorant el negoci tacat de sang: cambres de comerç espanyoles que feren viatges a països com l’Iraq o Kuwait buscant inversions, grans bufets d’advocats oferint assessorament a empreses i grans entitats bancàries oferint-los finançament.
 
El Govern espanyol fins i tot va fer negoci mitjançant l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional. Tant va ser així que Intermón-Oxfam va denunciar que dels primers 50 milions d’ajut només 6,7 eren veritable ajut per a la població iraquiana. A més a més, hem de tenir present que gran part de les oenegés beneficiades eren oenegés vinculades directament o indirecta al Partit Popular.
 
Continuem entossudits a desemmascarar quins van ser els veritables motius que van dur el Govern espanyol a recolzar la invasió, la guerra i l’ocupació de l’Iraq i volem saber si, finalment, va haver-hi empreses espanyoles que es van beneficiar d’aquesta actuació criminal.