dijous, 21 de juliol del 2016

CATALUNYA L’ANY 36 I ARA

De Ferreres al Periódico. 
Aquets dies s’ha commemorat el 80è aniversari de l’alçament militar feixista que va acabar amb la II República espanyola. Els primers dies el cop d’estat va triomfar a una gran part del territori espanyol, però a algunes zones com Catalunya es van mantenir lleials al govern legalment sorgit de les urnes.
El Front Popular (unitat de diversos partits amb el propòsit de recuperar el govern que estava en mans dels partits de dretes) va triomfar a Catalunya, tal com també ha passat ara amb la victòria d’en Comú Podem seguida d’ERC, PSC, etc. Els partits representatius de la dreta van quedar molt pel darreres. L’any 36 les forces de la dreta es van agrupar sota les sigles de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas)  
Per tant, després de 8 dècades la situació política catalana és força similar. Ara, com llavors, de forma majoritària, la societat catalana és bàsicament d’esquerres i, en molts de casos, ara com llavors volem tenir un status diferent al que tenim.
L’any 1934 el president català Lluís Companys proclamava des del balcó de la Generalitat l’Estat Català. Això sí, dintre de la República Federal Espanyola. De totes maneres es va considerar un intent secessionista i per la qual cosa va ser empresonat.
El 2014, concretament el 9-N, Catalunya va fer una consulta sense cap mena de valor jurídic, ja que el Tribunal Constitucional Espanyol la va declarar il·legal i, per tant, es va d’haver de mobilitzar a la societat civil (a Amposta es van mobilitzar majoritàriament convergents i republicans) per a portar-la a terme. El resultat (torno a incidir que sense cap mena de valor jurídic) va ser aclapadorament favorable a la independència. Això sí, pràcticament només hi van participar els que tenien conviccions independentistes com els afiliats o simpatitzants de CDC, ERC i membres de la societat civil integrats a l’ANC i Òmnium Cultural. Encara que sempre he defensat que, en aquest cas 1 + 1 no sumen 2. M’explico. Els socis de l’ANC i Òmnium són, majoritàriament afiliats i simpatitzants dels dos partits esmentats i, per tant, si els comptem a un lloc no els hem de comptar a l’altre. A mi per exemple me van trucar fa uns anys d’Òmnium per si volia fer-me soci, però vaig declinar la invitació, el motiu principal és perquè ja pago prou carnets: partit, sindicat i 3 ONG’s... Hi ha d’haver un moment que s’ha de dir prou.
Una de les conseqüències (segurament la més significativa) va ser l’encausament d’aquells dirigents a qui es va considerar responsables màxims de l’organització de la consulta: el President Mas, la vicepresidenta Ortega, la consellera Rigau i el conseller Homs per desobediència i prevaricació. Segurament us vindrà al cap la imatge de Mas pujant les escales de la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya mentre una gran part dels alcaldes del seu partit li donaven suport aixecant les vares representatives del seu poder municipal.
Ja vaig dir fa unes setmanes que no em semblaria bé que els politics catalans acabessin a la presó per aquells fets. Per motius polítics (i aquests ho són) no sé pot empresonar a ningú.  Aquestes coses només passen a les repúbliques bananeres i Espanya no crec que ho sigui, encara que alguna vegada s’hi sembla bastant.
El millor que es pot arribar a fer per a garantir-te sinó la immunitat, al menys no sortir-ne mal parat, és pactar amb l’Estat. Fa 80 anys la situació política (força més insostenible que ara –per aquella època els militars encara es trobaven a les cavernes-) va acabar amb el cop d’estat. Ara la solució ha estat pactar amb el poder, amb la mena de CEDA que hi ha a Madrid.
Per una mica més d’un plat de lentilles (grup parlamentari propi per als convergents + 1,5 milions d’euros –despeses de la campanya electoral- + 2 milions d’euros –assignació que els hi pertoca per tenir grup parlamentari-), Homs (què està aforat i que per tant el seu encausament és per separat dels altres tres) i la resta del grup parlamentari van col·laborar amb els centralistes del PP per a facilitar així la presidència del Congrés per a la diputada Ana Pastor.
Tal com deia ahir està per veure ara si aquesta col·laboració (desmentida pels convergents) anirà més enllà o es quedarà aquí o dit d’una manera molt més entenedora: Votaran els diputats del Partit Demòcrata Català la investidura de Rajoy?
Si és així quedarà demostrada la submissió d’un sector de catalans que s’autoproclament independents al poder centralista de l’Estat espanyol.