dissabte, 16 de juliol de 2016

¿Mariano Rajoy sap negociar?

JOAN TAPIA
Periodista

És difícil que el líder del PP pugui ser investit i governar sense un pacte previ amb Rivera que el faci passar de 137 a 169 escons


Hi ha una cosa en la qual tots coincideixen. El 26-J va suposar un triomf de Mariano Rajoy: 7,9 milions de vots, 700.000 més que el 20-D, el 33% dels votants davant del 28,7%, i 137 diputats davant de 123. Però el guanyador d’aquella nit seguia encara molt lluny de la majoria absoluta de 176 escons. Hauria de negociar una majoria per a la investidura i si és possible per a una legislatura en la qual s’haurà d’enfrontar a desafiaments molt forts: nou encaix de Catalunya, reforma constitucional, reforma de les pensions amenaçades per un dèficit que sembla crònic i correcció del dèficit públic, no només per complir amb Brussel·les, sinó també per frenar l’insostenible augment del deute públic.

  I després de 15 dies del 26-J fa la sensació que Rajoy, que proclama que Espanya necessita amb urgència un nou Govern, està actuant amb una parsimònia suïcida. El calendari ha sigut ajustat –cimera europea després del brexit, de l’OTAN a Varsòvia i visita de Barack Obama–, però Rajoy sembla una tortuga. Una cita –positiva– amb Coalició Canària (un escó) i una altra negativa amb el PNB (cinc escons). I sorprèn que en l’entorn monclovita es confiés en aquesta reunió quan Iñigo Urkullu té eleccions basques a la tardor i és evident que un acord amb el PP no faria augmentar les seves expectatives.

Balanç molt pobre

És un balanç molt pobre en la seva tasca prioritària, que ara només pot ser la d’articular una majoria per a la investidura. Bé… Rajoy ha fet també una altra cosa. Primer, llançar la idea –sense cap base sòlida– d’una gran coalició amb el PSOE, per després retirar-la i passar a proclamar que els socialistes –per responsabilitat– han de deixar que formi Govern. La gran coalició pot ser una bona idea però ara per ara és impossible. Espanya no és Alemanya i Rajoy, que va fer una oposició molt dura contra José Luis Rodríguez Zapatero durant vuit anys i ha governat amb la insolent prepotència que li permetia la majoria absoluta, no té l’autoritat d’Angela Merkel per dirigir un Govern al fifty-fifty amb els socialistes.

  Una altra cosa –com diu ara tenint com a aliat intel·lectual ni més ni menys que Felipe González– és que, al final, entre noves eleccions o permetre la investidura de Rajoy, el PSOE no hagi d’impedir aquesta investidura. Però això no seria d’entrada, sinó el punt final. Amb només els seus 137 diputats, el PSOE –com ha decidit al comitè federal– es negarà a permetre per activa (votant) o per passiva (abstenint-se) la investidura de Rajoy. I l’argument principal és que el PSOE ha de fer d’oposició i no permetre que aquesta funció recaigui en un grup com Podem, que en aquests sis mesos ha demostrat tant oportunisme com falta de maduresa.

Condicions del PSOE

Perquè Pedro Sánchez es plantegi l’abstenció –difícil– del grup socialista, o la menys compromesa de mitja dotzena de diputats, són necessàries dues condicions. Una, que Rajoy formi una coalició més àmplia. Dues, que no hi hagi alternativa possible. I les dues coses impliquen que Rajoy hagi aconseguit un pacte amb C’s, similar al del Majestic que José María Aznar, amb 156 escons, va firmar amb Jordi Pujol el març de 1996 després de l’«amarga victòria». Si Rajoy uneix els 32 escons d’Albert Rivera i arriba a 169 (170 amb el canari), llavors serà difícil que el PSOE
 –insistint en el no– obligui a convocar noves eleccions. Però si no aconsegueix aliar el centredreta i no obté 169 diputats, Sánchez no li regalarà res. No en tenen ganes, li complica la vida interna del PSOE… i queda oberta una altra opció, molt aventurada i complicada (és la tesi de Francina Armengol que també sospesa Miquel Iceta) d’un pacte de l’últim minut del PSOE amb C’s que –aquesta vegada i vist els vots perduts el 26-J– Pablo Iglesias tindria difícil boicotejar. Però aquest pacte té avui menys legitimitat perquè el PSOE i C’s tenen menys diputats i perquè l’actitud d’Iglesias en aquests mesos el fa aventurat.

  Per això no s’entén que Rajoy no hagi donat la mà a Rivera. Uns diuen que és per orgull i/o menyspreu a C’s. Altres, perquè creu que convencerà el PSOE i llavors Rivera sobra. ¡Tonteries! Sense 169 diputats, a prop de la majoria absoluta, un Govern només del PP seria víctima del primer incendi. I hi ha diversos anunciats. ¿Per què Rajoy que diu tenir pressa ha perdut més de 15 dies –fins dimarts– a reunir-se amb Rivera al qual només rebrà (¡és per a nota!) el mateix dia que Iglesias?

  La nit electoral –en el discurs des del balcó de Génova– es va confirmar que, bé, Rajoy és Rajoy. Ara s’obre pas una altra tesi. És un polític que sap manar al seu partit i que aguanta les envestides internes i externes però que no ha negociat mai amb èxit amb interlocutors no sotmesos a la seva disciplina. És un suro que flota –i sap flotar bé com va demostrar contra Aznar el 2008 i després del 20-D– però que no genera empatia per negociar i arribar a pactes que mai poden ser del tot satisfactoris. Això explicaria en part el desproporcionat bloqueig amb el business friendly Artur Mas el 2012.

    Si Rajoy sap crear certa complicitat amb Rivera, com Aznar va saber fer amb Pujol fa 20 anys, serà investit president del Govern sense gaires problemes. El que passa és que –a 10 de juliol– no sembla que vulgui pair aquesta equació.

Una rigidesa que té antecedents a Europa

En els pactes de José María Aznar del 1996 van ser decisius tant Álvarez Cascos, amb el PNB, com Rodrigo Rato, amb CiU. Rajoy després va ser un ministre imprescindible per a tot i al final vicepresident successor.

La rigidesa en la negociació amb Artur Mas el 2012 té paral·lelisme europeu. Aquell any, Rajoy volia nomenar per a l’executiva del BCE un militant que a Frankfurt van jutjar poc qualificat. Van suggerir altres noms, Espanya s’hi va negar i es va quedar, per primera vegada, sense ningú en la direcció del BCE en un moment molt delicat.

Semblava que Luis de Guindos era l’imparable president de l’Eurogrup. Al final ho va ser un socialdemòcrata holandès. Angela Merkel es va inclinar per aquest últim. Rajoy va cantar victòria sense tenir en compte els difícils equilibris europeus.