dijous, 28 de juliol de 2016

QUI ME MANA A MI ANAR A TALLAR L’N-340?

Foto: Llorenç Marin Rosales.
Sóc treballador públic proper a la jubilació. Tot i que les retallades de sou que vàrem patir el nostre col•lectiu els anys precedents, no puc queixar-me si comparo la meva situació amb las dels col•lectius molt més desafavorits.
No sóc xofer professional, ni tinc cap empresa de transports per carretera i tampoc taxis. Per l’autopista hi vaig de tant en tant. Ni cada dia ni tan sols una vegada a la setmana... Per tant, si un mes me gasto 20€ en autopista tampoc desequilibra el meu pressupost.
En canvi assisteixo assíduament als talls de la carretera nacional. Hi vaig anar al principi, l’any passat quan es van començar a fer i després de no haver anat durant tot l’hivern (el meu horari laboral era incompatible amb l’horari dels talls), hi vaig tornar una vegada van retardar l’hora. No hi vaig tots els dies (sempre hi ha alguna cosa que fer), però si la majoria i la prova del que dic són les fotos que penjo els dies que hi vaig.
Però... Per què hi vaig? Qui me mana a mi anar pràcticament cada dia a tallar l’N-340? Ma mare no... Encara que ho podria fer, perquè afortunadament encara viu. De menuts fèiem les coses perquè ens les manava la mare... Ara ja no.
Hi vaig per solidaritat i per justícia. Hi vaig per a defensar el territori de les constants discriminacions que patim respecte a d’altres territoris de Catalunya.
Darrerament s’ha publicat una notícia que, a part de fer-me posar els pèls de punta, ens dóna la raó a tots aquells que lluitem pel territori: Setze dels vint municipis més pobres de Catalunya són de les Terres de l’Ebre (Font Agència Tributària sobre l’any 2013)
Quan el territori es nega a que l’aigua del riu marxi cap al Camp de Tarragona i més enllà, s’escolten veus que demanen que es faci per solidaritat... I la solidaritat d’aquelles comarques cap a les de més al Sud on està? Jo no la veig... Algú la veu? Setze dels vint més pobres... Pobres econòmicament, perquè segur que son rics en moltes coses que a d’altres llocs no poden ni somiar...
Però la pitjor pobresa que hi ha és l’educativa. La que limita els coneixements de la ciutadania i fa que la majoria dels membres del col•lectiu tinguin un comportament molt bàsic respecta a la resta dels membres. Fruit d’aquesta pobresa és el comportament insolidari de l’individu.
Avui estem a l’equador de la segona setmana de talls continus. Dilluns de la setmana passada van començar a Amposta els talls diaris degut a la reducció del temps del tall setmanal per part de l’Administració (de 40 minuts es va passar a 25) Els talls diaris també són de 25 minuts, aproximadament el mateix temps que es tarda en veure’t un cervesa (sinó és que estàs assedegat) mentre xerres amb els amics.
Però hi ha gent a qui els hi sembla que esperar-se durant 25 minuts és esperar-se molt de temps. Com si la vida els hi anés de 25 minuts! I en lloc de unir-se al grup de manifestants (encara que només sigui per un dia), s’enfronten a ell o intenten esquivar el tall amb tota mena d’estratagemes, com per exemple dir que porten la filla al metge...
Per eludir el tall, hi ha qui va intentar usar vies alternatives, però molt properes al lloc on hi havia la concentració. La solució passava per demanar permís a l’Ajuntament d’Amposta per a poder tallar també el camí. I quan això es va fer, evidentment (no podia ser d’una altra forma), també va molestar els que pretenien burlar el tall:

-Això no és l’N-340! 

I menys mal que la sang no va arribar al riu, però hagués pogut passar per l’evident pobresa educativa a la que me referia una mica més amunt. Al final se va haver de solucionar amb la presència a aquell punt d’una patrulla de policia local. Quin desaprofitament de recursos per culpa de la incomprensió, manca de solidaritat i l’incivisme d’algunes persones.
Fer els talls a Amposta ha fet que s’hi concentren una mica més de gent. Tampoc tanta... I per a donar-li un to una mica més festiu i distès, un dia es va portar meló, un altre polos, un altre galetes... I fins i tot dimarts hi va haver batucada per part del grup local Batukkem.
Però el darrer cartutx encara no l’hem cremat. El tenim guardat a la recàmera per a qualsevol dia i garantir així l’assistència massiva de gent, fins i tot d’aquells que ara hi estan en contra: portar fins allí un bou capllaçat.
La idea no és nova. A l’Aldea fa uns anys ja es va fer...    

VOLS CONTINUAR SENT POBRE? JO NO!!