dimecres, 24 d’agost de 2016

El PDC en la política ficció

ALBERT BRANCHADELL
Professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB

El nou nom dels convergents té escàs valor informatiu: tots els partits són demòcrates


Un dels temes estrella en el congrés extraordinari de Convergència Democràtica de Catalunya va ser el nou nom del partit. El responsable de comunicació de CDC,Jordi Cuminal, va veure rebutjades les seves dues desafortunades propostes (Més Catalunya i Catalans Convergents). En un segon intent de bateig, tres denominacions van arribar a la gran final (Junts per Catalu-nya, Partit Demòcrata Català i Partit Nacional Català). I, com és sabut, la militància va acabar optant per la sigla PDC. En aquest període vacacional, propici per a la lectura o relectura sense fre, un té la curiositat de saber si alguna de les novel·les d'història ficció sobre el procés independentista va aventurar algun nom semblant a aquest per al partit successor de CDC.
En el seu llibre Tres en ratlla, Santi Baró narra a ritme de thriller els fets del dia de la proclamació de la independència, el 7 de juny d'un any no especificat. ERC s'ha convertit en el Partit Independentista (un possible homenatge a l'efímer Partit per la Independència d'Àngel Colom) i en lloc de CiU tenim el Partit Nacionalista. (El que passa en la ficció té el seu costat realista: el PI desafia el PN amb una declaració unilateral d'independència i el PN acaba imprevistament votant-hi a favor.)
En el cas de Jordi Cussà, el seu llibre A reveure, Espanya reuneix les informacions recollides el 2038 per la néta de la primera presidenta de la Catalunya independent, proclamada el 2018. El 2018 CDC encara es deia CDC. L'encert de Cussà és pronosticar la ruptura entre CDC i UDC, que en les eleccions del 2015 ja es van presentar per separat, i predir que CDC assumiria «sense complexos» la causa independentista.
En termes onomàstics, Crònica de la independència, de Patrícia Gabancho, és la novel·la que s'acosta més a la realitat. El llibre edita els suposats papers reunits per un historiador (Daniel F. G.) el 2037, 27 anys després de la proclamació de la independència. En les eleccions prèvies a aquesta proclamació es presenten els partits de tota la vida amb els seus noms de tota la vida, començant per Convergència i Unió. Però el 2037 el sistema de partits ha canviat molt i CiU ja no existeix. Seguint el consell de Jordi Barbeta, el 2 de març del 2037 Daniel F. G. entrevista Gabriel C. Maragall, nét del president Maragall i diputat al Parlament pel Partit Demòcrata de Catalunya, i li fa aquesta pregunta: «He d'entendre que el Partit Democràtic Català és el que abans era Convergència?» (noteu la vacil·lació en el nom). Resposta de Maragall: «És el que abans era el catalanisme central. Està en l'òrbita de la democràcia social, amb matisos més avançats o menys, segons les èpoques. Gent de l'espai de Convergència, gent del PSC, gent d'Esquerra…». En una resposta posterior, Maragall reconeix que una part de l'antiga CDC se'n va anar al Partit Liberal, que també va congregar una part del PP i bastanta part d'Unió.
Gabancho l'encerta en el nom, però no en la relació del PDC amb CDC. El PDC gabanchià és un pal de paller que ocupa l'espai de la sociovergència («un centre amb sensibilitat social»), no un partit independentista dissenyat per la cúpula de CDC per competir amb ERC. Premi onomàstic per a Gabancho, però amonestació a CDC: més enllà del disgust de Demòcrates de Catalunya, és evident que els tres noms finalistes en el conclave convergent són sonors plagis de noms ja existents. Junts per Catalunya recorda poderosament Junts pel Sí, amb la diferència que Junts pel Sí reuneix uns quants partits i a Junts per Catalunya els convergents només s'haurien ajuntat amb ells mateixos. El Partit Nacional Català recorda poderosament a l'Scottish National Party (de fet, en el món hi ha uns 20 partits que es diuen «nacional»). Això de Partit Demòcrata tampoc és gens original; és una còpia confessa del Democratic Party dels Estats Units, del Mishintô (Partit Democràtic) japonès, del New Democratic Party canadenc o del Partito Democratico del primer ministre italià Matteo Renzi.
En resum: CDC ha passat de tenir un nom únic (si descomptem un partit de São Tomé i Príncipe, al món no hi ha cap altre partit que es digui Convergència) a copiar un nom que no només ja utilitzen altres partits sinó que té un escàs valor informatiu (tots els partits catalans són partits demòcrates). CDC va renunciar a altres possibles substantius tan originals com Convergència (a un se li acudeixen Aplec, Agermanament o Sometent) i també a altres estratègies denominatives (utilitzar un verb com fan Podem, Avancem o la plataforma Construïm, o fins i tot un adverbi com fa aquell partit txec que es diu Sí). En l'aspecte onomàstic com en l'ideològic, CDC ha optat per la vulgaritat. 

Professor de la Facultat de Traducció
i d'Interpretació de la UAB.