dissabte, 13 d’agost de 2016

Govern en minoria, però no del PP

ANTONIO FRANCO
Periodista

Govern en minoria per Govern en minoria, el torn ara li correspon moralment i operativament a l'alternativa. A intentar refer el pacte entre socialistes i Ciutadans, i que Pablo Iglesias debuti en l'alta política i, juntament amb les minories nacionalistes, els proporcioni dos anys de marge per encarar, organitzar i començar entre tots el necessari encarrilament de la política espanyola. Al Partit Popular, per la seva part, li correspon sumar-s'hi indirectament; li correspon un altre debut: una actitud d'oposició més civilitzada i racional que quan la va fer esbojarrada i de manera ressentida contra Zapatero clavant-li puntades de peu que acabaven al cul de tots els espanyols. La possibilitat és que tinguem dos anys de treballs preconstitucionals en què per un costat s'avanci en els canvis factibles i per l'altre es debatin i preparin a fons els que hagin d'incloure's explícitament en aquell altre nivell. Però la primera evidència és que una etapa així no poden dirigir-la ni Mariano Rajoy ni l'actual cúpula del PP, que han de fer front, per fi, a una altra cosa, al seu gran deute amb l'opinió pública espanyola: una regeneració ètica, operativa i democratitzadora interna de la dreta espanyola. La fal·làcia que estem en un moment en què són les altres formacions les que han de fer la concessió de deixar-los seguir, no va enlloc. Els últims moviments de Rajoy retocant superficialment 125 mesures vagues i disperses del seu programa electoral confirmen que no té voluntat de fons de fer canvis, sinó de sobreviure amb els mínims canvis possibles. S'equivoca de diagnòstic. Aquest país no està buscant Govern, el que necessita és un nou rumb. I l'argument de la majoria relativa del PP és un gran obstacle per trobar-lo perquè taca la visió de les coses. A Espanya ara sí que hi ha una majoria absoluta clara: la dels que no creuen que ni Rajoy ni el PP actual ja estiguin en condicions de trobar aquest rumb i transformar les coses. És en la resta on hi ha les diferències entre les altres formacions polítiques i entre les voluntats dels electors.
Estem en un moment en què els quatre grans han de fer sacrificis. Urgentment. Es tracta de tornar la confiança en l'eficàcia del sistema per poc que es reestructuri en la bona direcció. No podem seguir veient el PP plorant victimisme perquè no el deixen organitzar un Govern al seu gust mentre diàriament continuen destapant-se olles de la seva corrupció i hem d'escoltar coses tan poc innocents com que el fiscal no veu delicte en l'esborrament de l'ordinador de Bárcenas, o suportar que Rajoy, lax amb la Constitució actual encara que la sacralitzi, quan li convé la toregi públicament fent-se l'ignorant sobre la seva obligació de presentar la seva candidatura (quin gran exemple en aquest moment per a Puigdemont i Forcadell), mentre la presidenta de les Corts, còmplice, tampoc l'hi recorda. Ja n'hi ha prou. Però tota aquesta possibilitat descansa també sobre les espatlles de Podem. Pablo Iglesias hauria de rebutjar l'infantilisme subjacent en les seves eleccions sobre quan es posa el jaqué i quan es presenta amb camisa, llegir el que és necessari i anteposar-ho al que és convenient, i acceptar que Govern en minoria per Govern en minoria, millor que no sigui del PP i que contingui una aroma més progressista, cosa que, excepte per al seu estricte sentiment partidista, sempre serà un mal menor. I sumar-se des dels escons de Podem a aquests dos anys de parèntesi constructiu en què s'avanci en qüestions de prioritats econòmiques, reforma laboral, lluita contra el creixement de la desigualtat, sanejament del dèficit, retallada del deute, canvis en la llei electoral i gir en l'enfocament de les qüestions territorials. Dos anys, ho reitero, d'etapa preconstituent. Dos anys que -no, no, Felipe González- aquest país no mereix ser pilotat per qui no ho mereixi, especialment si el que ha passat amb la corrupció, la degradació del diàleg democràtic, la degradació de la situació social de diversos milions de persones en aquests anys immediats han sigut com ha sigut.
A pesar de les limitacions del discurs oficial socialista i de les pors de Ciutadans a una Espanya més flexible en el tema plurinacional, un canvi d'escenari d'aquestes característiques té moltes possibilitats d'obrir una altra etapa amb més sortides per relaxar la desestabilització creixent en les relacions entre Catalunya i Espanya. Perquè el pitjor del missatge si segueix com estem resideix a creure que els catalans accepten aquella tesi infeliç expressada per John Carlin que l'Espanya actual és una illa de decència i seny. Això tan sols ho pot dir qui no va viure les il·lusions del canvi democràtic que vam iniciar col·lectivament i després hem anat degradant.