dimarts, 16 d’agost de 2016

La llarga caminada de Mariano Rajoy

JOAN TAPIA
Periodista

Siguem realistes. Crec que el balanç econòmic de Mariano Rajoy es mereix l’aprovat, no així el polític caracteritzat per la falta de diàleg. Però després dels resultats de les eleccions del 26-J, en què va aconseguir 700.000 vots suplementaris (respecte del 20-D), 14 escons més i va augmentar el seu avantatge sobre el PSOE a 52 diputats, el més assenyat seria un Govern PP-Ciutadans.
Queda lluny de l’ideal de molta gent i grinyola després del cas Bárcenas, però les urnes han donat 169 diputats al PP i Ciutadans i només 156 al PSOE i Podem. Seria un Govern que podria governar, però amb força relativa perquè li faltarien set escons per a la majoria absoluta, per la qual cosa estaria obligat a negociar molt. Però 137 diputats no donen dret diví a sumar els 32 de Ciutadans, ni a exigir l’abstenció del PSOE. Ser el primer grup només dóna dret a negociar i pactar per aconseguir el suport de 176 diputats o sumar més vots positius que negatius.
I Rajoy no ha treballat. O si més no ho ha fet menys que Aznar, que el 1996, amb 156 diputats, va córrer a veure Pujol (llavors la frontissa possible) i va dir que parlava català en la intimitat. Els resultats es van saber la nit del 26-J i era evident que el PP necessitava Ciutadans. Però la reunió amb Albert Rivera només va tenir lloc el dia 12 de juliol. ¡16 dies després! Estrany si hi havia urgència.
Diu que vol una gran coalició, però no va oferir al PSOE ni que Patxi López continués presidint el Congrés. ¡Ni ha preguntat a Angela Merkel què és una gran coalició! I insinua que no es presentarà a la investidura si no té garantits els vots. Diu que el fonamental és formar govern, no la votació d’investidura, però amaga que sense aquest pas no comença a córrer el termini per intentar un altre executiu (no en té el monopoli) o convocar eleccions.

Difícil de creure

¿A què juga? Fa la sensació que no vol negociar i pactar sinó imposar. Diu que hi ha urgència, però un mes i una setmana després de les eleccions va tenir lloc «un primer pas en una llarga caminada» (Rajoy dixit). Difícil de creure que sigui només culpa de Rivera. I va afegir que si Pedro Sánchez no canvia de criteri, hi haurà terceres eleccions. El futur ningú el coneix, però el líder del PSOE (que té molts embolics interns) ha d’anar alerta. Els 85 escons del 26-J impliquen treballar en una alternativa creïble i que l’oposició –essencial en democràcia– no quedi en mans de la formació Podem.
És Rajoy qui, si vol vots, ha de convèncer. El cap de la dreta s’equivoca si creu que al final podrà forçar la conducta de Rivera i Sánchez. Si el fonamental és formar govern, ¿per què el PP va votar a la primavera contra el pacte Sánchez-Rivera, que tenia llavors més diputats? Rajoy –o un altre líder del PP– hauria de formar govern, però no per la pressió poc autoritzada de qui ha governat quatre anys sense acordar res, sinó del pacte parlamentari lliurement negociat.
I d’urgència n’hi ha. Dues dades. L’índex mundial PMI que mesura l’activitat econòmica en molts països es va situar el mes de juliol en el 51,4 per a Espanya, encara en terreny positiu (per sobre de 50) però el pitjor en 31 mesos. I l’índex de confiança del consumidor del CIS va quedar el mes de juliol en 94,8 (el 100 és el punt mitjà), molt per sota del 105,6 de fa un any i del 107,4 del mes de desembre.
Hi ha urgència, repetir eleccions per tercera vegada seria –ho ha dit el president en funcions– una vergonya, però la parsimònia en «la llarga caminada» indica que Rajoy pot estar llançant un desafiament: o submissió a foc lent, o noves eleccions. En la creença que llavors tindria millors resultats. Alerta perquè Podem donava com a segur el sorpasso, però si fos així ja no seria una vergonya sinó una «jugada mestra».