dilluns, 29 d’agost de 2016

Per uns Jocs Olímpics sense himnes ni banderes

SISCU BAIGES

Entre els anys 776 abans de Crist i 393 després de Crist, la ciutat grega d’Olimpia va acollir unes competicions esportives que van servir de model per la creació dels Jocs Olímpics impulsats pel francès Pierre de Coubertin. A Olimpia, clar, els atletes participants no competien en representació de països diferents. En canvi, als primers Jocs Olímpics moderns, celebrats el 1896, a Atenes, ja van participar delegacions per països.

Des d’aleshores ençà, cada edició dels Jocs es converteix en un exhibicionisme de banderes i himnes que fa mal als ulls i que contrasta amb el lema que identifica la trobada esportiva: “Allò que importa no és guanyar, sinó participar”. Guanyar és molt important i exhibir orgull patriòtic quan s’assoleix una medalla és obligatori. A Rio de Janeiro, el ciclista Bradley Wiggins va deixar astorat mig món quan va treure la llengua mentre sonava l’himne britànic que premiava l’or aconseguit pel seu equip en la competició de persecució. Va ser un gest que cal agrair. Tanta profusió de plors en sentir l’himne nacional i tantes voltes d’honor a les pistes esportives exhibint la bandera del país al qual es representa xoca amb la voluntat solidària i desinteressada en què se suposa que es basen els Jocs Olímpics.

Aquests dies hem vist actituds patètiques. Debats enverinats a les xarxes socials arran que l’actor Willy Toledo qualifiqués de ‘gusano’, ‘rata’ i “pobre home’ l’atleta Orlando Ortega, medalla de plata als 110 metres tanques, perquè no va voler celebrar el seu èxit amb la bandera de Cuba, país on va néixer. El diari ‘El Punt Avui’ assenyalant el país de tots els participants en una competició i deixant en blanc el que corresponia a la nedadoraMireia Belmonte. Esportistes que són de Badalona o Lleida si guanyen medalles i espanyols si no les aconsegueixen.Narracions excessivament apassionades dels locutors –els espanyols en primera línia en aquest comportament- si els esportistes del seu país aconseguien algun èxit. Països grans que s’enduen la majoria de les medalles. Països petits, com Kosovo, que converteixen en heroïna nacional la judoka Majlinda Kelmendi, per guanyar una medalla d’or. Països rics que s’inflen de medalles. Països empobrits que s’han de conformar amb les gestes dels corredors de fons o dels lluitadors de boxa o judo.

Banderes i més banderes. Himnes i més himnes.

Com es podria organitzar uns Jocs Olímpics on de debò competissin atletes i no països?

Evidentment, l’alternativa no pot ser que els atletes competeixin en representació de marques comercials. Passaríem del nacionalisme tronat a l’imperi de les multinacionals.

I competir en representació de ciutats? Se’n podria parlar però amb el compromís que el patriotisme de ciutat no substituís el patriotisme estatal.

Donem-li unes quantes voltes. Mentretant, podríem suprimir la hissada de banderes i la interpretació d’himnes nacionals quan s’entreguen les medalles.

La competència entre països ha de deixar pas a la fraternitat mundial. També en l’àmbit de l’esport.