dissabte, 6 d’agost de 2016

Puigdemont i la marcianada

JOAN TAPIA
Periodista

Als països amb poc currículum constitucional, la temptació de forçar la democràcia, de fer-la servir a favor del poder, és habitual. A Madrid Mariano Rajoy fa una hàbil lectura de la Constitució: 137 escons sobre 350 obliguen l’oposició a facilitar la seva investidura. ¡Bravo!
A Catalunya passa una cosa semblant encara que més perversa. Ja no es tracta d’usar la Constitució, sinó d’enterrar-la. Si Carles Puigdemont impedia ahir que el Parlament votés les conclusions de la comissió per al procés constituent, presidida pel poeta Lluís Llach, perdia el càrrec perquè al setembre la CUP no hauria votat la qüestió de confiança.
Puigdemont, home pràctic, no ha dubtat. A més, a un independentista de naixement, això de desconnectar d’Espanya l’excita i prioritza el seu sentiment a la seva obligació institucional de ser el president de tots els catalans.
Per això quan Miquel Iceta –més reflexiu però menys incisiu que Inés Arrimadas–li va recordar que l’Estatut de Catalunya, que no va ser imposat per Madrid sinó votat pel Parlament i després en referèndum pels ciutadans, diu que per canviar-lo es necessiten les dues terceres parts dels diputats i que ara es pretén derogar amb només 72 (sobre 135), no va dubtar a contestar amb una manotada: el Constitucional se’l va carregar el 2010 sense els vots dels dos terços dels seus magistrats.

Un català com cal

D’acord, és una resposta per arrencar aplaudiments en una assemblea de la Joventut Nacionalista de la Garrotxa, però que indica que al president e de la Generalitat el fet de conèixer la llei li és igual. Per això, quan el diputat socialista Ferran Pedret va invocar l’article 1 de l’Estatut que diu «Catalunya com a nacionalitat exerceix el seu autogovern constituïda en comunitat autònoma d’acord amb la Constitució i amb aquest Estatut», li devia sonar a xinès... Catalunya és lliure per dret natural. I qui no ho senti d’aquesta manera és que no és un català com cal. A la Garrotxa tornarien a aplaudir.
La realitat és que Catalunya va votar la Constitució i l’Estatut, que Espanya és un estat de la Unió Europea i que Catalunya –afortunadament per a tothom, començant pels votants de Junts pel Sí– és molt lluny de Kosovo.
El problema de JxSí recorda el del PP. Sense recargolar-ho tot, 137 escons no donen dret a la investidura. I 72 diputats i el 47,8% dels vots el 2015 tampoc són el salconduit per derogar l’Estatut i donar vida, a través d’un mecanisme desconegut i miraculós, a una Assemblea Constituent amb plens poders.
És una fantasia impossible d’implementar, que agrada a molts ciutadans cansats de les faltes de sensibilitat del Govern d’Espanya, però que divideix els catalans i de la qual no en sortirà res de bo.
Marxar d’Espanya a la brava (la desconnexió) és una quimera que ahir va rebre grans paraules. Però Puigdemont, home de seny, hauria de rellegir l’última enquesta del CEO. Preguntats sobre la credibilitat d’algunes institucions, els catalans puntuen (en una escala de 0 a 10) la Policia de l’Estat i la Guàrdia Civil amb un 4,71. Un suspens alt, però una mica millor millor que el del Parlament (4,56) o l’Executiu que ell presideix (4,41).
Aquí –des de la confessió de fa dos anys– ja ningú pot presumir de cap superioritat moral. Toca una mica de bona educació. I la diputada Arrimadas, sí, una nouvinguda però que és la líder de l’oposició al Parlament, té raó i va apuntar a un fet elemental, malgrat que el president de la Generalitat ho va qualificar de «marcianada»: en democràcia els parlaments i els governants han de respectar les lleis. El separatisme català també.