JOSEP PERNAU
Periodista
L'històric periodista d'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA Josep Pernau, mort el 2011, va publicar aquest article l'11 de setembre de 1996.
Vam viure il·lusionadament fa 20 anys i avui es commemora un d'aquells moments d'esperançada emoció col·lectiva. Va ser l'Onze de Setembre a Sant Boi, primer en què se'ns permetia el que havia estat prohibit. La transició política espanyola va ser una successió d'il·lusions, que vam viure en plenitud.
Vam viure il·lusionadament fa 20 anys i avui es commemora un d'aquells moments d'esperançada emoció col·lectiva. Va ser l'Onze de Setembre a Sant Boi, primer en què se'ns permetia el que havia estat prohibit. La transició política espanyola va ser una successió d'il·lusions, que vam viure en plenitud.
¿Què recordaran les joves generacions actuals l'any 2016 de 20 anys enrere? ¿Seran les privatitzacions, els 20 duros per recepta als jubilats, les taxes a les autovies o una llei de secrets oficials que va començar a restringir la llibertat d'informació? El panorama és més aviat desolador i no sembla que les nostres inquietuds actuals puguin ser motiu de commemoració. La dreta espanyola podria commemorar que va ser l'any que un senyor amb bigoti, que era dels seus, va arribar a la presidència del Govern, però del qual aviat es van començar a sentir desencantats. Els nacionalistes catalans podrien recordar que el pactisme els va fer més influents a Madrid. Els del PP a Catalunya podrien evocar l'autoimmolació d'un senyor de veu ronca a qui el senyor del bigoti no va voler rebre. Els socialistes catalans podrien recordar les seves disputes internes entre capitans i barons en la recerca d'un nou líder. A la seva esquerra, els 'psuquers' que quedin podrien evocar el pes que van tenir 40 anys enrere, sense aturar-se a evocar la frontera poc gloriosa dels 20 anys. I a ERC, amb l'esperança posada en la immediata independència de Catalunya, algú se'n podria recordar d'un senyor i una senyora que van imposar la seva voluntat en el partit fins que els van dir prou.
No sembla que el 1996 sigui un any del qual valgui la pena commemorar res d'aquí 20 anys. No és, certament, un any per a la història. Potser és perquè vivim en normalitat i el normal és sempre gris i avorrit, sense emoció i sense il·lusió. Per la normalitat es va córrer davant dels grisos durant la dictadura i per la normalitat ens manifestàvem amb il·lusió fa 20 anys. Tot allò va valer la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada