dijous, 1 de setembre de 2016

Quan el Mariano va trobar l'Albert

ANTÓN LOSADA
Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la

Rajoy ha obtingut a bon preu els vots necessaris per perdre als punts el primer intent d'investidura i no caure noquejat com Sánchez


Ha sortit com en les millors comèdies romàntiques de Hollywood. Tots sabíem que l'amor estava en l'aire i al final triomfaria, però hem hagut de patir veient-los passar per tota mena d'embolics, malentesos i crisis que han posat a prova els seus verdaders sentiments. Ha resultat intens com a 'Oficial i cavaller', sofert com a 'Dirty Dancing' i tendre com a 'Quan en Harry va trobar la Sally'.
Per als annals de la comèdia queden els hilarants embolics per la verdadera naturalesa de la corrupció, amb els còmics aclariments de José Manuel Villegas i el sorprenent moment que va proporcionar contemplar com era el PP, el partit imputat i processat, qui definia els límits de la corrupció. Sembla difícil superar el romàntic moment de la compareixença de Juan Carlos Girautaamb el cor no 'partío' però sí consternat. Tan inoblidable com l'intent de presentar com una cessió arrencada per Ciutadans l'acord sobre l'elecció directa dels alcaldes, una de les peticions més repetides pels populars durant anys. Tots sabíem que acabarien junts i feliços però s'ha de reconèixer als guionistes el seu dedicat esforç per donar una mica d'emoció a un argument més que suat.
El desenllaç no ha pogut resultar més convencional. Al més pur estil de Hollywood, tots són feliços. Mariano Rajoy ha obtingut a bon preu els vots necessaris per perdre als punts el primer intent d'investidura i no caure noquejat com Pedro Sánchez. A més, Ciutadans li ha regalat l'extra d'un rentat complet per a les seves taques de corrupció. Albert Rivera ha pogut presentar-se a l'enèsima roda de premsa amb l'entusiasme del venedor i un grapat de concessions tan boniques com condicionades al compliment del dèficit, o que la fada d'Hisenda concedeixi el desig de recuperar diners de l'amnistia fiscal. Tots dos han obtingut a més una cosa que ahir semblava el més important: cent titulars per bombardejar les castigades posicions socialistes.
No s'enganyin. Sembla una altra comèdia de final feliç però oculta bastant més. No estem davant un acord d'investidura, sinó davant d'un acord de legislatura. El PP i Ciutadans busquen ser socis de govern encara que sense dir-ho i sense que es noti gaire. No han arribat a un pacte de mínims per investir Rajoy i posar en marxa una legislatura sense majories on tot semblaria negociable. Als altres no se'ls demana que deixin governar. Se'ls exigeix que obrin pas a una majoria i un programa de govern que consolida les polítiques d'austeritat i patiment massiu executades per Rajoy a l'empara de la seva majoria absoluta, renova la fe en el fetitxisme del dèficit, institucionalitza la precarització universal del mercat laboral i posa en marxa un procés de recorporatització i recentralització política i institucional orientat a reforçar el seu poder allà on pugui qüestionar-lo qualsevol alternativa, sigui al Congrés o sigui a en un ajuntament.
Mariano Rajoy li està funcionant el pla. Es presenta al primer assalt de la investidura amb tots els asos a la màniga. Si el PSOE no cedeix a la pressió ara, ho farà després de les eleccions gallegues i basques. I si aguanta, anirem a uns tercers comicis en què el Partit Popular es regalarà un autèntic banquet a costa de Ciutadans mentre tots els altres tornen a barallar-se per quedar segons. L'esquerra es despista i la dreta governa i fa tirar endavant el seu programa; ja ho saben, la vella història.