dimecres, 28 de setembre del 2016

¿Qui és el culpable del 'no govern'?

JOAN TAPIA
Periodista

El PP responsabilitza a Sánchez, però Rajoy ha trigat vuit mesos a anar a la investidura


El cost de gairebé un any amb un Govern en funcions és jutjat ja molt negatiu no només en els medis econòmics, sinó fins i tot per l’home del carrer. Un rellevant empresari català em deia fa poc que en el to dels seus socis estrangers percebia un agut i creixent desconcert. Li pregunten: «¿Per què fa tants mesos que estan sense Govern?» No ho entenen. I Felipe González ha captat el sentiment ciutadà a l’afirmar que si s’haguessin de repetir les eleccions, els quatre líders –Rajoy, Sánchez, Iglesias i Rivera– haurien de retirar-se.
    Que Felipe exigeixi el que sap que és una ocurrència indica el fastigueig que percep en l’opinió. Una cosa ben diferent és saber qui és el culpable. Analitzem per ordre cronològic. Iglesias té la seva responsabilitat perquè, al votar –juntament amb el Partit Popular– contra la investidura de Sánchez després de les primeres eleccions, va impedir el Govern del canvi. Però Iglesias és un il·luminat –hi té dret– i va creure que en unes noves eleccions donaria el sorpasso. Doncs va ser que no.
    Alguna culpa en deu tenir el tan assenyalat Pedro Sánchez perquè, fracassada l’aliança amb Ciutadans i Podem després del 20-D, la hipòtesi d’un Govern alternatiu al del Partit Popular, que a més va guanyar 700.000 vots entre les dues eleccions, és molt remota. Però el PP va fer una oposició irresponsable a Felipe González i a Zapatero i molts quadros i votants socialistes reaccionen amb allò de qui a espasa mata, a espasa mor. Però quan Rajoy aconsegueix gràcies a Ciutadans 170 diputats, el «no és no» de Sánchez es va fer molt més difícil. És clar que, amb eleccions convocades a Galícia i Euskadi, que el PSOE ajudés a la investidura de Rajoy era donar ales a Podem en dos territoris on ja té molta força (a Euskadi fins i tot van guanyar el PNB al juny). I si el PSOE s’hagués abstingut en la segona votació, el divendres 2 de setembre, Sánchez hauria quedat com un tonto al fer-se públic poc després el nomenament de l’exministre José Manuel Soria per al Banc Mundial.

Un «ànec coix»

El Partit Popular proclama que Sánchez és l’únic culpable que Espanya segueixi sense Govern i Rajoy ha dit a Galícia que el seu comportament és «antipatriòtic». El peculiar Margallo, ministre d’Exteriors, ha fet fins i tot un informe, El cost del no govern, destinat a ser filtrat a la premsa, que diu: «Nou mesos de Govern en funcions tenen un cost cada vegada més greu en la projecció internacional d’Espanya derivades del bloqueig institucional, que presenta el nostre país com un ànec coix… Ens veiem exclosos d’aquells centres de poder en  què es prenen grans decisions… i els espais els ocupen altres països». Més caut és el ministre Guindos, que en l’Abc de diumenge deia que «la falta de Govern està passant factura a l’economia i està caient la demanda de crèdit, cosa que alentirà la inversió».
    Llavors, ¿la culpa és de Sánchez i Rajoy és tan sols una víctima? ¿Per què, si la falta de Govern és tan greu, el líder de la primera força política va paralitzar el procés al no presentar-se a la investidura fins a vuit mesos després de les primeres eleccions? Si necessita el PSOE, ¿per què no va oferir alguna cosa concreta, com negociar la presidència del Congrés, en comptes d’imposar Ana Pastor, una incondicional?
    Sánchez ha comès errors –el més públic, no saber disciplinar els seus barons, més agrestes i parladors que els del PP–, però el cas de Rajoy encara es pot deixar passar menys. Qui té menys culpa, almenys en això, és Albert Rivera, que va pactar primer amb Sánchez i després amb Rajoy. És acusat de canviar de camisa, però curiosament és el líder més valorat, tot i que també el que menys estimació de vot té en totes les enquestes.