dimecres, 7 de setembre de 2016

Rajoy i el meu amic empresari

JOAN TAPIA
Periodista

L'actiu del líder del PP és l'economia; el passiu, la molt escassa capacitat de pacte


Mallorca, diumenge 14 d’agost. Sopar en una finca del sud-est de l’illa. Em trobo amb un intel·ligent i obert empresari català a qui conec des de fa uns quants anys. Li direm S.
«–Bé, suposo que després del pacte amb Rivera ja està tot arreglat i finalment tindrem Govern. No ens podem permetre continuar així.
–No n’estic gens segur. Crec que a Rajoy li falta capacitat de pacte.
–D’acord, li falten moltes coses, però ara l’economia va bastant millor –no només gràcies a ell, evidentment– i no ho engegarem tot en orris... Sí, Bárcenas i tot el que vulguis, però de corrupció i irregularitats n’hi ha hagut sempre a tot arreu, i els espanyols no estem per donar lliçons al món.»
Ja fa dies d’aquest diàleg i suposo que avui S. deu estar molt inquiet. Les seves raons són clares. Si l’economia empitjora, el benestar social només pot anar a menys i la tensió augmentarà encara més. Però que Rajoy no hagi sigut investit indica que té problemes. La culpa no pot ser només dels altres.
El president en funcions que encapçala la llista més votada no pot, al mateix temps, dir que és urgent que hi hagi Govern estable i endarrerir vuit mesos el seu primer debat d’investidura. Ha tornat a demostrar escassa cintura i capacitat de negociació, com en tota la seva legislatura de majoria absoluta, fet que ha agreujat molts problemes, començant pel de Catalunya. És cert que ha demostrat ser un polític resistent, un parlamentari temible en les rèpliques i que, en economia, els seus encerts superen amb escreix els errors. Però no n’hi ha prou. Ser investit, si s’ha perdut la majoria absoluta, exigeix certa empatia, sensibilitat i capacitat de pacte.
Creure que Pedro Sánchez s’acovardiria per fer coincidir les hipotètiques noves eleccions amb el dia de Nadal indica no només que no volia tant pactar com imposar-se –obligar–, sinó també un escàs respecte a la funció de l’oposició i, fins i tot, al sentit comú. Ara ja rectifica i admet escurçar la campanya i que les eleccions siguin el 18 de desembre. Però la prepotència i la voluntat d’imposar-se que el porta fins a la poca serietat són el seu gran defecte.
Li ha costat molt entendre’s amb Ciutadans. Potser és culpa d’Albert Rivera, però ell ha fet molt poc per acostar-s’hi. Després del 26-J el va menysprear i va trigar més de 15 dies a reunir-s’hi. Al final, firmant un pacte anticorrupció, ha arribat a un acord amb Ciutadans que li ha permès tenir 170 diputats. Però 10 minuts després de perdre divendres passat la segona votació, ens vam assabentar que el Govern proposava l’exministre José Manuel Soria per a un alt càrrec al Banc Mundial.
És cert que Soria no està ni processat, però en el clima actual de gran susceptibilitat amb qualsevol irregularitat –gràcies, entre altres coses, als comptes suïssos de Luis Bárcenas, a la Gürtel i a les targetes black de Caja Madrid–, firmar un pacte anticorrupció i a continuació enviar Soria al Banc Mundial no és tan sols un indici de total falta de sensibilitat, sinó també un greu error polític. Ho va escriure Enric Hernàndez diumenge, ¿quina cara li hauria quedat a Pedro Sánchez si, seguint les raons de molta gent –entre ells les del meu amic S.–, s’hagués abstingut i Rajoy fos avui el nou president?
El gran problema de Mariano Rajoy és que tant la seva conducta passada com els seus gestos d’avui no inclinen a creure que pugui restar crispació i fer recobrar confiança en la democràcia. Però recordo la frase final de S.: «Es pot pensar de Rajoy qualsevol cosa, però no hi ha alternativa. Pablo Iglesias no vol un Govern de centreesquerra a l’europea, sinó un experiment bolivarià o grec. Sánchez no podrà pactar amb ell».